Maragallades

El Senat a Barcelona. O el Tribunal Constitucional. La mànega del pressupost de l'Estat, endollada directament a les grans institucions catalanes. Espanya, capital: Barcelona! Vull dir, no només Madrid com sempre, sinó també Barcelona. Dues millor que una. Quan tot sembla a punt de trencar-se, tornen algunes velles idees, les velles i desprestigiades maragallades que provocaven sarcasmes entre els nacionalistes de totes dues ribes. Hi ha algú que s'ho cregui?

Ho va proposar la gens sospitosa Societat Civil Catalana en una conferència a Madrid –gens sospitosa de sobiranisme, vull dir. Ho ha proposat el candidat socialista a l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni. I se sap que és una de les cartes que porta Mariano Rajoy a la butxaca per fer-la aparèixer dissabte vinent en la retrobada amb els catalans que li estan preparant els militants del PP a Barcelona. Ja ho veurem.

En cas que faltin idees, ara mateix tornant amb l'AVE de Madrid a Barcelona improviso algunes solucions, naturalment imaginatives, que poden ajudar Alícia Sánchez-Camacho a convertir Rajoy en l'ídol dels catalans. El president del Govern podria anunciar, per exemple, la creació de 10 càtedres de llengua i literatura catalana a les universitats espanyoles, degudament dotades de places, ajudants i beques; podria també introduir uns rudiments de català, i de passada de gallec i d'eusquera, als plans d'estudi de llengua a l'ensenyament primari i mitjà, per tal que els ciutadans espanyols en el seu conjunt pronunciessin els topònims i els cognoms espanyols no castellans com a mínim tan bé com la gent culta ho fa en anglès (que diguessin Sabadell, i no Sabadel, Artur i no Àrtur, i seny i no seni); podria introduir d'una vegada els infamats auriculars a tots els plens del Senat, primer pas per convertir-lo en cambra de les regions i nacionalitats (i avançar, de pas, la reforma federal de la Constitució que caldrà fer en un moment o altre).

Quan tot sembla a punt de trencar-se, tornen algunes velles idees, les velles i desprestigiades maragallades que provocaven sarcasmes entre els nacionalistes de totes dues ribes

Quina ximpleria, esclar! I a sobre costa diners, és cert. Però poca cosa comparat amb al segona idea, que en costa moltíssims, però en pot donar molts més encara. Rajoy podria anunciar que definitivament Espanya deixa d'enredar amb els tres corredors que diu que travessaran els Pirineus i apostar d'una vegada pel corredor del Mediterrani –tren d'alta velocitat i de mercaderies, autopistes i ports i aeroports–, per tal de convertir tota la façana costera des del cap de Creus fins a Algesires en el gran eix d'infraestructures que empenyés el creixement peninsular i europeu. Encara podria afegir-hi una segona peça d'impuls de la bicapitalitat: concentrar la gestió de totes les grans infraestructures aeroportuàries de Barcelona sota una sola autoritat, amb participació municipal, catalana i espanyola, que gestionés el port i l'aeroport barcelonins com ho fa Nova York, amb privatitzacions incloses, naturalment; en lloc de la prevista privatització centralista i centralitzada d'Aena.

Ja ho sé. Vés quina bestiesa, també! Però no he acabat. Hi ha la tercera, que ja li han explicat a Rajoy i que, com totes les altres, fins ara li ha entrat per una orella i li ha sortit per l'altra. També requereix d'inversions encara que els beneficis siguin més polítics que econòmics, com seria portar el Constitucional i el Senat a Barcelona, dos millors que un de sol. Naturalment, per fer qualsevol d'aquestes coses s'ha de creure en Catalunya i s'ha de creure en Espanya, i són molts els catalans que pensen que des del carrer Génova i des de la Moncloa no es creu ni en l'una ni en l'altra. O que potser pensen que, posats que marxin, millor no gastar-s'hi ni un duro.

L'independentisme no minvarà amb cap d'aquestes propostes, és cert. O no minvarà de moment i ràpidament. Però tampoc seguirà creixent al ritme frenètic actual, que és el que ara mateix segueix passant i pot veure qualsevol que no tingui pa a l'ull. Si ningú diu ni fa res, fora de querellar-se i de seguir bramant contra Mas i contra els independentistes nit i dia, a les eleccions anticipades que es preparen hi haurà majoria absoluta per fer la famosa DUI, amb una llista o amb dues, tant se val. Aleshores serà quan direm: Beneïdes maragallades! Tant de bo n'haguéssim fet cas quan encara hi érem a temps!