Desinflada

La desinflada de l’independentisme és rotunda, per bé que amb un matís: el presumpte avantatge parlamentari dels dos partits convencionals secessionistes (Convergència i Esquerra).

La baixada de l’independentisme és molt substancial: comparats amb altres tres opcions, els partidaris d’un Estat independent aconsegueixen el seu pitjor resultat (36,2%) des de la tardor del 2012 (44,3%), quan va començar la gran moguda de les Diades sobiranistes i es va disparar encara més ara fa un any (48,5%). La nova realitat demoscòpica –que ja veurem si es transforma en tendència sostinguda– es dibuixa també per una dada cruel: per primer cop des del 2011, preguntats a seques entre el sí o no a una independència, els secessionistes (44,5%) perden respecte als que declaren no ser-ne (45,3%).

En aquest nou clima segurament que hi han influït diversos factors. El primer, l’agre despertar al final de la “unitat” del sobiranisme. Abans del 9-N ja va quedar bastant escapçada, quan molts van endevinar en la estratègia d’Artur Mas no un abecedari per a l’Estat propi, sinó un manual per a guanyar (ell) les pròximes eleccions, sensació que es va convertir en evidència amb la seva conferència (25 de novembre) demanant unes eleccions plebiscitàries a favor del seu plantejament. Al nostre país, la unitat té molt de glamur: durant la Transició el consens era la vareta màgica per enfortir la resistència antifranquista (Assemblea de Catalunya, Consell de Forces Polítiques) i per a tota conjunció tàctica, grandiosa o utilitària; el president Tarradellas va convertir la mística unitària en alçaprem del seu poder provisional; i el gregarisme, la manca d’idees i la feble autoestima de molts van fer la resta. Però quan la unitat s’esberla, els seus bocins esquincen la pell de la idea de la qual ha extret els profits. Sembla que això és el que estigui passant.

Al mateix temps es produeix també una saturació, un cansament lògic, rotundament humà. Una ciutadania no pot estar tots els dies de l’any en estat de rebel·lió (pacífica), sense preguntar-se pels resultats de la utopia o ficció que li proposen. No n’hi ha cap, de gran –ni petit– resultat d’aquest esforç titànic engegat ara fa dos anys i escaig. Si de cas, una governança tan lamentable com la del país europeu més mediocre, que oblida, a més, els reptes socials més urgents: un Parlament que amb prou feines legisla, un Govern que no té més programa que el d’aprofitar un únic somni; unes institucions locals segrestades pel festival monotemàtic de l’Estat propi, el Tricentenari i altres focs d’artifici del mateix gènere. I un discurs que ha passat de l’elogi d’allò “unitari” a la claudicació davant d’allò “únic”, aquest esllavissament cabdillista. En breu: la gent comença a estar-ne tipa.

I el que es encara més significatiu, els ciutadans que fugen del separatisme (un 9,1%, diferència entre 45,3% i 36,2%), s’apunten prioritàriament (6,7 punts) al federalisme, seguit d’altres opcions autonomistes. A partir d’ara caldrà que els líders sobiranistes descavalquin del seu núvol i menystinguin menys els Miquel Iceta, Josep Antoni Duran Lleida i companyia. Catalunya, amb perdó, no és cap Movimiento Nacional en versió de la ceba. Catalunya és plural.

Ara bé, l’alegria a casa del pobre no dura sempre, i l’ensulsiada secessionista (en vot majoritari) queda ben disfressada en la seva traducció parlamentària (per vot desproporcionat a favor de les comarques). Contra recents enquestes privades, la de la Generalitat atorga majoria parlamentària a l’inestable tàndem Convergència-Esquerra. Esclar que al partit del president se li atorga la primera posició de vot estimat, a partir d’un intens treball de cuina (se li sumen gairebé vuit punts sobre la intenció directa, que són difícilment justificables per la seva resurrecció respecte a Oriol Junqueras), mentre que aquesta generositat és més gasiva amb Esquerra (només quatre punts). Alguns recordaran potser que al candidat Mas-Moisès l’enquesta oficial d’abans del 25-N del 2012 li pronosticava una majoria aclaparadora. I que el Gran Timoner va perdre aleshores bous i esquelles.