“Per a una independència cal una supermajoria, un suport del 60%”

Els nacionalismes i la seva ètica, la justícia i l’estabilitat en els Estats multinacionals, i com s’acomoda (o ho haurien de fer) la diversitat cultural i moral en les societats democràtiques liberals és el pa nostre de cada dia de Daniel Weinstock (Mont-real, 1963), antic professor de Filosofia de la Universitat de Mont-real i avui director del canadenc McGill Institute per la Sanitat i la Política Social a la universitat del mateix nom, una de les 25 millors del món, segons alguns rànquings. Un punt de vista necessari, el seu, si passa per la Catalunya del 2014.

Pregunta. El creixement meteòric de l’independentisme català té el seu paral·lelisme al Quebec?

Resposta. L’independentisme català d’ara em recorda molt l’independentisme quebequès dels setanta, quan va assolir el poder per primera vegada. Després es va anar institucionalitzant. El Partit Quebequès ha governat 20 dels darrers 40 anys dedicat al secessionisme, però també a gestionar el país. Aquell atractiu romàntic dels inicis ha desaparegut. Els joves estan molt menys interessats en l’independentisme. Ho veuen com un ideal del passat. Aquests 20 anys governant han passat factura al sobiranisme perquè s’ha institucionalitzat.

P. La petició al Congrés espanyol d’un consulta a Catalunya es va produir el gener passat, per celebrar-se en deu mesos. Creu que és prou temps per preparar una societat per a la independència?

“Els joves són els que

R. És molt poc temps. El Partit Quebequès va arribar al poder el 1975. El referèndum que van estar a punt de guanyar va ser el segon, el 1995. Van necessitar tots aquests anys per demostrar que eren gent seriosa, que no eren uns idealistes esbojarrats. El 1976, potser el 30% de la població era independentista. El primer referèndum, el 1980, el van perdre amb un 40% de suport. Necessites un període de temps al govern per demostrar que les forces independentistes poden ser de confiança.

P. Creu que l’estratègia del govern català de convocar la consulta de manera unilateral era la manera correcta de fer-ho?

R. Cal evitar dues opcions extremes: l’unilateralisme pur i l’immobilisme total. El Tribunal Suprem canadenc va trobar el 1997 una solució salomònica: no existeix el dret de secessió unilateral, però si la majoria dels quebequesos voten a favor de la sobirania en una pregunta clara, aleshores hi ha una obligació constitucional de la resta del Canadà de negociar les condicions d’una secessió. Vol dir que el Canadà té una obligació, però també té uns drets. Ningú pensa que els canadencs fora del Quebec hagin de votar aquest tema, però sí que s’han de negociar assumptes delicats, com ara compartir l’explotació de recursos o el repartiment del deute públic. Al Canadà hem assolit aquest punt mitjà. I fixi-s’hi: des que el Tribunal Suprem va aprovar aquesta decisió, el suport a la independència al Quebec ha anat caient. Ara, el suport a la independència està entre el 30% i el 35%.

P. Vostè parla de dos conceptes clars: que el dret constitucional a secessió no pot ser una eina de xantatge polític, i que calen “supermajories” per decidir segons quines coses.

R. La qüestió més important és que constitucionalment han de quedar molt clares les normes del referèndum. I per decidir una independència cal una supermajoria, potser un suport del 60%. El dret a secessió no pot ser una eina de pressió constant sobre el conjunt. Un país no pot ser hostatge d’un referèndum constant. S’han d’establir marges de temps per celebrar referèndums, potser de 10 anys.

P. Es refereix que Espanya no pot ser hostatge, o també Catalunya? La qüestió nacional està determinant molt la política catalana...

R. Al Quebec també passa. Els països normals tenen partits de dretes i d’esquerres. Al Quebec, des del 1976 tenim un partit sobiranista i un partit federalista. Les qüestions socials es decideixen internament en els partits. A les eleccions no votem al partit amb les polítiques socials que t’agraden més, sinó que votem segons la teva predilecció sobiranista o no. Això té un efecte distorsionant de la política. Ara comencen a sorgir nous partits des dels sectors sobiranistes que aposten més per la qüestió social, sigui de dretes o d’esquerres. Això és perquè el suport a la independència està caient. El fet més remarcable, per mi, és que els joves són els que donen menys suport a la independència, tot el contrari del que passava fa 40 anys. Veuen que la independència és una lluita dels vells.

P. Un dels punts calents del debat aquí a Catalunya és l’amenaça de quedar exclosos de la Unió Europea. Tenint present el precedent escocès, a vostè li preocuparia aquesta exclusió?

R. L’hi respondré amb el cas quebequès: jo sempre he estat a favor del dret de secessió, però en contra de la secessió. Una de les raons per ser contrari a la independència és perquè som part del Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units i Mèxic. Negociem les condicions a partir del pes del Canadà. Si el Quebec fos independent, hauria de renegociar les seves condicions en aquest tractat, i això em preocupa, perquè amb vuit milions de persones i un quart del PIB del Canadà, el nostre poder seria menor i tindríem més desavantatges que negociant dins del Canadà. Però això són arguments polítics, no tenen res a veure amb el dret de secessió.

P. Vostè ha lloat la pregunta de la consulta escocesa per la seva claredat. Què en pensa, de la catalana?

R. La pregunta ha de ser clara i la resposta, també. És una qüestió d’ètica democràtica. Potser l’error és que vols afegir a la pregunta la complexitat de la situació. Si el Quebec hagués assolit la independència el 1995, estic convençut que cinc anys després s’hauria negociat una nova federació. I per això la pregunta del 1995, com potser la catalana avui, era complexa, perquè s’anticipava als fets de renegociar una mena de federació. Estàs fent trampes perquè no vas pas a pas i perquè, de fet, estàs fent prediccions sobre el futur.