De Tutankamon a l’Ecce Homo o com restaurar art amb els peus

Que uns senyors amb pressa i poca ètica decidissin l'altre dia arreglar amb cola industrial la màscara egípcia del faraó Tutakamon de tres mil anys d'antiguitat, no és tan estrany com sembla. “La restauració d'obres d'art és molt complicada. I també molt costosa. Per això en el sector ens trobem centenars de nyaps. Per desgràcia és bastant habitual”. Ho explica Mar Gabaldón, professora d'Història Antiga de la Universitat San Pablo CEU.

Remenant per l'hemeroteca un ha de donar la raó a la professora. Sobren els exemples de restauracions no gaire professionals. Comencem per la rehabilitació estrella d'aquests dies. La màscara del llegendari faraó.

1. El nyap de la màscara egípcia

“El que probablement hagi passat aquí –explica Gabaldón- és que no volguessin enviar la màscara al laboratori perquè hauria de quedar-s'hi diversos dies i això suposa una pèrdua molt gran per al museu. Aquesta peça és la més visitada de tot el país”. Davant el panorama de perdre diners, els responsables del museu del Caire van optar per una restauració digna de Pepe Gotera i Otilio: van enganxar la barba que s'havia desprès del rostre amb Epoxi, una resina industrial que es fa servir, per exemple, per enganxar la cua d'un avió.

“Una de les normes en restauració és no fer res que sigui irreversible. Qualsevol reparació ha de poder ser reparada al seu torn. En aquest cas, es va incomplir”, assenyala la professora. Hi ha certs protocols i normes per rehabilitar les obres. Es tracta d'una feina complexa, que requereix profunds estudis i coneixements. Per això, tres tècnics del museu del Caire, indignats, van decidir filtrar a la premsa el nyap perpetrat. “La màscara s'hauria d'haver portat al laboratori –va dir un dels tècnics de forma anònima per por de represàlies-, però tenien pressa per tornar a exhibir-la i van utilitzar aquesta cola ràpida i irreversible”.

A Egipte hi ha la creença que les mòmies estan maleïdes. És coneguda la maledicció de Tutankamon, segons la qual la desgràcia caurà sobre qui molesti el descans del faraó. No volem ni imaginar el que els espera als que van decidir fer servir la cola.

2. Ecce Homo, el més gran de tots els nyaps

El nyap entre nyaps. El súmmum d'“això ja t'ho arreglo jo amb dues pintades”. A Espanya, esclar. La restauració del fresc Ecce Homo del santuari de la Misericòrdia de Borja (Saragossa) va ser tan esperpèntica que va girar sobre si mateixa i es va convertir en un esdeveniment social, fins al punt que alguns van considerar el resultat una obra d'art en si mateixa.

La responsable va ser Cecilia Giménez, una octogenària veïna del poble que, sense avís previ, va decidir fer-se càrrec de la restauració del fresc, una representació de Crist de mig cos bastant danyada pel pas del temps. “Va començar per la túnica –segons va explicar després la seva germana-, però més tard ho va intentar amb el cap… i se li va escapar de les mans”. Cecilia, en poques paraules, va destrossar el quadre. Encara que “ho va fer de bona fe, només volia ajudar”, va arribar a declarar el regidor de cultura del municipi.

La destrossa va fer la volta al món. Mitjans de comunicació de tot el planeta van informar de l'assumpte, el van parodiar i fins i tot hi van enviar periodistes. Les xarxes socials van viure els seus dies més intensos i fins i tot en van sorgir comptes de paròdia a Twitter. Des d'un punt de vista artístic va ser terrible. Com a fenomen social, inigualable.

3. El nou, novíssim teatre romà de Sagunt

Entre el 1992 i el 1994 el teatre romà de Sagunt (València), que data del 50 d. C., va ser objecte d'una profunda restauració. Tan profunda, que els arquitectes encarregats, pràcticament, van construir un teatre nou, obviant que es tractava d'una ruïna. La polèmica es va desencadenar quan van acabar les obres i es va interposar una denúncia pel resultat: l'escenari era nou, les peces de les graderies irrecognoscibles, el material modern… semblava la rèplica d'un teatre romà. “S'ha estipulat que en les rehabilitacions arquitectòniques no s'utilitzi més d'un 5% de material nou. En aquest cas se'n va fer servir moltíssim més”, explica Mar Gabaldón.

4. Es va esfumar l'sfumato

Hi ha restauracions que no es poden qualificar com a nyaps, perquè és un terme excessiu. Però sí que han generat controvèrsia. És el cas de La mare de Déu amb el nen Jesús i Santa Anna de Leonardo da Vinci. Va ser restaurada l'any 2012 i la feina va deixar sense feina dos responsables del museu del Louvre de París, que van dimitir després de veure'n el resultat final. Al quadre li van retirar el vernís i va guanyar en lluminositat. Gabaldón és crítica amb la restauració: “Es van carregar la tècnica de sfumato de Da Vinci. Un quadre es pot netejar, però no se li pot treure el pas del temps”.

Una cosa semblant va passar amb l'obra d'El Greco El cavaller de la mà al pit, en què el fons va passar de negre a gris el 1996, cosa que va dotar el quadre d'un nou sentit.

5. Com destrossar un tresor nacional

Tornem als nyaps amb majúscules. A l'abril de l'any passat el govern local de Duy Tien, al Vietnam, va encarregar la restauració de la pagoda de Long Doi Son, un tresor nacional que data del segle XI. Per dir-ho en poques paraules: els encarregats de fer-ho van destrossar el tresor. Van fer servir raspalls de ferros i escates per intentar retirar la brutícia de la roda de la pregària (el cilindre que els budistes giren per orar) i la van deixar feta pols, ratllada i amb les inscripcions esborrades. L'escàndol va ser majúscul, més si tenim en compte que la rehabilitació es duia a terme perquè el govern en ple havia de visitar la pagoda. “Han destrossat un tresor de valor incalculable. I tot per ignorants”, va arribar a declarar el ministre de cultura vietnamita.

6. ‘El caballito’ va imitar l'Ecce Homo

“Honestament, només espero que no deixin El Caballito com l'eccehomo que va restaurar la senyora Cecilia a Borja”. Ho escrivia un cronista mexicà després de veure com avançaven les obres de restauració d'El Caballito, àlies de l'estàtua eqüestre de Carles IV realitzada per Manuel Tolsá i que és un dels símbols de Mèxic DF. El 2013 la ciutat va aprovar un pla de restauració per a les estàtues a l'aire lliure de la ciutat i es van trobar que El Caballito tenia seriosos problemes estructurals, per la qual cosa van procedir a rehabilitar-lo. De seguida els van donar l'alto. I ho van fer a crits. El clam que es va produir després de veure els primers resultats de la restauració va ser tal, que es van detenir immediatament les tasques de restauració.

Segons va apuntar la premsa mexicana, el mètode de restauració emprat va ser “summament agressiu”, una solució d'àcid nítric al 30% que va destrossar la pàtina natural que protegia l'estàtua i va causar danys irreversibles en un terç de la figura. Els mexicans van titllar la maniobra de “catastròfica”. També ho va ser per a la butxaca dels veïns del DF, que van descobrir dies després que reparar el nyap els costaria més de 80.000 euros. Tota una broma.