_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Matar per la pàtria

La memòria selectiva sobre la nostra transició prefereix oblidar que a Catalunya també hi va haver terrorisme

Lluís Bassets

Almenys en dues ocasions vaig assistir a les vistes orals al Palau de Justícia de París en què es jutjava Santi Potros. Els corresponsals espanyols esperàvem que l'ujier obrís la sala al costat dels familiars de l'etarra, dones i nens, fonamentalment. Tots coneixíem els crims horribles que se li imputaven i teníem la notícia recent de l'atemptat de l'Hipercor, que va segar la vida de 21 persones, en va ferir 41 més i va traumatitzar una part del món nacionalista català que havia gosat votar Herri Batasuna, la marca política d'ETA, a les eleccions europees celebrades pocs dies abans.

Trenta anys després, no tinc més remei que recordar els meus sentiments respecte a aquells anys en què vaig assistir a molts judicis i vistes de terroristes, no només espanyols. Temps difícils, molt difícils, sobretot perquè començaven a saber-se algunes coses sobre els assassinats dels Gal. Vaig tenir l'oportunitat de veure al llavors secretari d'Estat de Seguretat, Rafael Vera, un parell de vegades a l'ambaixada espanyola, en les quals va rebre els periodistes i va respondre a les seves preguntes amb paraules vagues i cara de pòquer. Recordo un parell d'indagacions que vaig haver de fer en una armeria, prop de l'Hotel Lutetia, d'on n'havia sortit una pistola utilitzada pels assassins d'etarres. I la clara sensació que entre París i Madrid hi havia una perfecta sintonia respecte al tracte que mereixien els etarres refugiats a França.

Els meus sentiments envers els etarres eren ambivalents. Em semblaven uns assassins repugnants, però em quedava hipnotitzat per les seves mirades dures i fredes i els seus rostres tibants i pàl·lids de tanta reclusió. Em produïen una pena profunda, un dolor sense redempció possible per l'efecte dels assassinats perpetrats en les pròpies vides d'aquells joves soldats perduts en el combat sota banderes impresentables. Tan terrible com els assassinats ordenats per ETA són les morts morals provocades per l'organització per convertir a aquests joves incults i fanàtics en morts vivents, gent que només serveix per matar uns altres i per morir ells mateixos com a éssers humans en nom d'aquesta pàtria tan malentesa que volen salvar, preservar o enaltir.

Els meus sentiments no eren compartits per tots els meus col·legues. N'hi havia que els tenien per herois del Moviment Basc d'Alliberament, la denominació que Aznar utilitzaria anys després, i n'hi havia que consideraven indispensable la guerra bruta per posar fi al santuari que havien establert i aconseguir una actitud menys complaent del que fins aleshores havia estat, com esclat de l'antifranquisme, per part de la policia i els jutges francesos. Participaven d'aquesta actitud alguns dels que anys després es van convertir en debel·ladors de les il·legalitats i crims del Govern socialista.

Tot això ha tornat a brollar de cop al meu cap quan he vist les imatges de Santi Potros en llibertat, tants anys després, quan gairebé ja l'havia oblidat i havia oblidat la meva vida parisenca de corresponsal, i tant l'etarra com jo mateix ens apropem a la vellesa irremeiablement. Han passat 30 anys, la guerra freda va acabar fa temps, van baixar la persiana els règims que sufragaven les activitats d'ETA, el terrorisme europeu ha passat feliçment a la història, la mateixa organització violenta basca ha deixat de matar i un nou terrorisme inaudit mata i mor des de fa una dècada amb una generositat sinistra i inexplicable. I mentrestant, Santi Potros ha continuat tot aquest temps a la presó.

Aquest assassí convicte ha passat en reclusió els que havien de ser els anys millors de la vida. El rastre de mort que ha deixat en el seu itinerari miserable no té perdó, és veritat, i entenc que els familiars dels qui van veure truncades les seves vides per la seva causa continuïn veient amb repugnància aquestes imatges dels seus parents i amics que el reben en quedar en llibertat. No hi ha cap pàtria que mereixi això. Sobretot tanta mort i tant patiment de les víctimes. Però tampoc no hi ha cap pàtria que mereixi la immolació de les vides dels assassins, gent que ha malgastat la seva vida per res, o en tot cas per una causa que mereixia ser servida d'una forma ben diferent, pacífica i civilitzada; autèntics morts vivents.

Els catalans vam poder tancar aquests camins quan es van obrir. Ho recordem solemnement cada vegada que es parla d'ETA, però seria millor que no ens regaléssim en la complaença. Aquests camins també van existir entre nosaltres. I alguns encara gosen reivindicar la memòria dels qui els van practicar. En la violència de la transició, que hi va ser, hi pesen greument alguns assassinats, com els de l'empresari José María Bultó i de l'exalcalde de Barcelona Joaquim Viola i la seva dona, que van fer els militants independentistes de l'Exèrcit Popular Català amb bombes adossades enganxades al pit de les seves víctimes. Van ser els primers passos que van conduir cap a Terra Lliure, l'intent més seriós d'organitzar una ETA catalana, on van militar centenars de joves que després es passarien a partits independentistes legals, pacífics i ara triomfants.

Hi ha una memòria selectiva que prefereix no mirar als ulls de l'horror d'aquells temps i del mal moral que l'acompanyava. Segons deia Jorge Semprún, aquesta tragèdia del terrorisme, que encara suscita l'esquinçament i el dolor dels qui conserven viu el record de les seves accions, és el rastre més persistent del franquisme en la vida espanyola.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_