La fera adormida

És dissabte i camino cap als cinemes Girona, que programen petites joies que no encaixen en un esquema convencional. En creuar el Passeig de Gràcia –l’avinguda que l’Ajuntament ha deixat impecable, sense ni una línia dissonant—veig avançar la manifestació contra el cas Pandora, dirigida des de l’Audiència Nacional contra un suposat terrorisme anarquista, són paraules dures. Al cinema som poc més de 12 persones. S’hi projecta Ciutat morta, un documental hipnòtic sobre el tràgic cas del 4-F. Quatre de febrer de 2006: la guàrdia urbana procedeix al desallotjament, o similar, d’una festa salvatge que se celebra en un antic teatre okupat, propietat municipal del barri de Sant Pere. Els urbans s’acosten desprotegits i des del terrat llencen un test, que impacta en el cap d’un agent. Coma irreversible. En l’angoixa del moment, els urbans detenen uns quants joves que miren l'escena des del carrer, que potser acaben de sortir de la casa. A comissaria els claven una pallisa, les fotos són impressionants.

Els porten a l’Hospital del Mar, on els metges semblen estar acostumats al panorama perquè ni tan sols pregunten per les lesions. A la sala d’espera d’Urgències arriba una parella d’amics que han caigut de la bicicleta. Van una mica col·locats i llueixen pintes gòtiques, roba negra, pírcings. Els detenen també, per si de cas hi tenen alguna cosa a veure, que no és el cas. Tots ells entren en un espiral diabòlic de mentides i prejudicis que es transmeten i s’accepten en tots els nivells del sistema, tac, tac, tac, com una piconadora. El test és ara una pedra llençada des del carrer (perquè els detinguts no eren al terrat), els nois de la bici vénen directes des del cacau. Tots: guàrdies, regidors, alcalde Clos, jutge, testimonis, tots excepte els forenses s’apunten a la versió oficial i al cap i a la fi es condemna els encausats a tres o quatre anys de presó. El documental ho va explicant mentre introdueix escenes de la Barcelona idíl·lica, suau, encisadora.

La noia de la bici és Patricia Heras. Madrilenya, filòloga, poeta, hipersensible. Va de gòtica també, duu el crani a quadres, dibuixats amb el tall de cabell. Acaba d’arribar, està encantada descobrint Barcelona, és el que feia aquella nit de la bici. La tanquen a Wad Ras. Organitza la biblioteca de la presó, col·labora, però es posa frenètica quan la psicòloga vol que reconegui “el delicte” perquè, diu, la voluntat de penediment li donaria el tercer grau. Finalment li concedeixen el permís i Patricia torna al seu pis del Raval. No passa res, però és obvi que la presó la desequilibra. Se sent fora del món: “em sento vençuda”, escriu. De cop, es llença per la finestra d’un quart pis. Era una poeta extraordinària, d’una força visceral, unes imatges enlluernadores i alhora fosques. Una dona obsessionada amb la mort, que viu el xoc entre una certa joventut i la ciutat. Els escrits –dietaris i poemes—estan en vies de publicació a través d’un verkami, però alguna editorial intel·ligent hauria de fer-se amb aquests textos i donar-los al mercat.

El documental està firmat per Xavier Artigas i Xapo Ortega: es coneixen de les acampades del 15-M, però tots dos són universitaris titulats, res de marginalitat. Tenen una gran sensibilitat per retratar un món coherent, un món que els de fora podem entreveure passejant pel Raval però no més enllà. Una joventut rebel que, més que plantar cara, s’ho munta al seu aire. No els agrada el que hi ha i creen una alternativa només per ells. “Ja no vull justícia, ara vull venjança”, diu un dels empresonats, un noi xilè. Quan aquesta ciutat autocontinguda topa amb la ciutat convencional surten guspires i és llavors quan el sistema els tritura. El noi diu: no és necessari que la venjança sigui violenta. Són gent que té els seus valors, els seus codis, una enorme solidaritat per qualsevol que entri a formar part d’aquest univers. Tenen els seu circuits, els seus bars –un dels quals surt a la pel·li i és impactant: se sent la suor a més a més del soroll--, tenen la seva ciutat. Tenen dret a la seva ciutat.

La profunditat de la democràcia rau en quantes coses caben en la seva tolerància. Aquesta ciutat existeix, discorre, creix, s’expressa, fa els seus poemes, té els seus herois i, més que herois, amics. No sempre els tractes són justos entre la meva ciutat i la de Patricia Heras. Fallen les dues parts. Hi ha una estratègia informativa que dicta invectives sobre aquest món que, com una fera adormida, si no el molestes no mossega. Però diumenge el barri de Gràcia, on acaba la mani, es desperta de cap per avall. A la tele, una dona es queixa que li han trencat els vidres de la botiga, just ara per les festes, quan més vendes hi ha, i té tota la raó. I un grup de presumptes anarquistes han anat a parar a una presó espanyola, els cauran anys.