Societat civil?

El president Mas ha dibuixat una estratègia arguciosa —cap novetat— segons la qual vol guanyar unes eleccions anticipades (unes altres, i en total seran tres), comptant amb membres de la “societat civil” a les llistes del partit que encapçala.

Quan el president parla de “societat civil”, a què es refereix? Que se sàpiga, els polítics pròpiament dits, els que fins ara es triaven per formar part d’una llista electoral, són civils. No són ni eclesiàstics, ni militars. Aquests dos són els únics estaments als quals no s’adequa del tot la categoria de “civil”: tota la resta de les persones que conformen una societat com la nostra —botiguers, empresaris, polítics, economistes, peixateres, saltimbanquis, pagesos, secretàries, xarcuters, llauners o professors— són membres no discutits i indiscutibles de la societat civil.

Llavors, per què aquesta tirada a parlar de “societat civil” com una cosa a part, distinta de les persones que es dediquen a fer política en un govern o un parlament? Només se m’acut una explicació: la classe política està en aquests moments tan allunyada de la societat —la civil, la militar i l’eclesiàstica— que, com un lapsus freudià, s’ha inventat una denominació que traeix, quan s’analitza bé la cosa, aquesta distància. Els polítics, en especial tota la xarxa convergent de Catalunya, està tan acostumada a constituir una mena d’exterior, de casta aliena al bategar de la vida quotidiana dels ciutadans, que se’ls ha escapat aquesta absurda denominació. No s’han adonat que això els situa, a ells, en un estatut de persones alienes a la civilitat, a la ciutadania i a la societat mateixa. Per ventura no són tan membres de la societat civil Lluís Llach o Muriel Casals —aquests, val a dir, amb rivets mongívols i sacerdotals— com Francesc Homs o Santi Vila? Què té de substancialment diferent l’estatut civil d’un parlamentari si es compara amb el d’un ciutadà significat en el món de la ciència, les lletres o les arts? En principi, no s’hauria de notar cap diferència: tota la societat (la civil, la militar i l’eclesiàstica, repeteixo, o sigui, tota) és convocada a unes eleccions en què figura gent com tots els altres, i aquests elegits són elevats, per decisió de la ciutadania votant, a “representants de la ciutadania”. El poder dels electors els ha atorgat aquesta condició justament perquè són com ells: persones vinculades a la societat, en aspectes molt diferents de l’activitat professional, amb curricula que no sempre es limiten a l’activitat política, i amb desig de representar, per pura delegació, els interessos de la resta de la societat.

Ho dèiem abans: postular l’expressió “societat civil” en aquests moments és una manera de deixar clar a la ciutadania, per si no ho havien entès fins aquest moment, que hi ha una gent que mana, els polítics, i uns altres que han de suportar les decisions, manies, dèries i fins i tot malifetes protagonitzades pels governs.

¿No figura que la ciutadania —allò que en llenguatge romàntic ara s’anomena “el poble”, paraula que no vol dir gairebé res— ja va expressar el seu desig d’independència arran de les manifestacions dels últims Onze de Setembre? Calia alguna altra manifestació per convocar unes eleccions lliures i plurals, sense artificis, sense subterfugis i sense arguments falsos, oportunistes o sediciosos?

Als sintagmes “dret a decidir”, “procés sobiranista”, “procés participatiu”, “legitimitat versus legítim”, “política versus llei”, i més encara, se li ha sumat aquest, “societat civil”, com un sofisma més. Tota la política de Catalunya, als últims quatre anys, està bastida sobre mitja dotzena (la xifra creix) de sofismes, expressions que no volen dir res, o que més val que no se sàpiga què amaguen.

A la primer sofística grega, la del segle V aC, se li afegí, als segles hel·lenístics, la segona sofística. Després n’hi ha haver d’altres, ja en temps del parlamentarisme, com va analitzar perfectament Jeremy Bentham a Tácticas parlamentarias (Congrés dels Diputats, Madrid, 1991). Ara, pel que sembla, Catalunya afegeix una quarta o quinta sofística a la història de les idees polítiques, quan és més necessari que mai dir les coses pel seu nom i que els polítics actuïn com a representats civils de la ciutadania que els va votar.