El gat escaldat

“I ara que aferrem la llança / al combat d’emancipar-nos / farem cas d’un únic seny: / un sol poble i no cap altre / estendard i no combatre / al seu terreny”. Així canten els Brams en el seu darrer disc, Anem tancant les portes a la por. I dir Brams vol dir Francesc Ribera, Titot, que creu que bona part de l’èxit actual del moviment independentista rau en la seva capacitat d’improvisar al marge dels fulls de ruta i dels mapes ideològics dels que ell qualifica de polítics de la formalitat. Fugir del terreny marcat pels creadors d’escenaris, de les maquinacions estratègiques, inventar i sorprendre, aquestes són les seves claus per seguir avançant, ara que tot sembla possible. “Sincerament, confiàvem que aquest moment arribaria, però no l’esperàvem tan aviat”.

A casa seva sempre havia sentit parlar de la Transició com d’una llufa, d’una modernització del franquisme i no pas de la superació de la dictadura. Els seus pares descarregaven la decepció per com havien anat les coses maleint els ossos des de la distància els presentadors de la televisió única, els missatgers de la versió oficial d’aquella etapa. “Els meus pares formaven part d’una generació enganyada, però la seva energia ha passat als fills”. Titot,gall dindi, un malnom que li van posar a l’escola, va dirigir aquesta energia cap a la militància en el Moviment Independentista del Berguedà. Tenia disset anys, “l’edat en què la diferència entre el bé i el mal és més clara que mai”. El 1985, eren una dotzena d’activistes que ben aviat es van incorporar al Moviment de Defensa de la Terra, nascut un any abans com a expressió política dels partidaris de la violència revolucionària practicada per Terra Lliure.

L’esquerra independentista, hereva del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), aplegava a la dècada dels vuitanta, segons els seus càlculs, uns mil militants, un 70% al Principat i un 30% repartits a la resta dels Països Catalans. A les eleccions al Parlament del 1980, sumant els Nacionalistes d’Esquerres i el Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional havien obtingut 60.000 vots. “Poca cosa més podíem fer que proclamar la nostra existència”, afirma, recordant aquells anys de resistència. La flama revifava només amb les bombes i els sabotatges de Terra Lliure. “Era més propaganda armada que guerrilla”, relativitza amb un somriure murri quan parla de l’organització que a la pràctica va desaparèixer el 1987, després de l’atemptat als jutjats de les Borges Blanques, en què va morir una dona en caure-li al damunt una paret de l’edifici.

L’esquerra independentista, hereva del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), aplegava a la dècada dels vuitanta, segons els seus càlculs, uns mil militants

El seu posat es torna seriós quan recorda la llarga nit de l’independentisme radical, l’època del silenci i la dispersió que va seguir l’acció policial i judicial contra Terra Lliure, després del 1987 i fins al 1992, que va provocar la desarticulació oficial del moviment revolucionari: “L’Estat va voler silenciar amb repressió els crítics amb la Transició, i gairebé ho va aconseguir”. D’aquella etapa recorda amb amargor el paper hi va tenir Àngel Colom “anant de presó en presó, demanant la renúncia de Terra Lliure i la delació dels companys”. El seu distanciament i la desconfiança amb ERC ve d’aquell episodi que qualifica d’alta traïció, malgrat que avui Colom militi a Convergència.

Després de tot allò, cadascú es va refugiar on va poder, a les revistes locals, als ateneus, a les lluites per la defensa de la natura; ell, als Brams. Amb Txema Gómez van crear el grup per combinar música i agitació. “De fet, feia les funcions d’un mitjà de comunicació que no ens haurien autoritzat”. El títol del seu primer disc, Amb el rock a la faixa, és tota una declaració d’intencions. En els seus concerts apareixen les primeres estelades, quan encara no se’n venien i calia fer-les a partir d’una senyera i un retall de roba blava en forma de triangle. “Ara, treure una estelada és un acte social, abans era un acte de coratge”. Van ser els Brams, però també Mesclat o Aramateix.

En la diàspora local entra en contacte amb la gent de la Candidatura d’Unitat Popular, amb qui comparteix anàlisi social i el rebuig de la Transició, així com el no-reconeixement de la legitimitat democràtica de l’Estat espanyol, però per damunt de tot, la fidelitat a la trilogia del sobiranisme radical: independència, socialisme i Països Catalans. “Sabíem que l’Estat de les Autonomies duraria mentre Pujol pogués aconseguir contrapartides de Madrid, mentre això fos així, nosaltres, els independentistes, seríem unes ombres, una referència per fer por. Jo sempre havia vist Pujol com la cara de l’Estat a Catalunya, el nostre gran adversari”.

Amb els nous companys està completament d’acord a fer política transgressora, “inventant, fugint del manual que no porta enlloc, defora del recorregut circular de la sínia”; però la CUP també viu en l’ostracisme polític més absolut, tret d’alguna presència municipal simbòlica com la de Jaume Soler, alcalde d’Arbúcies, des de les primeres eleccions municipals fins al 2003. Tanmateix, des del primer moment, els nous agitadors socials de la CUP i la malmesa esquerra independentista somien a convertir-se en referents polítics de futur.

Sabíem que l’Estat de les Autonomies duraria mentre Pujol pogués aconseguir contrapartides de Madrid

Al 2007, Titot, amb el prestigi d’un full de serveis d’activista de primera línia del radicalisme independentista, fa una crida a tots els companys escampats en les seves lluites particulars per donar suport a les candidatures municipals de la CUP. Ell mateix va tancar la llista per Vic, como ho havia fet a les eleccions europees del 2004. L’anunci respon perfectament al seu estil provocador i irreverent, que ben bé podria ser el de Guillem de Berguedà, el trobador medieval de qui ha cantat les seves diatribes contra bisbes, comtes i reis. L’entrada al blog es titulava La claveguera independentista. A partir d’una anècdota protagonitzada per Ramon Barnils, deu anys abans, quan en un col·loqui va haver de respondre a les hipotètiques diferències entre les clavegueres fetes pels independentistes i les fetes per un ajuntament que no ho fos, reflexionava sobre el paper en l’àmbit municipal d’una ideologia com l’independentisme que treballa amb un objectiu d’àmbit nacional. “Les clavegueres independentistes són les que responen únicament a les necessitats dels veïns”, escrivia aleshores, contraposant aquesta motivació elemental als suposats interessos –favors a constructors, finançament de partits, etcètera– que en la seva opinió mouen les obres públiques en altres casos. “Us podeu imaginar l’exemple de la claveguera extrapolat a totes les activitats de la política municipal? Jo sí, és per això que, de cara a les eleccions, dono el meu suport a l’esquerra independentista, a la CUP”.

“No volíem ser una distracció lúdica o un lloc per fer combats de radicalitat, sinó crear una xarxa de complicitats dels del món local per canviar el país”, recorda ara, quan els seus tres diputats formen part del bloc sobiranista oficial i surten a les fotografies del Palau. En aquelles municipals, la Candidatura d’Unitat Popular va obtenir presència en diferents capitals comarcals, com Vic, Berga, Mataró o Vilanova i la Geltrú. Malgrat que vol fugir dels jocs florals de la radicalitat, el seu programa ho és, de radical, convencionalment parlant, és clar; segons la seva manera de veure el món “si vols una cosa, la vols, si sotmets el que vols al que es pot fer, no faríem mai res”. Una vegada, es va estar aturat dues hores i vint-i-set minuts en un peatge de l’autopista de Manresa, negant-se a saltar-se un semàfor vermell. No només no volia pagar el peatge, sinó que pretenia que l’empresa renunciés a cobrar-lo. Finalment, el semàfor vermell es va apagar.

Paradoxes de la vida i de la política, la seva sort i la dels seus nous companys d’aventura va començar a canviar com a conseqüència de l’error de l’Estat, en el qual no creu, davant la reforma de l’Estatut de la qual no esperava res. “El nou Estatut responia a l'intent de trobar una fórmula per endolcir l’opressió nacional i per intentar demostrar que l’Estat espanyol té la capacitat d’esdevenir un estat democràtic. El resultat va ser demolidor. Aquells que pensaven que, mitjançant la pedagogia o mitjançant la discreta submissió, Espanya podia evolucionar cap a la democràcia es van quedar amb un pam de nas”.

En la seva anàlisi del procés d’aprovació, retallada i sentència de l’Estatut del 2006, hi veu un fet diferencial respecte a la manera de fer dels poders de Madrid durant la Transició: “En comptes de subministrar una nova dosi d’anestèsia als catalans, el Tribunal Constitucional va preferir treure’s la montera i dir: 'Va por ustedes'”. En aquesta dedicatòria taurina, agosarada, potser un error de càlcul pensant que l’esperit de la Transició –“i de submissió”– seguia viu a Catalunya, rau, al seu parer, la demostració científica que “sense anestèsia les coses es veuen molt diferents i l’independentisme es va consolidar com a resposta hegemònica del poble català a la manifestació del juliol del 2010”.

Pocs dies després de la manifestació, en una entrada al blog feia seves les paraules de Martí i Pol: “Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història”. Tot seguit es preguntava, i ara què? I es responia ell mateix: “Doncs ara res. L’èxit va començar i acabar el mateix 10 de juliol. L’èxit precisament és gran perquè és eteri, perquè ningú no el pot capturar i capitalitzar, com el de les consultes, com el de les grans manifestacions de la Plataforma pel Dret a Decidir, com el dels milers de correllengües...”. Per acabar, es reafirmava en la seva gran dèria: “L’èxit de tot plegat és el punt d’imprevisible, és que els simuladors d’escenaris polítics no saben què preveure de nosaltres i també en el fet que sense ningú que se’n pugui considerar propietari, ningú té la capacitat de vendre ni trair. Potser és que el gat escaldat de l’aigua tèbia fuig i només estem disposats a fer reeixir allò que ningú pugui capitalitzar en exclusiva”.

L’oportunitat va néixer, doncs, de la provocació i de la previsió programàtica dels resistents. “Hi havia un discurs de resposta preparat, el nostre; aquest va saber aprofitar la conjuntura de la sentència del Constitucional i la capitalització del menyspreu sostingut de l’Estat respecte del país, la llengua i la cultura per fer perdre la confiança en cap altra solució que no fos la independència”.

La història es va accelerar per Titot, convertit ja en regidor de Berga. El seu moment estel·lar arriba al Concert per la Llibertat, celebrat al Camp Nou el 29 de juny del 2013. Canta “jo vull per demà la meva terra lliure” i es dirigeix als assistents amb unes breus paraules molt enceses i molt aplaudides: “Una nació està per damunt de resultats electorals concrets, d'analfabets que legislen sobre la llengua i de partides de corruptes que saquegen el treball del poble. I la nostra nació és la de Ramon Llull, la d'Ausiàs Marc, i va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. I tenim un exèrcit, un exèrcit que fa tres-cents anys que ens defensa, i gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble. I aquest exèrcit es diu cultura i els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors, i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i cada barri. I aquest exèrcit és arreu, desplegat, a punt i armat, arreu dels Països Catalans. I amb aquest exèrcit farem de la nostra nació una terra lliure!”.

Hi havia un discurs de resposta preparat, el nostre, que va saber aprofitar la conjuntura de la sentència del Constitucional

La por, diu, es va perdre a Arenys de Munt, a la primera consulta popular; des de la fita del Maresme, tot va de baixada; davant l’agradable sorpresa i l’eufòria dels vells militants de la causa, durant tants anys minoritària. En l’horitzó hi sap veure, nítidament, una majoria social imparable a favor de la llibertat nacional. En el seu llibre Entestat en la independènciaexplica el perquè de la seva militància a la CUP i de la fidelitat indestructible als principis establerts pel PSAN fa quaranta anys “sense rebaixar el llistó, a diferència del que molts van fer durant la Transició, imposada per la por de la involució i sense depuració de responsabilitats del règim franquista”.

L’explicació de les perspectives actuals es fonamenta en dos factors, diu. “El primer és que teníem raó. Quan érem trenta, l’any 68 i quan érem set-cents, l’any 87, dèiem que l’única solució era la independència i ara l’adhesió de centenars de milers de persones ho confirma. El segon encert ha estat no baixar del burro, no cedir ni un pam: vam dir independència i no ho vam canviar per una possible bona autonomia, encara que sabéssim que la independència era pràcticament impossible”.

Ribera, un gat escaldat i entestat en la causa, no pensa baixar del burro, justament ara, arribats a un punt d’ebullició com mai no havia imaginat. Ho té escrit: “Jo seguiré insistint fins a l’extenuació que l’esquerra independentista ha de fer un esforç sobrehumà per cartografiar el nostre nord, definir què volem, quin és el model. Només així podrem competir amb els que pretenen que la independència es limiti a fer una ratlla al mapa i a importar tots els errors dels països on manen les empreses i no les persones, per molts circs parlamentaris que tinguin”. Allò que ell anomena “el mapa socialista” de la societat proposada no coincideix precisament ni amb el socialisme de Stalin ni tampoc amb el de Felipe González: “Quan sentia dir a Rubalcaba que l’energia no ha d’estar en mans públiques sé que no entenem el mateix quan parlem de socialisme; hi ha matèries com l’energia, els recursos hidràulics o el sistema financer que no poden estar a mercè dels capricis de les empreses privades”.

Aquest nou i potent aparell de l’Estat per gestionar els sectors estratègics del país hauria de ser fiscalitzat en temps real –“els quatre anys ens han semblat llargs”– per no caure en desviacions prou conegudes i pernicioses, gràcies a l’emancipació social materialitzada per la unitat popular; o sigui, la gent, convertida en motor del canvi. Al concepte de gent s’hi arriba, segons explica, per defecte, després d’aïllar les oligarquies econòmiques –ara anomenades elits extractives per quedar-se amb les plusvàlues i segrestar el poder democràtic que correspon a la majoria–, i els seus col·laboradors necessaris: intermediaris, especuladors i repressors, siguin aquests especialistes en seguretat o en la creació de l’opinió pública.

En el procés de conquesta de la democràcia real i econòmica, la independència és només el principi. “Jo no la imagino com una simple segregació, si no com el fet de no tenir dependències; el col·lapse energètic, el creixement exponencial esclatarà, no pot seguir tot igual per molt temps i hem d’estar posicionats nacionalment perquè Catalunya sigui autosuficient, arribat aquest dia”.

De la mateixa manera que no li agrada el mapa del socialisme que es pot trobar a les gasolineres, una expressió que utilitza habitualment per referir-se irònicament als que pensen, o es resignen, a una idea estàndard dels conceptes, tampoc no li agrada el mapa de la independència de consum generalista: un estat dins la Unió Europea que repeteixi les mateixes regles de joc que la resta. “Per nosaltres, independència i sortir de la Unió Europea és un premi doble”. No pot sorprendre, doncs, quan afirma que la secessió és també la part més planera del llarg procés: “La segregació d’Espanya és fàcil, el que serà difícil serà avançar en els nostres objectius ideològics, per això som uns aliats incòmodes”.

La part fàcil, la separació, no li plantejarà greus obstacles emocionals, malgrat reconèixer que una part del seu imaginari incorpora el coneixement d’Espanya. “Sé més de La Rioja que d’Alsàcia, sí, però perquè m’ho van fer estudiar de petit”; tanmateix està convençut que els pobles no es diferencien gaire entre ells, al contrari dels governs que solen ser l’esca de tots els mals. “M’agrada posar-me en la pell dels adversaris, fer un exercici d’empatia i intentar entendre per què els espanyols no ens veuen com a subjecte polític quan, per a nosaltres, és una evidència històrica, la clau de tot l’enrenou”. La resposta la troba en l’ensenyament, en els paràmetres històrics de la seva formació, molt diferents dels divulgats a les nostres escoles. “Nosaltres també la vam estudiar, aquella història, però en els darrers trenta anys aquí s’ha rectificat”.

Ribera troba fins un punt normal que la història, les versions de la història que s’ensenyen aquí i allà no coincideixin, atès que només podran confluir quan el conflicte s’hagi tancat. I queda clar que no està superat, ni de bon tros. “El conflicte neix quan a més de compartir rei ens fan compartir estat i nosaltres no acceptem com a nostre el Govern d’Espanya”. De totes maneres, en la seva opinió, la incompatibilitat és de doble direcció; tampoc l’Estat, argumenta, ha acceptat mai els catalans ni el factor de la pluralitat implícit en la presència de Catalunya dins aquest estat. “Sempre ens han tractat com un fet arqueològic del qual treuen bones rendes, però mai han sabut fer lluir les virtuts de la pluralitat”.

Ser més de La Rioja que d’Alsàcia, sí, però perquè m’ho van fer estudiar de petit

“La qüestió rellevant no és que Espanya ens robi, sinó per què ho fa”, es pregunta de manera retòrica quan es planteja el concepte de la solidaritat com a factor indiscutible, especialment des la perspectiva d’esquerres. Al seu entendre, la resposta està en l’arqueologia política. “L’Estat central espanyol actua com a metròpoli clàssica respecte de les colònies, oblidant un fet essencial: la solidaritat autèntica ha de ser voluntària”. Segons aquesta lògica, Madrid sí que practica la solidaritat, ja que la decideixen ells, lliurement; contràriament, a Catalunya “sentim la solidaritat com una mesura imposada per no poder decidir per nosaltres mateixos el quan, el com i amb qui”.

Titot va ser detingut un 6 de desembre de 1998 després d’un acte contra la Constitució, organitzat a Olot pels Maulets de la Garrotxa, mentre feia el trajecte fins a Sant Esteve d’en Bas per anar a escoltar Tomeu Penya. La Carta Magna espanyola, com a filla de la Transició combatuda des de jove seguint l’exemple dels pares, presenta molt pocs aspectes positius per a ell. Potser només n’hi reconeix un, l’efecte coixí d’haver fet perdre la por, en un context d’absència de violència, a unes generacions que ara poden reivindicar l’alliberament nacional, sense complexos. Però, d’altra banda, i aquest factor pesa més en el seu relat, “és la font del gran impediment esgrimit pel Govern central per negar les aspiracions de la mobilització independentista: la legalitat democràtica com a línia de defensa contra l’alliberament nacional”.

“Jo sempre defensaré que la democràcia està per sobre de les lleis, i ells, just el contrari, ho sé, perquè el problema de fons és si Catalunya és subjecte polític o no i per a ells no ho som, de nació sobirana”. Aleshores, el vell conflicte mai superat se li planteja amb tota la seva cruesa. “Hem de descartar la bel·ligerància, la coacció; també presenta dificultats objectives la desobediència fiscal perquè exigeix una conscienciació qualitativament més alta que la mobilització; llavors, només ens queda la força de la democràcia practicada sense cap mena de por, insistir en la construcció de la unitat popular”.

La seva única seguretat en aquesta conjuntura, i també la certesa que l’empeny a creure-hi cegament, és que difícilment es tornaran a donar unes condicions objectives com les actuals per intentar fer realitat el primer dels objectius polítics de la CUP: la independència. Els altres dos, el socialisme i la unitat dels Països Catalans, queden per més endavant. Com un marc de referència, potser accelerat si es compleix el primer precepte. Optimista com és, hi veu una llum d’esperança: “Si l’Estat espanyol es trenca, què preferiran els ciutadans del País Valencià i les Illes, seguir a Espanya o federar-se amb Catalunya?”.

Jo sempre defensaré que la democràcia està per sobre de les lleis

Tanmateix és realista. “Sabem de la nostra força real, nosaltres el que volem és atiar el tigre i portar-lo al nostre camp”. Com a bon gat escaldat, intueix que tard o d'hora hi haurà contraoferta. Fins ara, la crisi ho ha fet impossible però l’Estat acabarà fent un gest, malgrat que el Govern del PP “ha alimentat molt la bèstia, fins el punt que sembla que es menjarà qualsevol negociador”. Davant d'aquesta eventualitat, adverteix: “Sí, tard o d’hora arribarà la contraoferta, però serà molt difícil que s’accepti. Voldria dir que el procés no ha existit com a tal; però ha de vigilar molt qui proclami la renúncia al procés, perquè pot passar que es giri i no tingui ningú al darrere, que es rendeixi sol. Això pot passar, que es rendeixi el general i l’exèrcit continuï”.

En la seva lògica, acceptar cap oferta que no sigui obrir les portes per seguir endavant seria tornar al passat, a la política del joc virtual, intranscendent “a l'endogàmia de la classe política i d’una intel·lectualitat metropolitana que fa anys que només debat donant-se la raó a si mateixa, ah! que poc que enyoro els anys noranta o la primera dècada del segle XXI en què no passava absolutament res. Algú deia “A”, mig any després algú matisava “be” minúscula. I la resposta següent ja la deixaven per després de les eleccions, no fos cas que el poble se saturés. Ara, per sort, hem decidit jugar nosaltres, el poble. Des d’Arenys de Munt, inventem!”.

Aquest text forma part del llibre 'El tigre sobiranista' que editarà Proa al mes de març.