Els paisatges humans de Chen Zhen

L'exposició, organitzada per Blueproject Foundation de Barcelona amb la col·laboració de la Galeria Continua de San Gimignano (Itàlia), reuneix cinc instal·lacions de grans dimensions, totes de l'any 2000. “Chen Zhen estava feble i cansat i va tenir diverses premonicions que el seu final s'apropava, així que el seu interès natural pel cos humà i el seu ritmes, la fragilitat de la vida, el seu equilibri i els seus límits es va incrementar encara més”, recorda Xu Min, que a causa dels controls estrictes de la immigració del seu país, va poder reunir-se amb el seu marit a París tres anys després de la seva sortida.

Les obres, en mostra fins al 22 de febrer, revelen una profunda reflexió sobre les diferències culturals entre Orient i Occident, sobretot pel que fa a l'espiritualitat, la relació amb el cos i la pràctica de la medicina. Criat en una família de metges, als 25 anys Chen Zhen va descobrir que tenia anèmia hemolítica, un diagnòstic cruel que li deixava poc marge per a l'esperança. No obstant això, els cinc anys que li van vaticinar al principi, es van convertir en vint, durant els quals va crear un corpus d'obres poètic i impactant, narratiu, però mai didascàlic, delicat i esborronador alhora, com la taula anatòmica on es desplega un paisatge interior format pels òrgans del cos humà, reproduïts en cristall, per subratllar els seus límits i fragilitat. Entre totes hi destaca el Jardí Zen, la maqueta d'una gran instal·lació monumental que l'artista volia col·locar al cim d'un pujol prop de Volterra (Toscana, Itàlia). “És una muntanya extraordinàriament semblat a les que hi ha a la Xina. Durant les investigacions per aconseguir els permisos, descobrim que en l'antiguitat va ser un enclavament espiritual amb molta importància des del punt de vista geomàntic”, assegura Xu Min, davant dels dibuixos que Chen Zhen va fer com a esbossos del que hauria estat el seu projecte de més envergadura. L'obra consisteix en un entorn clos, on els visitants poden passejar-se entre enormes reproduccions en alabastre dels principals òrgans interns, enroscats amb instrumentals quirúrgics gegants, utilitzats en la medicina tradicional xinesa. “Tant els instruments com la forma dels òrgans, procedeixen d'un antic llibre tibetà d'anatomia. És la realitat de l'home davant de la realitat del món”, explica Xu Min, que malgrat els nombrosos problemes tècnics, encara no ha descartat la idea de poder-la dur a terme.