On és el Govern espanyol?

Al capdavant dels objectius de la societat espanyola, s’hi hauria de situar la recuperació de la confiança en les institucions de la democràcia. Cal donar respostes als sofriments socials, al malestar de la gent amb la corrupció i al greu problema que representa la crisi territorial. Sortir de l'espiral de la desconfiança exigeix que el cap del Govern espanyol i el seu equip plantegin una estratègia. Ara com ara no hi ha evidències que en tinguin cap. Rajoy està cada dia més absent i el Govern espanyol és cada dia més invisible. Falten idees i no hi ha indicis que hagin d’arribar, en un clima que, quan queda encara un any de mandat, ja sembla d'eleccions anticipades. Per evitar-les, L’executiu ha d'oferir immediatament solucions per als greus problemes que afronta el país.

El més urgent és l'agudització del conflicte a Catalunya. L'independentisme ha demostrat que té la capacitat d'actuar com una potent minoria, socialment ben organitzada i políticament imbricada en les institucions de la seva comunitat. Qui encapçala el Govern espanyol ha deixat passar massa temps i ara està entre l'espasa i la paret. La consumació del 9-N —per irregulars que fossin les votacions— l’ha portat a intentar criminalitzar les principals autoritats de Catalunya, mentre sectors de la dreta pressionen perquè reafirmi el nacionalisme espanyol. Malgrat tot, segueix sent cert que no hi ha altra sortida que el diàleg i la negociació.

Quan, fa tres anys, Rajoy va obtenir la majoria absoluta més gran de la qual ha disposat el PP, començava a quedar clar que la crisi econòmica s'estava transformant en crisi política. El president i el seu partit van preferir dissociar els dos problemes, i van apel·lar reiteradament al fet de no distreure's del que és essencial, l'economia. Concentrat en aquesta gestió, el cap de l’Executiu s'ha estat d'intentar fer reformes a l’esquerdat edifici institucional. El pas del temps confirma l'error: vuit de cada deu espanyols consideren dolenta o molt dolenta la situació política, segons el CIS.

Per descomptat que el partit governant no és l'únic afectat per la corrupció, però és una qüestió que li fa molt mal. Una política enèrgica de correccions ensopega amb la por a canviar procediments que vénen de lluny i que ajuden tant al finançament irregular dels partits com a enriquiments personals. Les reformes “de regeneració” anunciades són molt curtes per fer front a un problema sistèmic, i Rajoy ha de plantejar alguna cosa molt més creïble i contundent durant la compareixença parlamentària que farà el 27 de novembre.

En tot cas, els espanyols valoren la persistència d'un atur elevat com el problema més greu, sens dubte unit a la precarietat en les condicions de vida d’una part gens menyspreable de la població. Rajoy demana que es respecti la seva feina de “sembra” en el terreny de les reformes econòmiques, conscient que la collita no està madura. Però la possibilitat que doni uns fruits tan abundants per fer-se perdonar altres manques és dèbil.

El president, que ha apel·lat a la necessitat de lluitar contra el fatalisme, té marge polític de maniobra perquè conserva l'autoritat sobre el seu grup parlamentari. Però l'hi resta el fet d'actuar també com a màxim responsable del Partit Popular, que es jugarà el poder institucional el 2015. Això el forçarà a dedicar-se als arbitratges interns, atès el presidencialisme inherent a aquesta força política.

Tot i això, la seva principal responsabilitat ha de ser afrontar els problemes d’Espanya, és a dir, tot el que té a veure amb la desvitalització de la política institucional i representativa, de la qual el PP és, en part, responsable. Per això, si el president no creu en la reforma de la Constitució que uns altres suggereixen, hauria de dir en què creu.