Insatisfaccions i solituds

A hores d'ara sembla més o menys clar que Internet, les xarxes socials i les noves formes de comunicació no han fet que els que se senten sols deixin de sentir-se'n. Potser l'única cosa que han provocat són noves formes de solitud, començant per la solitud en companyia d'altres o, més enllà, en companyia de tots, que ja és solitud. Jason Reitman, l'autor de Juno, Up in the air i Young adult, sempre pendent de l'aquí i ara, cosa que, malgrat la seva davallada creativa, s'agraeix, furga novament en les actituds contemporànies, en les dificultats per a la connexió a l'era de la hiperconnexió, amb Hombres, mujeres y niños. És un relat fresc i modern sobre l'adolescència i els seus pares, a la quarantena llarga, sobre les seves relacions socials i, sobretot, sexuals, basat en una novel·la de Chad Kultgen. Una pel·lícula coral d'ambicions extremes, plantejaments interessants i resultats una mica minsos.

El pròleg, amb narradora omniscient de to impersonal (Emma Thompson), s'acosta ni més ni menys que a la infinitat del cosmos, la petitesa (o grandesa) de l'ésser i el punt blau cel de Carl Sagan, en un subtext i unes imatges que remeten als Powell i Pressburger d'A vida o mort (1945), i posa el llistó tan amunt, resulta tan ambiciós, que la falta de respostes final acaba perjudicant la pel·lícula. S'ha dit amb reiteració que el cinema de Reitman és conservador, afirmació que té un punt de raó, però també de desraó: les pel·lícules no són bones o dolentes per ser més o menys conservadores o progressistes; ho són perquè els resultats s'adeqüen (o no) amb eficàcia i transcendència al seu discurs. Hombres, mujeres y niños, esperit gran, projecció petita, podria ser el revers explícit i ambiciós de Boyhood, esperit senzill, projecció gran, cosa que no evita, per bé, que sigui entretinguda, interessant i més que benvinguda. Però, tot i plantejar temes fascinants i presentar situacions molt recognoscibles, fins i tot brillants en algun cas, s'obstina a solucionar els conflictes a través de girs tan esquemàtics com alarmistes, i els seus desenllaços, fins i tot semblant morals, no solucionen res, perquè tots els problemes en els quals s'assenten continuen al mateix lloc. Al lloc on habiten les nostres solituds i les nostres insatisfaccions.