Arendt / Steiner

Com dèiem en un article anterior, Catalunya no acaba de donar una assagística extensa, encara que tot sovint sigui d’una intensitat exemplar. Hi trobàvem a faltar, aquell dia, aquest tipus d’assaig anglosaxó que fa de bon llegir, ensenya alguna cosa, parla amb intel·ligència i aprofita tothom, persones amb carrera i persones sense (aviat no hi haurà cap diferència entre les unes i les altres, almenys pel que fa a les disciplines humanístiques: els estudiants no llegeixen quasi gens, ni tan sols els de filologia clàssica, com indicava sense exageració l’amic Carles Miralles, en aquest mateix diari, també fa poc).

Per això avui remetem els lectors a dos llibres, l’un una col·lecció d’assaigs o articles, l’altre una entrevista d’enorme qualitat. Són, respectivament: Hannah Arendt, Más allà de la filosofía. Escritos sobre cultura, arte y filosofía, en edició magnífica de l’especialista Fina Birulés (Madrid, Trotta, 2014), i George Steiner i Laure Adler, Un long samedi. Entretiens (París, Flammarion, 2014). Com és sabut, tots dos són monstres dels estudis humanístics dels segles XX i el que portem del XXI; ella, emigrada del règim nazi —deixant-hi, molt a desgrat, l’amor de Martin Heidegger—, després ciutadana nord-americana, havent sempre escrit adés en anglès adés en alemany; ell, apàtrida, a causa de tantes llengües clàssiques i modernes com sap i de tant diverses universitats, de quatre continents, que ha visitat al llarg de la seva vida prodigiosa.

Al primer llibre que hem dit —recopilació d’articles inèdits en castellà, llevat de dos—, Hannah Arendt (1906-1975) entra en terrenys que no eren ni el seu fort ni el seu costum, però que no deixaven d’apassionar-la: com a Terenci, llatí, tot el que fos humà li interessava. Però és sabut que Arendt era com un Michel Foucault de les lletres alemanyes i que allò que més li va interessar va ser la qüestió del poder, com es llegeix als seus llibres sobre la revolució i sobre el totalitarisme. En el cas d’avui, la pensadora parla de “Cultura i política” (no em sembla el millor article de l’antologia), però, molt especialment, de fets literaris des de la perspectiva de la teoria de la cultura, la història o, senzillament, una lectura atenta al text mateix. Això darrer és el que el lector trobarà en un dels assaigs més bons que mai hàgim llegit (i hom n’ha llegit una pila) sobre les Elegies de Rainer Maria Rilke, en què l’autora apunta el següent: “Hi ha tres formes per les quals Rilke percep l’amor com l’existència autèntica de l’ésser humà: una, com a abandonament i possibilitat de transcendència; una altra, com a abandonament i possibilitat de retorn a l’origen, a les ‘mares’ [tema del Faust, de Goethe]; i, per fi, com la possibilitat del ‘pur durar’ en aquest món”. Tampoc no us decebrà l’article sobre Brecht, ni el dedicat a “Thomas Mann i el romanticisme”, i encara menys la bella humanitat de la seva evocació de Wystan H. Auden, “l’autor menys vanitós que he conegut mai”.

Quant al llibre d’entrevistes amb George Steiner, preciós igualment, l’autor repassa els grans temes de tota la seva obra, però entra també en aspectes de la seva vida personal, per exemple, el seu amor als gossos i a la música —clàssica, no cal dir-ho, però incloent-hi uns quants compositors contemporanis nostres—. És curiós que Steiner deixi anar, en una de les entrevistes, la seva escassa admiració per Hannah Arendt. Costa d’entendre, la veritat, perquè, juntament amb Walter Benjamin, són tres dels caps més ben moblats de tota la filosofia —política i cultural— del segle XX; però així és la cosa. Li retreu, diu Steiner, que Arendt s’esplaï en vuit-centes pàgines sobre el totalitarisme i no esmenti ni una vegada el nom i les malifetes de Stalin. L’observació no acaba de ser versemblant. Es diria que, amagada, hi ha una altra explicació pel seu “malestar” davant la figura d’Arendt: el seu (d’ella) amor interminable per Heidegger i, encara més, el seu llibre La banalitat del mal, sobre el procés a Eichmann, que en editar-se va valer a Arendt el menyspreu, literalment parlant, d’una gran quantitat de jueus nord-americans (els altres, per desgràcia, ja no existien). Sigui com vulgui, aquest llibre, Un llarg dissabte, ens convida a acabar les nostres vides amb la mateixa actitud de calma contemplativa —indiferent i tot?— amb què el Déu d’Israel va mirar el món un cop va haver acabat la creació.

George Steiner.