Involució

Els recents crims terroristes de París han desfermat a Europa iniciatives legislatives de limitació de drets, considerades com a imprescindibles per fer front a un perill que subsisteix. Es tracta de dotar els governs i la policia de facultats discrecionals àgils, sense les traves dilatòries del control judicial. Generalment, aquestes limitacions són acceptades per la població, justificades perquè són excepcionals i temporals. Però quan, finalment, desapareix la imminència del motiu, o l'excusa per la qual es limiten els drets, aquestes drets romanen i esdevenen crònics com una amputació democràtica irreversible.

El poder executiu és, des dels seus orígens, expansiu. El seu control correspon al poder judicial des que es va instaurar la divisió de poders, i es produeix en una constant tensió. A Espanya, un bon exemple d'aquesta tibant relació entre el poder executiu i el judicial ens l'ofereix el projecte del Govern que pretén poder intervenir les comunicacions privades dels ciutadans, sense sotmetre's al control judicial previ.

Aquest és el propòsit de l'avantprojecte de reforma de la Llei d'Enjudiciament Criminal del 1882 proposat per l'actual ministre de Justícia, Rafael Catalá. Aquesta llei ha de regular, en primer lloc, les garanties perquè les actuacions de l'Estat en la investigació dels delictes respectin rigorosament els drets de l'investigat, del ciutadà. Un d'aquest drets fa referència a la inviolabilitat de les comunicacions que, segons la Constitució, només poden ser intervingudes per la policia quan hi hagi una prèvia autorització judicial degudament motivada. La Constitució va preveure una excepció a aquesta regla, per als supòsits d'integrants de bandes armades o elements terroristes. Segons una llei del 1988, en aquests casos la policia pot intervenir les comunicacions per ordre del ministre de l'Interior, encara que en les 24 hores següents el jutge ha de confirmar o denegar l'ordre.

L'avantprojecte del ministre Catalá, que més aviat sembla del de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, pretén estendre aquesta excepció a altres supòsits no previstos en la Constitució. Pretén que el ministre de l'Interior, o en el seu defecte el secretari d'Estat de Seguretat, puguin ordenar la intervenció de les comunicacions en els quatre supòsits concrets que enumera, que són els delictes penats amb més de tres anys de presó, els d'organitzacions criminals, terrorisme o delictes contra menors o incapaços. I afegeix un últim supòsit d'amplitud il·limitada, referit a altres delictes, quan, en virtut de les circumstàncies del cas, puguin ser considerats d'especial gravetat i hi hagi raons fundades que facin imprescindible la intervenció.

L'avantprojecte del ministre Catalá, que més aviat sembla del d'Interior, Jorge Fernández Díaz, pretén estendre aquesta excepció a altres supòsits no previstos en la Constitució

Evidentment, quan diu altres delictes s'està referint a delictes diferents dels quatre supòsits enumerats. I queda a les mans polítiques del ministre l'apreciació de les altres circumstàncies de manera discrecional, i a més inevitable, perquè el control judicial seria, en tot cas, posterior a la intervenció policial.

El preàmbul de l'avantprojecte explica detalladament les raons de la necessària adaptació de la vella llei del 1882 a la realitat tecnològica de les comunicacions del segle XXI. Però no diu absolutament res sobre les raons d'una limitació generalitzada del dret al secret de les comunicacions. En la mateixa línia, el ministre de Justícia va provar de justificar la reforma, fa pocs dies, al·ludint als delictes d'organitzacions criminals, de terrorisme o contra els menors, com pretesa raó de la mesura, però tampoc no va fer la més mínima referència a aquests altres delictes que seleccionaria discrecionalment el ministre de l'Interior.

La Constitució ja disposava d'una previsió excepcional d'intervenció de comunicacions antiterrorista, que va desenvolupar la llei del 1988. No hi ha raó confessable per pretendre eludir els controls judicials constitucionalment establerts i donar-los a tots el mateix tractament que als terroristes. L'avantprojecte és anterior als crims terroristes de París i les seves conseqüències policials europees. Per això tampoc no serveixen com a excusa per justificar aquesta involució legislativa.

Així doncs, la clamorosa absència de raons obliga a concloure que la reforma legal per limitar el dret al secret de les comunicacions no té més objectiu que ampliar desorbitadament l'àmbit de poder de l'executiu, i eludir el previ, i pel que sembla incòmode, control judicial.

El Consell General del Poder Judicial, amb la seva mesura proverbial, ha dit que, en aquest punt, la reforma legal és de dubtosa constitucionalitat. No obstant això, sembla que no és en absolut dubtosa la inconstitucionalitat. És clamorosa i indiscutible. És un atropellament directe al dret constitucional de secret de les comunicacions. És una amputació democràtica de temibles conseqüències, inadmissible.

José María Mena va ser fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya