Desmesura per acumulació

A la pàgina 133 d'un llibre de 228 pàgines, Bilbo Bolsón, el seu protagonista, ho clava: “Aquesta és la part més monòtona i grisa d'una desgraciada, fatigosa i incòmoda aventura! Voldria tornar al meu forat-hòbbit al costat del meu propi foc i a la claror del llum”. I si ell, nyicris passiu, després de més de mig llibre (el que, traduït al cinema de Peter Jackson, significa no menys de 240 minuts de pel·lícula), continua sense el més mínim interès aventurer, per què l'havíem de tenir nosaltres?

En aquest moment, història rere història, batalla rere batalla, tot continua igual a El Hobbit, novel·la de J.R.R. Tolkien adaptada per Peter Jackson en una trilogia desorbitada. Cap dels seus personatges ha evolucionat gens ni mica malgrat aquest perillós trajecte físic que triga massa a convertir-se en trajecte moral. Té 228 pàgines, però bé podria tenir-ne 128 o, ben mirat, 1.228. Tant se val, si es tracta d'acumular successos sense que això afecti els rols, benvinguda la hipertròfia. Fins i tot la de Jackson. De fet, el director canvia d'ordre alguns dels passatges simplement perquè són iguals els resultats de cada batalla, perquè poc o gens afecten als seus caràcters. Cal esperar massa al fet que Bilbo surti de les faldilles de Gandalf, al fet que per fi prengui la iniciativa, a 40 minuts del final d'aquest últim lliurament de la trilogia, El Hobbit: la batalla de los cinco ejércitos; de tota manera, potser la millor de les tres, la més curta, la menys tediosa. Almenys Thorin, un dels nans, es torna un rei corrupte i fins i tot opta a la redempció.

Hem dit amb reiteració que, més enllà del benefici comercial, poc sentit tenia allargar un llibre així fins a les tres pel·lícules d'unes vuit hores de durada. Però, si converteixes el berenar-sopar de presentació de personatges (20 pàgines) en 40 minuts de pel·lícula, i culmines la trilogia amb una batalla de 45 minuts, és fàcil. I aquest és l'error, la hipèrbole per la hipèrbole. Robert Siodmak i Don Siegel van allargar un conte de Hemingway, The Killers, d'amb prou feines un grapat de pàgines, fins a conformar dues obres mestres del cinema: Forajidos i Código del hampa. Mario Camus va perllongar la trentena de pàgines de Young Sánchez, d'Ignacio Aldecoa, fins a una hora i mitja de gran pel·lícula. Però, sense canviar l'essència, va entrar al fons de la qüestió, no només al minuts. Així, tot queda en mans de la presumpta potència visual de Jackson, d'imprimir espectacle digital —aquí ho hi ha amb comptagotes: els orcs trencant la muralla a caparrades— i de donar vida a l'espectacular Terra Mitjana de Tolkien. Però això ja existia a El senyor dels anells, de manera que el conjunt adquireix sensació d'una cosa ja vista. Durant massa minuts, durant massa pel·lícules.