Més presència de l’Estat

Diuen els papers que, després del feliç encara que breu adveniment de Mariano Rajoy a Barcelona el passat 30 de novembre, l'objectiu polític del president del Govern i de la seva fidel Alicia Sánchez-Camacho passa per “reforçar la presència de l'Estat a Catalunya”, “explicar més bé les seves actuacions locals en matèria econòmica, cultural, social i en infraestructures”, apropar-se més a la gent i, d'aquesta manera, “desbaratar les mentides del greuge permanent”.

Són propòsits tan nobles i benintencionats que és d'estricta justícia col·laborar amb ells. Per la meva banda, ho intentaré suggerint als senyors Rajoy i Sánchez-Camacho algunes matèries en les quals podria materialitzar-se immediatament aquest increment i millor presència de l'Estat. Matèries sense contingut d'identitat, que no suscitarien cap xoc de banderes, cap pols competencial, cap pugna sobre qui és més o millor català o espanyol. Matèries que tots els ciutadans d'aquest país (independentistes, unionistes, partidaris de la tercera via o migpensionistes) qualificaran unànimement d'importants i, per tant, apreciaran veure ateses. Per exemple, la qualitat del servei ferroviari de Rodalies, traspassat a la Generalitat només a l'efecte de rètol (ara es diu Rodalies de Catalunya) però que continua subjecte a la fèrula de Renfe i Adif. Seria una magnífica notícia per als usuaris en particular i la ciutadania en general que no hi hagués, gairebé cada matí, trens avariats amb retards de 20 o 30 minuts, trajectes alternatius per carretera i altres incidències diverses.

Quan els jerarques del PP parlen de “reforçar la presència de l'Estat a Catalunya” pensen en altres coses

Ja posats, també causaria un excel·lent efecte —sobretot, després d'haver-ho estat esperant durant dues dècades— que el recorregut de l'AVE entre Barcelona i la frontera francesa fos insubmergible; vaja, que el seu traçat no s'inundés a cada episodi de pluges intenses i que la infraestructura, al seu pas per la ciutat de Girona, estigués acabada i protegida de les inclemències meteorològiques. Els habitants de la demarcació gironina —i els seus molts visitants de cap de setmana— estarien així mateix encantats de veure conclòs el desdoblament de la carretera Nacional II en aquestes comarques. Una obra que acumula lustres de retard, que ocasiona als automobilistes un onerós dispendi en peatges i que té empantanats molts quilòmetres de paisatge.

En fi, no voldria abusar de la bona relació que exhibeixen la ministra de Foment, Ana Pastor, i el conseller de Territori, Santi Vila. Però hi hauria en la jurisdicció de la primera altres maneres superbes de realçar la presència de l'Estat a Catalunya. Per exemple, que comencés a fer-se visible d'una vegada el corredor ferroviari del Mediterrani, tan estratègic per a les exportacions i tan útil de cara a aconseguir que, algun dia, puguem viatjar a València en menys temps del que requereix fer-ho a Madrid. O que s'escurcés el termini de construcció de l'autovia al port de Barcelona, l'entrada en servei de la qual no està prevista fins al 2018. O que s'activessin els accessos ferroviaris al mateix port, encara pendents de licitació.

Si el president Rajoy vol de bo de bo potenciar i positivar la imatge de l'Estat entre nosaltres, li convindria ordenar al seu ministre Wert la ràpida instal·lació i l'equipament de la biblioteca pública provincial que se'ns deu als barcelonins des dels temps d'Isabel II. Sí, aquella que havia estat projectada a l'antic mercat de el Born, i que la decisió de preservar el jaciment arqueològic allà descobert va fer inviable. Però d'això fa 12 anys! Amb posterioritat es va seleccionar un altre espai, un solar al costat de l'estació de França, on, des de llavors, encara no s'ha mogut ni una paletada de terra.

Encara que gairebé totes les infraestructures i els equipaments esmentats estan pendents des de molt abans de l'actual crisi econòmica, força és reconèixer que les retallades pressupostàries, els límits de dèficit, etcètera, dificulten ara mateix que el Govern del PP pugui enlluernar els catalans amb grans inversions públiques. Conscient d'això, i des de l'esperit més constructiu, m'atreveixo a apuntar algunes mesures que, amb un cost econòmic zero, farien més amable i més proper a la gent el desplegament de l'Estat a Catalunya. Verbigràcia, la retirada del recurs d'inconstitucionalitat contra el decret de pobresa energètica de la Generalitat. Les desenes de milers de famílies que se n'haguessin beneficiat aquest hivern ho apreciarien, sense perjudici per a ningú. A no ser, és clar, que Espanya sigui una unitat de destí en la hipotèrmia domèstica dels seus ciutadans més vulnerables.

Molt em temo, no obstant això, que quan els jerarques del PP parlen de “reforçar la presència de l'Estat a Catalunya” pensen en altres coses. A fer més nodrides i visibles les dotacions de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil; activar cèl·lules policials secretes, intoxicacions i guerres brutes contra l'independentisme; potenciar des de les zones fosques de l'aparell estatal tota mena d'iniciatives unionistes; amenaçar, multar i processar. És el que caldria anomenar la “fórmula Llanos de Luna”, que tants èxits ha recollit ja i tantes tardes de glòria ens reserva encara.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.