El penúltim deliri

La degradació de la cultura civil a Espanya ha provocat efectes com la rendició davant la fama sense mèrit o la recerca de fils conspiratius per explicar una crisi econòmica i política que s'està fent crònica. L'exercici de poders polítics sense responsabilitat, un Parlament convertit en escenari de baralles estèrils o els casos de presumptes corruptes i assassins convictes als quals es presten grans altaveus mediàtics han format part del paisatge públic d'Espanya durant els últims anys.

L'eclosió del groguisme pretén compensar la falta de serietat en la vida pública, fins a culminar en el cas d'un estudiant de 20 anys que utilitza plataformes mediàtiques amb la pretensió que el prenguin seriosament quan es presenta com a instrument del Centro Nacional d'Intel·ligència, de la Casa del Rei o de la vicepresidència del Govern, ni més ni menys que per intervenir en operacions d'Estat. I que es recrea en explicar la mala estona que li va suposar la seva detenció (després d'haver-se fet passar per qui no era).

El problema s'aguditza quan la política es deixa de fer en els àmbits institucionals on hauria de ser recognoscible, i les institucions ni tan sols disposen d'un bon diagnòstic de les causes de la deterioració de la confiança en elles. L'escamoteig del debat polític, substituït per la seva reducció a formats televisius informals, força més l'escarni que el respecte cap a les institucions. La politiqueria, els discursos encotillats basats en els argumentaris estereotipats de cada partit o l'ús constant del “i tu més” han fet molt de mal a la credibilitat de la política. Estem en moments de recerca de bocs expiatoris, explicacions fabuladores o solucions taxatives per a assumptes complexos. No cal esperar de la pseudopolítica una gran capacitat d'influència en positiu: el que fa és contribuir a la demolició de la confiança. Les bosses d'abstenció entre la ciutadania d'esquerres i de dretes, i els dubtes de molts exvotants sobre els seus antics partits constitueixen un bon brou de cultiu per buscar “altres explicacions” a la crisi.

Els conceptes de democràcia, de transparència i de responsabilitat estan en joc. Un despropòsit tan gros seria impossible si els veritables actors polítics d'Espanya es comportessin com a persones serioses i recognoscibles, que la poden encertar o equivocar-se, però no optar per formes de comunicació com ara dirigir missatges a través de pantalles de plasma, telefonar a un programa de tafaneries o abusar de declaracions unidireccionals (és a dir, sense preguntes).

No és estrany, en aquest context, que fins i tot l'anomenat petit Nicolás es cregui autoritzat a participar en el gran espectacle. La frivolitat prospera a causa de, en gran mesura, la falta de credibilitat dels actors de la vida pública i la seva passivitat a l'hora d'abordar la regeneració dels comportaments democràtics.