Viure en una novel·la pessimista

Ara fa vuit anys, el desembre del 2006, l’edició simultània de Benissanet i Gent de la Ribera d’Ebre i de L’exiliada encetava el projecte de l’Obra completa d’Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907-Barcelona, 1995). El desembre de 2012, el dotzè volum, Viure a Tarragona, tancava la sèrie, publicada per Cossetània amb suport institucional. Quedaven així a l’abast, endreçats i incorporant alguns inèdits, els escrits d’un autor excepcional però no prou conegut. Cronista, biògraf, dietarista, Bladé és un autor clau per entendre el nostre segle XX, des de la vida i la gent a les Terres de l’Ebre —el seu país natal— fins a l’experiència de l’exili i el retorn a la Catalunya sotmesa. Però Bladé és important, a més de com a testimoni d’una època, sobretot pel seu considerable talent literari. Es tracta d’un escriptor atractiu per a qualsevol lector, no només per als historiadors: un gran lletraferit.

No deixa de sorprendre que, al cap de dos anys d’enllestida l’obra completa, es publiqui aquest dietari inèdit i se n’anunciï encara un altre. Potser el fet que aquests materials van ser utilitzats en part en altres escrits de Bladé explica que quedessin al marge d’aquell projecte. El seu fill i hereu ha realitzat una excel·lent tasca d’edició de quatre llibretes que, un cop ordenades i molt ben anotades per completar dades de context, aporten un grapat de pàgines del bo i millor de Bladé. Després de llegir De França a Mèxic, que recull les detallades i amenes anotacions diàries fetes durant les travessies que el porten, amb la família i centenars d’exiliats, de Marsella a Casablanca, primer, i després fins a Veracruz, a Mèxic, resulta evident que no es tracta de materials menors ni d’escàs valor literari i que l’obra de Bladé perdria sense la seva publicació.

Aquest dietari comença allà on acaben els dos volums de L’exiliada, vivíssim i colpidor relat de la fugida a França a la fi de la Guerra Civil i dels primers anys a l’exili, fins que la pressió dels nazis obliga molts refugiats a buscar una sortida més segura a Amèrica.

De França a Mèxic presenta un esplèndid catàleg de les virtuts literàries de Bladé. És eficaç en la descripció de llocs (“Hi ha un moment únic en què el reflex de la lluna coincideix amb la ruta del vaixell. Aleshores sembla que anem per una ruta marcada”) i en el retrat de personatges (“Antoni M. Sbert, assegut búdicament, sobre les fustes del pis, amb un plat de llenties entre les cames les quals engorjava amb una gran dosi d’evident resignació”). Les anotacions sobre la psicologia humana són esmolades: “Algú va començar per posar-se sucre sobre la mantega salada. El mimetisme és consubstancial en l’home i més en espais reduïts. Ja no hi ha ningú que no es posi sucre a la mantega”. I no mostra menys agudesa en la visió sobre la societat i la política: “El català és un sentimental que reacciona per ironies brutals”; “A Espanya els presidis han estat sempre més famosos que les universitats”.

Però, per damunt de tot, el tremp narratiu és imbatible, fins al punt que aquest dietari es llegeix, igual que L’exiliada, gairebé com una novel·la d’aventures. De fet, el mateix Bladé ho reconeix en certa manera quan, arribant a Veracruz, sentencia: “Hem estat els personatges d’una novel·la simbòlica i pessimista”. Una novel·la crua a estones, també, però que atrapa el lector. Sens dubte, cal situar Artur Bladé entre els grans noms de la nostra prosa.