Història inacabada de Puig Antich

Després de 20 minuts d'agonia, moria a la presó Model de Barcelona Salvador Puig Antich, l'últim executat amb garrot vil a Espanya. Era el 2 de març del 1974. Tenia 25 anys. Quatre dècades després, el professor d'Història de la Complutense Gutmaro Gómez Bravo presenta Puig Antich. La transició inacabada (Taurus), un llibre que, revisant documentació policial, judicial i diplomàtica sobre aquella “execució política”, pretén “desmentir els tòpics d'un episodi que va marcar el full de ruta del final d'una dictadura incapaç ja de mantenir-se sense l'ús de la força”, en paraules del seu autor. El van acompanyar ahir, en la presentació de l'obra a la Fundació Bertelsmann, Juan Luis Cebrián, president executiu del Grup PRISA i d'EL PAÍS i acadèmic de la llengua, i Ángel Juanes, vicepresident del Tribunal Suprem.

L'historiador considera que l'assassinat de l'almirall Carrero Blanco, comès per ETA set setmanes abans, “va influir evidentment” en la pena de mort dictada per un tribunal militar contra el jove militant del MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament), acusat d'haver matat el subinspector de policia Francisco Anguas. Però el llibre recorda que quan ETA va fer volar pels aires el cotxe del llavors president del Govern espanyol, el 20 de desembre del 1973, un fiscal militar ja havia sol·licitat dues penes de mort per a Puig Antich. La seva execució va ser “molt més que una simple venjança”, conclou.

Per què va recuperar llavors el règim franquista un mètode d'execució que havia utilitzat per última vegada el 1959, amb una enverinadora i amb l'assassí de quatre persones, entre les quals una embarassada? Per què va ser jutjat Puig Antich per la jurisdicció militar? Per què no va servir de res la pressió de l'Església o les amenaces per frenar la integració d'Espanya en el llavors Mercat Comú Europeu? Per què no es va mobilitzar cap partit?

L'autor argumenta que el règim mai va considerar aixecar aquella pena de mort perquè en aquell moment li interessava aplacar l'extrema dreta –que llavors sortia a manifestar-se al crit de “No volem obertura. Volem mà dura!”– i congraciar-se amb l'Exèrcit i la Policia –diversos agents van acudir a l'hospital on curaven Puig Antich de diverses ferides de bala rebudes durant el tiroteig en què va morir el subinspector Anguas amb la intenció d'emportar-se'l per fer “el passeig”, com a la Guerra Civil–. Per fonamentar la seva interpretació, Gómez Bravo cita informes com el que l'ambaixador nord-americà, Horacio Rivero, va enviar al seu secretari d'Estat, Henry Kissinger: “L'interès del Govern espanyol en l'ordre públic i la seva sensibilitat a les pressions de l'extrema dreta expliquen la decisió d'executar l'anarquista català Puig Antich”.

Cebrián va recordar que el mateix dia, a la mateixa hora i pel mateix mètode, va ser executat el polonès Heinz Chez, condemnat per la mort d'un guàrdia civil. Probablement, va suggerir l'acadèmic, el pres hauria tingut un final diferent si el Règim no hagués necessitat dissimular les implicacions polítiques de l'execució de Puig Antich. 

A més d'analitzar tota la instrucció del cas, Gómez Bravo aprofundeix en el seu llibre en el fallit procés de revisió, quan tant el Tribunal Suprem com el Constitucional van rebutjar els recursos de la família Puig Antich perquè la justícia establís, ja en democràcia, que aquell judici militar contra Salvador havia estat una farsa.

El subinspector Anguas va morir en un tiroteig entre cinc agents i Puig Antich que va tenir lloc en els sis metres quadrats del portal 70 del carrer Girona de Barcelona. Per argumentar el seu recurs de revisió, l'advocat de la família va presentar una infografia elaborada per dos perits que mostrava que els trets es van produir des de diferents angles i que era impossible determinar si havia estat Puig Antich qui havia matat Anguas. Les armes dels agents implicats en el tiroteig mai van arribar a posar-se a la disposició del tribunal militar que el va condemnar a mort i els casquets van desaparèixer. L'autòpsia del cadàver del subinspector, que tenia cinc impactes de bala, es va fer en una comissaria.

Juanes, que va participar en la revisió del cas davant el Suprem i va considerar llavors que hi havia base suficient per admetre el recurs de la família Puig Antich, va assegurar ahir, durant la presentació del llibre, que els magistrats tenen avui molt poc marge, més enllà de la presentació de "fets nous" per revisar aquest tipus de processos. Així, va recordar que la llei de memòria històrica, aprovada pel Govern de José Luis Rodríguez Zapatero el 2007, va declarar "il·legítims" els tribunals franquistes, però no va anul·lar les condemnes que havien imposat, per la qual cosa considera "pràcticament impossible” que puguin revisar-se aquests judicis, com reclamen, des de fa anys, desenes de familiars de represaliats.

L'autor del llibre va recordar que els milers de passejats i afusellats del franquisme que encara són en fosses comunes sense obrir converteixen Espanya en el segon país del món amb més desapareguts, només per darrere de Cambodja, i en una "anomalia" mundial, que li ha valgut al Govern diversos retrets de l'ONU.

En un moment en què la Transició espanyola rep molts retrets en alguns sectors de l'opinió pública, Cebrián va voler defensar-la: “Els qui la critiquen s'obliden que aquest va ser el veritable final de la Guerra Civil; la reconciliació entre els fills dels vencedors i els fills dels vençuts”, va dir. La falta de reparació a les víctimes del franquisme va ser "el preu" que va haver de pagar l'esquerra a canvi que els feixistes acceptessin un procés democràtic que retornés la sobirania al poble, va afegir. "Hauríem d'intentar fer un esforç col·lectiu per recuperar la memòria i aprendre d'aquesta victòria històrica després d'una Guerra Civil que va durar 40 anys i va generar una fractura de la qual encara no hem sabut recuperar-nos", va concloure Cebrián.