L’empresari que va començar posant pedaços

Acabada la reunió, un dels assistents no va poder callar més. “Aquests paios s'han tornat bojos”. Acabaven de sentir una història fenomenal. El somni de convertir una companyia de moda que el 2003 ingressava vuit milions d'euros en un gegant de mil milions. I els oients, tots empresaris del sector comercial, no s'acabaven de creure el discurs de Manel Adell, aleshores director general de Desigual. Mentre ell parlava, al seu costat, una altra persona escoltava en silenci. Era Thomas Meyer, fundador, propietari i president de la companyia de moda. “Era molt introvertit, seriot, molt tancat”, recorda una de les persones que el va convidar a aquella trobada restringida. “No parlava”.

Ha passat molt temps des de llavors i Desigual ha crescut tant que fins i tot vorejarà aquest any aquell objectiu de vendes. Però en Meyer no hi ha cap senyal de canvi. La discreció continua sent la marca de la casa d'aquest suís de 55 anys establert a Espanya. Va arribar a Barcelona quan era un nen i va seguir els passos professionals del seu pare. Més endavant, després de viure en altres països, es va traslladar a Eivissa a principis dels vuitanta. Sempre ha negat haver tingut res a veure amb el moviment hippie. A l'illa va ser on va obrir la botiga de més èxit i on va néixer Desigual, el 1984, tot i que la seva seu sempre va estar a Barcelona. L'origen és conegut: Meyer va reconvertir en caçadores una partida de 3.000 texans a cop de patchworking (o cosir pedaços, com diria una àvia).

L'empresari suís de 55 anys fuig de la vida pública com Amancio Ortega

D'aleshores ençà aquest empresari no ha parat. Està darrere de cadascun dels dissenys acolorits i agosarats que la seva marca ha portat per mig món. Es va inventar la frase “La vida és xula”, amb la qual pretén definir el concepte Desigual. També va dir que volia ampolles penjades del sostre a la seva gran botiga davant el mar (a Barcelona) i allà continuen, en són centenars. “És una d'aquelles persones molt especials que ha creat un imperi del no-res i a qui sempre has de donar-los la raó”, explica un extreballador. Un altre empleat, que també prefereix no donar el seu nom, reforça aquesta idea: “És una persona humil, molt proper a la resta dels seus treballadors i que sap sortir de les seves pròpies idees, però abans l'hi has d'argumentar molt bé”.

Mantenir l'anonimat és una condició indispensable perquè els qui el coneixen gosin dir res del propietari de Desigual. Alguns dels seus col·laboradors actuals –i ell mateix– han rebutjat fer declaracions a aquest diari. Saben que Meyer no suporta que es parli d'ell i de la seva vida privada, de la qual hi ha qui diu que només la coneixen bé la seva exdona i Adell. “Molta informació que fas servir diàriament, mentre fas la feina, és confidencial i has de tractar-la amb cura, tant la relativa al negoci com a les dades de caràcter personal. És millor que no comentis amb terceres persones la informació que té a veure amb la companyia o a les persones que treballen a Desigual”, aconsella a la plantilla el llibre blanc de la companyia, segons va desvelar la publicació especialitzada Modaes.es. Sembla un punt fet a mida de Meyer.

Tomás –com l'anomenen els qui el coneixen– és al·lèrgic als actes públics i als mitjans de comunicació, com Amancio Ortega o Isak Andic, altres mestres de la moda espanyola. Amb prou feines se sap que l'apassiona el mar, per navegar, i la muntanya, per fer senderisme. Que viu al barri del Born de Barcelona, amb la seva parella actual i la seva última filla (en té dues més d'una relació anterior). I que acostuma a agafar la bicicleta per desplaçar-se per la ciutat, en què defuig els actes socials, encara que siguin d'oci.

La seva discreció és l'ànima oposada del que projecta la marca que ha creat, que s'ha fet popular mitjançant la provocació i la controvèrsia, com han demostrat les seves campanyes publicitàries –un dels últims anuncis per celebrar el dia de la mare mostrava una jove fingint divertida estar embarassada amb un coixí i punxant després uns preservatius– o la decisió de no fer cas de les lleis el mes de desembre passat i obrir tres botigues en diumenge a Barcelona.

A la nova seu corporativa del grup, a primera línia de mar, Meyer es barreja amb tothom. Hi està obligat ja que l'edifici no té despatxos on recloure's però també perquè, segons expliquen, li agrada tractar amb els que estan al peu del canó del negoci. En aquest gegant que és Desigual, Meyer és l'artista. En la reunió que anomena el somni i que serveix per començar els dissenys de la propera temporada, diu als dissenyadors quines han de ser les claus. No es fabricarà res que no hagi rebut el seu vistiplau.

Va convertir una marca de moda de vuit milions en un gegant de mil

Després d'haver de declarar la suspensió de pagaments el 1988 va saber que havia de cedir la gestió. En un primer moment ho va confiar tot a Adell, la persona a qui va conèixer en un veler rumb a Nova York i a qui des d'aleshores (2003) va voler com a segon de bord de Desigual. Deu anys després, quan havien de revisar el contracte que els unia en la societat i una amistat que s'havia començat a trencar, van acordar la sortida d'Adell a canvi de 200 milions d'euros, l'import en què es va valorar el 30% de la companyia que estava en mans del que ja era conseller delegat. Hi ha un abans i un després en la companyia des d'aquell moment, com demostra el ball de sortides de càrrecs alts i mitjans de la marca, crítics amb el canvi de formes que ha significat el relleu.

Però Desigual continua a la cresta de l'onada. Meyer va arrencar 285 milions del fons d'inversió francès Eurazeo perquè només obtingués el 10% del capital. I amb això es va assegurar 135 milions en concepte de dividend pels exercicis del 2013 i el 2014. Però els seus diners no fan soroll.