Tots a gairebé l’una

En un clima d'irresolució i d'insondables dubtes sobre les possibilitats i la qualitat de la comissió d'investigació sobre el frau i la corrupció, es va personar en la sessió del passat dilluns 1 de desembre el primer citat a declarar, en el seu cas a assessorar, d'una llista de d’un centenar i mig de noms. Minuts abans, sol a la Sala de Grups, darrere de la taula presidencial l'independentista i independent David Fernàndez, amb jersei d'anar a la neu, llacet vermell del Dia de la Sida, esperava que tot comencés.

Sobre el tauler, dos cronòmetres de basar per mesurar les intervencions dels il·lustres diputats. Va arribar l'home. Un expert en fraus. Una mà a la butxaca, vestit tècnicament blau, l’acreditació del Parlament balancejant-se sobre la corbata, i a l'altra mà la seva intervenció anotada en fulls color salmó economia i subjectats amb dos bolígrafs. Passos curts d'home moreno pentinat a l'antiga. Miguel Ángel Mayo, perit judicial en delictes econòmics, coordinador a Catalunya del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha).

Va començar el senyor Mayo felicitant els diputats per la creació de la comissió i durant 25 minuts va comentar amb veu atropellada el power point on un cercle representava el bilió de dòlars que una part de la humanitat gasta en suborns anualment. Els membres de la comissió agafaven notes sense parar i semblaven mostrar molta atenció a les seves exposicions sobre el perfil psicològic, és a dir, balzaquià, de l'estafador i els seus mecanismes i procediments (és a dir, el seu perfil scorsesià).

I, realment, eren tan interessants aquestes explicacions, que potser en comptes d'haver-lo convocat per fer-li preguntes hauria estat millor haver-li encarregat a ell l'interrogatori dels citats a declarar. Les qüestions amb què metafòricament el van escometre els diputats van ser de tota mena, des de l'argot del defraudador (truita, mariachi, sandwich irlandès...) fins a com investigar les empreses coberta darrere de les quals semblen amagar-se uns quants plançons de l'expresident Pujol.

Quan va arribar el torn de la representant convergent, Meritxell Borràs, aquesta va demanar a l'expert d’Hisenda que retés comptes sobre la seva formació professional, sobre qui era ell i a què es dedicava a la feina, i només li va faltar dir-li que en sortir anés amb compte de no ensopegar amb els gerros, que són de la dinastia Ming.

Acabada la intervenció del senyor Mayo, tothom va sortir a trucar per telèfon, com abans se sortia a fumar. A la represa es va procedir a votar una llista consensuada per ERC, ICV-EUiA, C's i CUP, amb 22 noms i cognoms irrenunciables, i que contenien els casos Palau, Pretòria, Pallerols, Estivill, Priorat, Adigsa..., que, segons entenien aquests grups parlamentaris, havien estat vetats en la sessió anterior. Si no s'aprovava aquesta llista, la comissió corria perill de dissoldre's. I, a part, també es van votar les propostes particulars de C's (que van insistir en Artur Mas i Felip Puig), ICV-EUiA (que van aconseguir col·locar l'advocat Francesc Cabana, cunyat de Pujol) i CiU (la llista de només vuit noms, que anava de Carod-Rovira a l'alcalde d’Alcanar, i va ser qualificada de rabieta per la diputada de la CUP Isabel Vallet).

Van anar aquesta vegada tots a l'una. Després del monumental escàndol de la sessió anterior, aquesta vegada ningú no es va atrevir a vetar compareixences i tots aprovaven tot el que sortia (o gairebé), excepte quan va irrompre el nom del president Artur Mas, que va ser alliberat pels vots de CiU i ERC. En la seva argumentació, el republicà Oriol Amorós va atacar CiU i va defensar Mas, a qui anomenava reiteradament president de Catalunya, com si a la vida no n’hi hagués prou amb presidir la Generalitat.

Poc abans d'acabar-se la sessió va tenir lloc una topada verbal entre diversos diputats i el president de la comissió. Tres contra un. Va ser quan David Fernàndez, en nomenar Felipe González i José María Aznar, va fer al·lusió al cobrament de comissions. El socialista Jordi Terrades li va demanar que vigilés com feia servir els adjectius, cosa a la qual Fernández va respondre que no eren adjectius, sinó càrrecs.

Llavors va contraatacar pel flanc dret el diputat popular Sergio Santamaría, que va parlar amb vehemència (“llum i taquígrafs”, “totum revolutum”, “la veritat és la veritat, la digui Agamèmnon o el seu porquer”) i amb cert gest de notari de novel·la d’Azorín, i li va aconsellar que si pretenia respecte institucional ell també n’hauria de manifestar.

El president de la comissió es va mantenir ferm, sense excusar les seves paraules. De manera que va ser ara el socialista Maurici Lucena qui va tornar a la càrrega i el va comminar que li mostrés on figura el càrrec de comissionista d’Abengoa al qual s'havia referit. Ruixat d'abril i malestar en la cultura. Es va acabar de votar i va quedar fixada la comissió contra la corrupció per d’aquí dos dilluns, ja que el que ve és la festivitat de la Immaculada Concepció, patrona dels sense taca.