El desert pertinaç

Barcelona. Hivern fred. Dia interior. Mentre la Generalitat devora els esdeveniments i a l'Ajuntament, els esdeveniments el devoren, aquest dilluns s'ha celebrat al Parlament el primer ple del 2015 amb la seva corresponent sessió de control al Govern. Semblava, per la monotonia, que tota la Cambra havia hivernat. Corria a dojo l'avorriment com en els còmics de Joe Marmota, el vago de Minnesota, i els diputats, paper en mà, llegien les seves intervencions, tots amb la mateixa cantarella, sempre immersos en el murmuri creixent de la resta, que xerraven entre ells aliens a l'obra.

Durant el torn de les preguntes al Govern, els portaveus d'ERC es van interessar per qüestions de feina i salut (en el sentit polític, no en el cartomàntic). Exactament, els mateixos temes pels quals van preguntar a continuació els diputats del PSC. Hi ha dos tipus d'oposició des del punt de vista de la fonètica, o sigui, del que es diu (en aquest cas, al Parlament). L'oposició sorda i l'oposició sonora. Però fent l'efecte de tenir-les totes dues, el Govern convergent ara no n'emet cap perquè sembla que ha entrat, deu ser el fred, en una severa afonia per la qual no es diu res a força de dir tota l'estona el mateix. Veus del més enllà, arribades des de les últimes muntanyes de l'hemicicle, sí que es van sentir a través del diputat de la CUP David Fernàndez, que, a propòsit dels desnonaments, va preguntar "per què serveix la política" i "per què serveix un Govern si es desempara" els ciutadans més desprotegits. El conseller del ram de la construcció es va aixecar, el va tractar d'il·lustre diputat, li va respondre que aquest Govern estava gestionant millor que cap altre l'habitatge social i es va tornar a asseure. D'aquesta altra manera ho explicava un personatge a la pel·lícula Danton, d'Andrzej Wajda: "Això és un procés polític i la política segueix una mecànica que no té res a veure amb la justícia". Però la política, com Hisenda, som tots. I tot. Va ser la diputada convergent Maria Senserrich (membre de l'executiva nacional de CDC), en defensa dels "valors de cooperació, solidaritat, integració i implicació", pel que suposa per a "la il·lusió de petits i grans", i també per col·locar "Igualada al món", qui va proposar que la popular cavalcada dels Reis d'Orient de la capital de l'Anoia fos promocionada com a patrimoni cultural la humanitat. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell (guineu platejada, fa anys guineu roja), va advertir en la seva resposta que el tema estava molt ben portat, i que no calia que se'n rigués ningú perquè "no és folklore intranscendent si a través d'una festa popular se sociabilitza i es desenvolupa el sentit de la pertinença", i a tot això ho va acabar anomenant cultura constituent. Per tant, ja sabem que la cultura constituent són els pares.

Després dels teloners, va arribar el moment del molt honorable president Artur Mas, que va respondre (en la mesura del possible) a les qüestions dels grups parlamentaris. Però, com que ja hi ha convocades eleccions d'aquí a nou mesos, la sessió es va transformar en una successió de mítings en què cada portaveu semblava que parlés més per als seus adorables votants que per al president, a qui en principi es dirigien. Al ciutadà Albert Rivera el preocupava, com al pare Goriot, quant costaran en euros aquests mesos d'espera. Li va contestar el nostre honorable president que, fos el que fos, "Catalunya s'ho podria pagar perfectament si no sortissin tants recursos fora". La popular Alicia Sánchez Camacho va semblar recordar el concurs Un, dos, tres..., responda otra vez, ja que va preguntar a Mas: "llocs del món on es produeixin eleccions cada any i mig". Mas va estar resolutiu i somrient (es veu que cada dia s'agrada més a si mateix) i li va dir que si hi havia tantes eleccions a Catalunya era per culpa seva (no d'ell, sinó d'ella; i així, amb aquest "és d'ells", la política catalana adquiria la mateixa categoria que una televisió de tubs). La republicana Marta Rovira va vaticinar que tot anirà bé com ha anat a "Lituània, Eslovènia i Estònia". Mas ho va celebrar assegurant que aquest és el millor Govern de transició nacional que ha tingut Catalunya des de la democràcia. I mentre planejava sobre la sala l'aeroplà de Piotr Pst (l'audaç pilot estonià que va naufragar a l'Stock de coc de Tintín), els socialistes van passar a l'atac (conat d'oposició sonora), i Miquel Iceta va voler saber si el Govern havia abandonat "la perspectiva de fer una llei electoral catalana". Mas no es va mossegar la llengua i li va contestar: "Vostès van poder fer-la i no en van ser capaços". En sentir això, Iceta es va regirar al seient i va començar a gesticular adolorit com un cantant de flamenc per seguiriyas. Somriure càustic de Mas i rematada amb autocomplaença en indicar-li al líder del grup socialista: "Senyor Iceta, comporti's".

Tot i això, durant la sessió de control d'aquest dilluns sí que hi va haver uns minuts de política (oposició sonora, secció fricatives, és a dir, les que originen una fricció turbulenta), que van ser els aportats pel diputat d'EUiA Joan Mena (membre de l'associació de veïns del barri de Torre-Romeu, de Sabadell). Va passar quan va afirmar davant de Mas que la nova imputació de l'anterior secretari general de Convergència, Oriol Pujol Ferrusola (per participar en la deslocalització d'empreses mentre els treballadors lluitaven per defensar els seus llocs de feina), era motiu suficient per cridar-lo a ell, a Artur Mas, a comparèixer davant la comissió d'investigació sobre el frau i la corrupció, no a títol de president, per descomptat, sinó com a conseller que va ser d'Economia i Finances, o com a conseller que també va ser d'Obres Públiques, d'aquells governs. Aquí, semblant greu del president Mas, que li contesta amb l'acceptació solemne d'un Charles Bovary: "Ara veig per on anava vostè! A vostè no li interessen ni les empreses, ni els treballadors... En lloc de preguntar sobre política industrial! Quina oportunitat ha perdut, vostè!". I després d'aquesta sessió de control i de política industrial i poligonera va prosseguir el ple, i es va allargar l'hivern i va començar a estendre's el desert pertinaç per tot arreu.