Podem i el sobiranisme, units pel discurs

Són les dotze, l’hora de començar el míting de Pablo Iglesias, i la cua fa la volta al centre d’esports de la Vall d’Hebron. Al recinte ja no hi cap ni una agulla. Podrien haver omplert un pavelló el doble de gran. Els càntics són constants, cap en català: “Y luego diréis que éramos cinco o seis”; “Sí se puede”, “El pueblo unido, jamás será vencido”. També hi ha molts crits a favor d’Iglesias. Hi ha empentes entre els presents per agafar lloc al costat de la porta per on el secretari general farà acte de presència. L’audiència desprèn il·lusió, i il·lusió és el que ven Podem.

Hi ha tanta excitació que a diferència dels mítings dels partits tradicionals, constantment sorgeixen crits esporàdics del públic. No hi ha l’ordre de les organitzacions amb dècades d’experiència. Tot és nou, potser per això genera il·lusió. Gemma Ubasart, la telonera d’Iglesias, defineix Podem com “la il·lusió convertida en organització”. A partir d’aquí, el desenvolupament dels discursos no deixa d’establir paral·lelismes amb el missatge de l’independentisme. No només per la reincident crida a la il·lusió, Ubasart també insisteix amb el clàssic lema sobiranista d’escriure la història: “Sentirem amb orgull que vam viure un moment històric”. Iglesias va més enllà: “Podem és que tothom pot ser subjecte històric del canvi”.

Per a l’independentisme, gairebé cada dia és històric. “Vine a fer història”, era el lema de la darrera diada. Per als enemics de la casta, el que fan també és històric. Per a l’avi que tinc davant, amb el nét gronxant-se a la falda, l’escena sembla més aviat quotidiana. Ell no aplaudeix, només gronxa el nen, que es distreu amb el telèfon. Als peus hi ha deixat un bric petit de suc de taronja del Dia. La mare del nen aguanta un altre fill encara més petit. Que hagin assistit a l’acte diu molt de les esperances que tenen posades en Podem.

Edat més elevada que a Madrid

La mateixa esperança l’he vista en actes de l’Assemblea Nacional Catalana. La principal diferència és l’edat. El sobiranisme mobilitza gent més jove. Al míting de Podem, l’edat és elevada, sembla com si s’haguessin aplegat un munt de prejubilats que volen tenir una segona oportunitat, i sobretot volen una oportunitat per als seus fills. L’edat és un fet diferencial amb Podem a Madrid, com m’explicava en un reportatge recent el membre de la coordinadora de Podem Madrid Mariano Herranz: a la capital d’Espanya han aconseguit mobilitzar els participants del moviment del 15-M mentre que a Catalunya l’edat és més alta.

Somriure davant el mateix enemic

Un grup crea una frase amb lletres gegants de porexpan: “El seu odi és el nostre somriure”. Es refereixen a la casta i als tertulians de la dreta espanyola que Iglesias anomena “caniches rabiosos”: Eduardo Inda i Alfonso Rojo. Són els mateixos enemics que té l’independentisme més actiu. El mateix independentisme que constantment demana que s’ha de respondre al centralisme amb un somriure i bon rotllo.

Els morts i Mandela

L’independentisme vol ser transversal, com ho vol ser Podem. Iglesias a la Vall d’Hebron va deixar clar que ell no vol crear una aliança de partits d’esquerres: “El poder no té por de l’esquerra, el poder té por del poble. Som molts més que els de dalt”. Fins i tot va fer el mateix que van fer l’ANC i Òmnium per mobilitzar el poble el 9-N: fer campanya amb els difunts. Iglesias en concret va donar per fet que Vázquez Montalbán seria de Podem. El líder de Podem fins i tot va citar un clàssic dels discursos de Convergència o de la CUP: Nelson Mandela.

L’estaca i el passat

El mateix Iglesias sembla un polític d’una altra època. Vestimenta i cua al marge, la seva manera d’interactuar amb el públic, com l’idolatren i sobretot el llenguatge murri és un viatge al passat, als mítings de Felipe González dels vuitanta. Fer servir políticament la il·lusió no és una cosa nova, s’ha fet ara i sempre. Fins i tot l’acte de Podem va acabar amb el públic entonant ‘L’estaca’, el mateix final que hem vist en actes de l’ANC i del sobiranisme més il·lusionat.

També podria haver estat un final rodó cantar el "A galopar", de Paco Ibáñez, però segurament a Podem saben que en les aigües del sobiranisme il·lusionat poden pescar més que en les del PSUC Viu.