El problema és la mobilitat social

Fa uns dies, la revista The New Statesman (newstatesman.com) afirmava que el problema del 2015 a la Gran Bretanya no serà, com emfatitza el partit UKIP, la immigració, sinó la falta de perspectives d'ascens social i de qualitat de vida de la gran majoria dels britànics. Les dades que s'aporten en el text poden resultar familiars: només el 7% dels britànics estudien en col·legis privats, però entre ells hi ha el 33% dels parlamentaris, el 71% dels magistrats o el 44% de les persones més riques del país a la llista que publica Sunday Times; els graduats a Oxford o Cambridge són tan sols l'1% de la població, però entre ells trobem el 60% dels ministres, el 75% dels magistrats o el 47% dels columnistes de diaris. Es parla també d'un informe recent de la London School of Economics en què es posa en relleu el pes de l'herència i l'estirp per aconseguir plaça a Oxford i, així, mantenir privilegis. Tot això ni és inevitable ni tampoc accidental. El que es constata és que la direcció política del país en els últims temps, fos conservadora o laborista, ha consentit l'augment de les desigualtats en benestar i qualitat de vida, i la seva inacció ha anat desembocant en la mort lenta d'un dels estendards de la societat democràtica contemporània: la mobilitat social. El setmanari conclou que “aquest hauria de ser l'escàndol polític real el 2015, i no el nombre de romanesos que viuen al pis del costat”.

La situació no és gaire diferent per aquí. Els treballs de Xavier Martínez Celorrio publicats a l'Informe 2012 de la Fundación Encuentro o a l'Anuari de l'Educació 2013 de la Fundació Bofill, apunten a conclusions semblants. Després d'un període prometedor, les dues últimes dècades s'ha anat produint una pèrdua de capacitat d'ascens social i un deteriorament de la lògica meritocràtica, juntament amb la recuperació dels tradicionals paràmetres de capital cultural i familiar per explicar itineraris i resultats educatius. El divendres va llegir la seva tesi doctoral a la UAB Sheila González, dedicada a les xarxes d'amistat de l'alumnat estranger als instituts de secundària, i s'hi constata que no és tant la condició d'immigrants dels alumnes el que explicaria la seva capacitat més o menys elevada de progrés educatiu, com el factor de classe social i el capital cultural dels pares els que acaben explicant èxits i fracassos.

La democràcia no és només règim o forma de govern, és també capacitat cívica d'intervenir i un model de societat

El canvi d'època en què estem immersos, les opcions polítiques preses i els grans efectes que tenen en l'estructura laboral i salarial, han anat tancant la possibilitat de mantenir lògiques d'ascens i progrés social no només per les rigideses que genera un sistema educatiu reproductor de desigualtats, sinó pel retorn del pes de l'herència (econòmica, cultural, familiar, relacional) a l'hora de determinar les trajectòries vitals de la gent. Recuperem rigidesa classista i tancament social. Perdem mobilitat i fluïdesa social. Des de les institucions pots tractar de revertir aquests processos o contribuir a fer que això sigui així (com fan PP i CiU amb les seves polítiques educatives). A Catalunya, de fet i tal com assenyalen els estudis esmentats, entre el 2005 i el 2012 el pes de la taxa d'herència o d'immobilitat s'ha reforçat i s'ha frenat la taxa d'ascens social. L'ascensor social s'ha bloquejat cap amunt i segueix baixant.

Què ens diu tot això? Doncs que tenim un problema que no és perifèric. És un tema central de la concepció democràtica contemporània, en què conflueixen les històries de la llibertat, de l'emancipació i de l'autonomia. La democràcia no és només règim o forma de govern, és també capacitat cívica d'intervenir i un model de societat que situa la justícia social i la igualtat més enllà de la important però insuficient garantia de drets. Recordem que les bases constitucionals en què se sosté Europa parteixen de la idea que els poders públics salvaran els obstacles que impedeixen que la llibertat i la igualtat siguin efectives (art. 9.2 CE). Estem tornant a estructures socials en què l'herència resulta determinant i consagra (definitivament) la posició social, i això és absolutament contradictori amb la idea democràtica de societat oberta. Com podem construir el que és comú si no vam crear espais comuns de participació, d'interrelació, de circulació? (Rosanvallon). És aquest comú el que ens permet establir regles de reciprocitat, de solidaritat que són impossibles quan els que són privilegiats tradicionalment veuen amb por als qui com més va veuen més lluny la possibilitat de millorar les seves condicions de vida.

La ruptura de la reciprocitat és el motor de la desconfiança social. Sense possibilitat que tots puguin arribar a criteris vitals de dignitat, resulta molt difícil construir sentit de pertinença. Resulta molt difícil construir democràcia.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.