Ja no cap tot el saber al campus

Sempre hi ha hagut ments més despertes, que sobresurten per qualsevol raó, i sempre hi ha hagut autodidactes. Però en el món d'Internet, el jove Cuende representa alguna cosa més. És la personificació dels auguris d'alguns experts que asseguren que la democratització del coneixement a través de la xarxa acabarà fent que les carreres universitàries siguin una cosa innecessària.

D'altres, la majoria, no van tan lluny: “El valor de la universitat no és només transmetre coneixements, es tracta de formar persones, la seva identitat, la seva capacitat crítica i analítica”, diu Roger Chao, professor de la Universitat de Hong Kong i assessor de l'ONU. Però gairebé tots admeten que l'educació superior està davant un canvi radical i que els campus han d'adaptar-se a les necessitats dels alumnes i no a l'inrevés, com passava fins ara.

Alguns experts creuen que la xarxa convertirà les carreres en una cosa innecessària

Parlen d'un món en què es multiplicaran les possibilitats: des dels cursos massius gratuïts per Internet, entre els quals es podrà anar picant (avui, una assignatura de Harvard, el semestre que ve una de la Carlos III...) fins a aconseguir titulacions en línia, presencials i, sobretot, mixtes. Diuen que es trencaran les cotilles de carreres tancades i les estructures clàssiques de facultats amb sabers separats, i que bona part de la feina de la universitat consistirà a certificar els coneixements que algú pot haver adquirit de mil maneres i fonts.

“El valor del títol serà incert. El que és segur és que tenir una educació universitària haurà de suposar habilitat per manejar el canvi, la col·laboració, la sobrecàrrega d'informació i la incertesa”, diu la professora de la Universitat de Duke (EUA) Cathy Davidson. I afegeix: “Això requereix una fusió de disciplines: filosofia, física, història, informàtica, antropologia, enginyeria... En els desafiaments del món real, cada vegada és menys clar on acaba una disciplina i en comença una altra”.

Està passant una cosa semblat al que ocorre en els mitjans de comunicació, un sector en què les noves tecnologies han multiplicat l'oferta, exemplifica el professor de la Pompeu Fabra Carlos Scolari. “Oferta gratis i de pagament, més curta i més llarga, presencial, en línia... Els estudiants tindran una dieta més variada, igual que amb els mitjans, que entrem a Twitter, després llegim el diari, escoltem la ràdio, anem a YouTube...”. La Pompeu Fabra va encarregar a Scolari un estudi per Dissenyar la universitat del futur (així es titula el treball). “La crisi econòmica, en aquest context, és només un condiment més en una crisi existencial de la institució tradicionalment dedicada a la formació superior”, diu el text.

Segons aquesta idea, la Universitat espanyola ha de bregar amb aquest repte alhora que amb les retallades i amb problemes pendents, com els que s'han tractat en aquesta sèrie de reportatges: endogàmia, falta d'incentius, de rendició de comptes... Tot i així, s'estan fent avenços. Es multipliquen les iniciatives (moltes vegades, escampades) d'utilització de videoconferències, plataformes de docència virtual, eines de treball col·laboratiu, de programari lliure, assignatures híbrides amb classes virtuals i seminaris presencials. Hi ha universitats, com la Jaume I de Castellón, que tenen en els estatuts promocionar l'ús de la tecnologia.

Els títols en línia semblen necessaris davant l'augment d'universitaris

Però no sembla suficient. No només perquè el retard en la part pedagògica és molt gran, segons Scolari. Ni per casos com el de Luis Iván Cuende. Les costures del model clàssic s'estan desfent i les evidències més clares estan en l'auge de l'educació en línia. El nombre d'alumnes dels campus presencials (sense comptar els dels màsters) s'ha reduït un 12% en l'última dècada (en 177.000, fins a quedar-se en 1,21 milions); no obstant això, malgrat la baixada del 2013, en les no presencials va créixer un 15% (fins a 198.000).

La gran majoria d'aquests estudiants estan a la pública, la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED), però les privades estan explotant el filó, amb cinc campus virtuals, quatre dels quals, creats els últims vuit anys. A més, les 47 universitats públiques presencials ofereixen 30 graus en línia o semipresencials, i les 24 privades, 45.

No es tracta només de quina quantitat, sinó de qui són. “Hi ha cada vegada alumnes més joves, de 18 o 19 anys”, explica Mili Jiménez, professora d'Història del centre de la UNED a Cadis. “Molts ho fan perquè el preu és més barat i perquè així poden estudiar el que volen sense desplaçar-se. Però cada vegada més és que estan fastiguejats dels horaris, d'haver d'anar a remolc del que el professor mani”. La docent explica, per exemple, que la seva classe presencial setmanal es pot seguir en directe o veure més tard a través d'Internet. La xifra és petita, però mostra la tendència: a la UNED, els estudiants de primer cicle de menys de 21 anys han passat els últims cinc cursos de ser un 2,7% a un 4,6% (són 7.090); a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), d'un 1,7% a un 3,2%.

"El valor de la universitat", rebaten d'altres, "és formar persones crítiques"

A la UOC (una universitat atípica, un híbrid publicoprivat creat per la Generalitat de Catalunya el 1994) és on estudia Psicologia Sonia Juárez, de 25 anys, des dels 19. La llibertat d'horaris li ha permès en aquest temps compatibilitzar-ho amb la feina, mudar-se diverses vegades (de Barcelona a les Balears i tornada i, ara, a Las Palmas) o deixar algun semestre en blanc si sorgia una altra prioritat. “És molt d'esforç, però l'ensenyament és bo, almenys aquí. Has de fer debats, molts treballs...”. Després de la carrera, vol un màster presencial, “per provar les dues experiències”, diu. En realitat, el camí acostuma a ser al revés, ja que el postgrau és el gran mercat per a l'ensenyament a distància. La demanda de màsters en línia ha crescut un 300% els últims dos anys, i el 17% de tots els matriculats d'aquestes titulacions són alumnes virtuals.

A l'oferta de títols oficials cal sumar-hi la febre dels MOOC (cursos massius en línia). Qualsevol persona en qualsevol part del món es pot inscriure i seguir el curs (normalment equivalent a una assignatura) a través de classes gravades, bibliografia o podcasts, fent treballs i interaccionant amb companys. En general, només cal pagar si l'alumne vol un certificat d'assistència.

Espanya és un dels països europeus més actius en l'oferta de MOOC. La Carlos III i l'Autònoma de Madrid, per exemple, formen part de la plataforma EdX, creada per Harvard i l'Institut Tecnològic de Massachusetts el 2012 per a aquesta classe de formats. Llavors, molts es van apressar a declarar el final de la universitat. Però, passat el temps, l'opinió més estesa és la de la convivència. “El més interessant és la comunitat d'aprenentatge que es crea, alguns moments d'intel·ligència col·lectiva”, diu Scolari.

La universitat en línia ha estat assenyalada per molts especialistes com a imprescindible per sostenir els costos de l'imparable augment d'universitaris a tot el món: són uns 152 milions i podrien ser més del doble el 2030, segons la Comissió Europea. Però experts com Albert Sangrá, director de l'eLearn Center, de la UOC, no es cansen d'advertir que un bon ensenyament virtual, tot i que pugui estalviar alguns costos, no és gratuït, requereix molts professors i tutors, als quals cal pagar. “L'educació en línia ha de sostenir els costos vinculats a la seva exigència de qualitat, com són l'elaboració dels recursos d'aprenentatge, l'acompanyament i guia d'un professor especialista, el procés d'avaluació contínua i la infraestructura tecnològica”, escrivia Sangrá el 2013.

Els que sí que guanyen encara més força en aquest context de ruptura tecnològica són els arguments a favor de l'especialització dels campus que s'han presentat al llarg d'aquesta sèrie de reportatges per fer rendir més els diners invertits i guanyar en qualitat. “Hi ha massa universitats intentant fer el mateix. Es tracta de diferenciar l'oferta d'acord amb les diferents fortaleses de cadascun”, diu la rectora de la Universitat de Manchester, Nancy Rothwell. Investigació o formació; en línia o presencial; d'àmbit local o concentrats a captar alumnes estrangers (amb moltes titulacions en anglès); humanitats o ciències... Les possibilitats són enormes.