El MNAC acull obres de Tàpies i Miró requisades per un frau milionari

Joan Miró, Antoni Tàpies, Antoni Clavé, Joan Tharrats, Josep de Togores, Josep Guinovart, Joan Hernández Pijoan, Jorge Castillo, Grau Garriga i un llarg etcètera de pintors de primera línia són els signants de les prop de cinquanta obres d'art que han acabat dipositades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Entre les obres hi ha, sobretot, pintures, però també cartells —de fires taurines— i fotografies. El propietari és el presumpte cervell d'una trama que, presumptament, va defraudar gairebé sis milions d'euros a cinc caixes d'estalvis. Segons fonts properes al cas, les pintures no són de gran valor econòmic ja que es tracta, majoritàriament, d'obres gràfiques i litografies.

Les obres, a nom de Carlos F.G. i d'algunes de les seves empreses, van ser requisades al domicili de l'empresari, a Sant Feliu de Codines, en un escorcoll dut a terme per la Guàrdia Civil. Els agents també van trobar-hi una col·lecció de rellotges i de plomes estilogràfiques. Juntament amb Carlos F.G., propietari de la immobiliària Cipsa —en fase de liquidació— estan imputats els directius Clemente A.T. i Miguel G.M. Segons la investigació, els empresaris van cobrar de les caixes (a través de testaferros i de societats instrumentals) per treballs i serveis que mai no van prestar entre el 2005 i el 2007. Les cinc entitats afectades són les caixes de Terrassa, Manlleu, Laietana, Navarra i España.

La majoria de les pintures són obres gràfiques i litografies del segle XX

El 22 de desembre, les obres van ingressar a les sales de reserva del principal museu català per ordre del jutjat d'instrucció número 18 de Barcelona, després del “corresponent reportatge fotogràfic”. En l'inventari, fet pel secretari judicial i al qual ha tingut accés EL PAÍS, es reflecteix la relació de les obres. Moltes encara romanien dins de caixes de cartró. També s'hi poden llegir alguns detalls sobre les obres i anotacions que les identifiquen. En molt pocs casos apareix l'autor o el títol de les obres, emmarcades amb enormes motllures daurades i platejades. Pels autors que hi apareixen citats, Carlos F.G. —defensat en la causa pel penalista Manuel Troyano— és un col·leccionista de gust eclèctic: al costat d'autors cotitzats considerats clàssics de la talla de Miró, Tàpies, Clavé, Guinovart o Togores hi ha altres autors comercials, més contemporanis, com Toni Caldenteny, Rafael Ruz o José Maria Corredera. En una de les factures també requisades per la Guàrdia Civil s'observa que l'empresari va arribar a pagar 100.000 euros per una d'aquestes obres.

“El MNAC no pot fer res amb els quadres; ni manipular-los, ni estudiar-los, ni molts menys exposar-los. Només es poden tocar o mostrar si el jutge ho autoritza”, expliquen fonts del MNAC. Els responsables del registre del museu són, segons les mateixes fonts, els únics que tenen constància detallada de les obres.

La custòdia de les obres requisades per les forces de seguretat és una de les funcions menys conegudes d'un museu nacional com el MNAC. No obstant això, el museu té experiència en aquesta mena de tasques. Un dels dipòsits judicials més famosos va ser el que hi va fer Fèlix Millet, saquejador confés del Palau de la Música juntament amb Jordi Montull. El 2012 va dipositar ell mateix, per ordre del jutge, dues de les seves joies més preuades, valorades en 750.000 euros: les pintures Retrat de la nena Sardà de Ramon Casas i Figura femenina, d'Isidre Nonell. Les va portar en el seu propi vehicle, obviant el protocol de seguretat en la matèria. I al museu continuen.

En altres casos, les ordres judicials queden sense efecte. El 2011, la Guàrdia Civil va recuperar un Goya i un Greco la desaparició dels quals havia denunciat una de les filles Julio Muñoz Ramonet. L'Ajuntament de Barcelona va demanar llavors a un jutjat d'Alcobendas (Madrid) que les retingués, ja que formaven part de l'enorme col·lecció d'obres d'art per les quals litiga amb les hereves de l'industrial, mort el 1991. Però el jutjat no disposava d'espais òptims i va optar per dipositar-les a casa de la denunciant, qui es va comprometre per escrit a retornar-les quan la justícia les hi reclamés. No ha estat així i les dues obres continuen en parador ignorat, malgrat que el jutjat les ha reclamat en repetides ocasions.