Barraques de monstres i lleres desaparegudes

No és la primera vegada que expresso públicament el meu interès per la feina de molts dels meus conciutadans, que des de diversos blogs i pàgines de Facebook es dediquen a recuperar la memòria íntima de Barcelona. A través de les xarxes socials s'està fent una crònica detallada de patrimonis molt variats, en què els particulars poden col·laborar amb fotografies o testimoniatges de primera mà. En el cas d'Enric H. March, aquesta feina es complementa amb la tasca que fan els tallers d'història de cada barri, com el de Clot-Camp de l’Arpa, al qual pertany. Ell m'explica que quan era un nen li van ensenyar a fixar-se en tot allò que veia, i a còpia d'agusar els sentits va acabar preguntant-se per l'origen de les coses que apareixen davant d'aquest transeünt inquiet. Fent bona la màxima que diu que no pots deixar de saber el que ja saps, l'experiència de caminar per la ciutat es va transformar en un exercici de detectius per esbrinar el perquè d'aquells elements peculiars que li cridaven l'atenció, com atzucacs, cases orientades de manera diferent a les del voltant, o elements que semblessin no encaixar en el paisatge. Aquella gimnàstica sensorial no hauria anat més enllà si l'Enric no hagués passat una greu malaltia, arran de la qual va començar a escriure l'any 2009 un blog que ja és un dels més coneguts i respectats dels que es dediquen a la història local.

Entre les seves diverses inquietuds, el meu interlocutor és llicenciat en filologia hispànica i semítica. Potser per això va batejar la seva finestra digital al món com Bereshit (enarchenhologos.blogspot.com.es), que és la primera paraula de la Bíblia (en hebreu significa “al principi”). Com m'explica l'autor: “El meu blog va començar com un dietari personal, i amb el temps s'ha convertit en una eina per recuperar històries que s'havien perdut”. La primera va tenir com a protagonista una estructura metàl·lica semblant a un fanal situat al costat del bar Trole (davant de l'Arc de Triomf), que va resultar ser un dels pals que sostenien la catenària dels antics tramvies. Amb tot, la seva troballa més comentada es va produir de manera accidental en una llibreria de vell, quan va topar amb el cartell del desconegut Museu Roca que anunciava una exposició titulada Los estragos del Barrio Chino, en què es mostraven diversos models de cera de malalties venèries i dels perills d'estupefaents com l'opi o la cocaïna. Al mateix temps, en aquesta línia gore que conjugava ciència i morbositat, s'hi podia veure l'aranya gegant del Japó, les germanes siameses, o una galeria de monstres humans. Quan el meu entrevistat el va localitzar, no en quedava res del Museu Roca, les restes les havia adquirit un col·leccionista estranger. Intrigat, es va posar en contacte amb el Museu de la Medicina de Barcelona, que continua esperant trobar ubicació definitiva per a la seva col·lecció de figures de cera, que ara és en un magatzem de Terrassa. I des de llavors ha pogut documentar una vintena d'exhibicions anatòmiques més, que van funcionar a Barcelona entre 1849 i el final de la Guerra Civil. El mateix teatre Romea va arribar a tenir un d'aquests museus, i un altre era el de Francesc Darder, primer director del zoo barceloní que durant l'Exposició Universal de 1888 va mostrar el famós “negre de Banyoles” en una sala del passeig de Gràcia. Aquells espectacles pseudocientífics el van portar a les fires de monstres, on es mostraven gegants, nans, dones barbudes, obesos descomunals, o homes mico que feien tota mena d'acrobàcies. Aquest oci vuitcentista va tenir el seu punt neuràlgic a la plaça Catalunya, sobretot al Circo Ecuestre Alegría que el 1895, quan estaven a punt de retirar-ne les barraques, va presentar un home salvatge. Casualment el tercer dia de ser-hi es va cremar el recinte de fusta on l'exhibien i el van haver de rescatar els bombers (expliquen les velles cròniques que el presumpte simi anava renegant en català). A la Rambla també s'hi van instal·lar aquestes exposicions rudimentàries, sembla que al costat de Canaletes s'hi podia veure una dona molt grossa al costat d'un elefant. I a la Gran Via hi va haver espectacles de feres, com el del cèlebre domador Bidel que es passejava pel carrer amb una lleona. Fins arribar al Paral·lel, que va començar a atreure un públic molt popular gràcies a casetes de monstres i locals d'espectacles extravagants, com el Cabaret de la Muerte, un local també rescatat per Enric, pel que sembla similar al parisenc Cabaret du Néant, on es representaven fantasmagories i quadres fúnebres.

Com l'amic Enric m'acaba d'explicar, les xarxes socials i el contacte entre persones que comparteixen afició per la seva ciutat han canviat la manera d'abordar la història de Barcelona, i tot plegat ens està revelant històries sorprenents. Que continuï aquesta tasca és un dels meus bons desitjos per a aquest nou any que està a punt de començar.