Aprofitar el temps

S'entén que la doble aposta recent d'Artur Mas, la convocatòria enganyosa del 9-N, així com el seu desafiador full de ruta per a una independència el 2016, incomodin el dirigent més temperat. Però amb això no n'hi ha prou per explicar la resposta de Mariano Rajoy, la seva falta de reflexos (tardà i obvi fins i tot en el que va encertar), la seva manca de proposta política total (de fet, no en va donar cap de concreta) ni la debilitat del missatge (buit d'horitzó per a la qüestió catalana) que va donar ahir.

El pitjor, no obstant això, va ser el caire partidista amb què va pretendre contrarestar el desafiament independentista. Per sobre de líder del Partit Popular, Rajoy és president del Govern central, i com a tal, de tots els espanyols, i per tant, de tots els catalans. Va parlar a Barcelona, sí, però només com a cap del Partit Popular i davant d'un auditori de ministres, dirigents, alcaldes i entusiastes del seu partit.

El programa de Mas és un disbarat, però conté un calendari, unes propostes, unes condicions i uns objectius. Enfront d'aquest, Rajoy no va oferir cap pla més enllà de l'apel·lació retòrica a la legalitat i una contrapropaganda emfàtica i farcida d'evidències i llocs comuns. No va plantejar res nou, suggeridor, positiu o alternatiu, no ja als independentistes, sinó al gruix dels catalans que prefereixen un autonomisme reforçat a l'aventura incerta d'una separació costosa. Ni tampoc al gruix dels espanyols sabedors que els problemes no es resolen a bastonades ni amb la simple invocació de la llei. I que comencen també a témer les conseqüències econòmiques eventualment desastroses del procés separatista, per descomptat per a Catalunya, però també per al conjunt d'Espanya, de la qual el PIB català hi representa el 20%.

Si Mas llança els seus projectes tot sol per satisfer la (de moment) minoria independentista i Rajoy busca contrarestar-lo dirigint-se només a uns centenars dels seus incondicionals, qui pensa, actua i dirigeix en funció del demos global, català i espanyol? La doble orfandat ciutadana resulta, doncs, dramàtica. Ho simbolitza el fet que el president espanyol critiqui el de la Generalitat per no tenir dret (sic) a parlar en nom de tots els catalans. És exactament a l'inrevés. No només en té el dret sinó també el deure fer-ho, però no representant els interessos d'una part d'ells; de la mateixa manera que ha de dirigir-se en termes inclusius (i no d'aspra reprensió) els conciutadans que opten erròniament per la ruptura.

En aquesta mala herba de xerrameca inútil, hi sobresurt una apreciació encertada del líder del PP: la certificació que l'aventura sobiranista provoca una pèrdua de temps preciós, necessari per a altres menesters. Aquest principi seria bo si se l'apliqués a si mateix en la qüestió catalana. Esvaït ja el mal humor en el ritual d'ahir, està disposat a aprofitar els 12 mesos que queden de legislatura per canalitzar aquest tema mitjançant propostes assenyades, un diàleg institucional que encapsuli la judicialització del problema, i la negociació per a un acord de principi a desenvolupar en la propera legislatura? O hem de donar ja per liquidada l'actual? Els ciutadans necessiten saber-ho, per economitzar les expectatives.

I si els dos protagonistes, Mas i Rajoy, asseguren, sempre com a afegitó, que malgrat tot deixen una escletxa oberta al diàleg, haurien de concretar-la. O comencen a fer-ho en temps útil, abans que acabi l'any, o sabrem que aquest hàbit democràtic, el de resoldre els problemes per via de negociació, queda de facto descartat almenys fins a les properes eleccions.

El que pugui passar fins aleshores serà responsabilitat de tots dos.