Catalunya sobrenatural

He estat fora de joc uns quants dies; no ha estat per l'actualitat política catalana sinó per un trencament de fèmur en una obtusa caiguda domèstica. Quan vaig ressuscitar al Clínic, després d'una complexa operació realitzada per un metge romanès, el seu col·lega barceloní (25 anys) i un equip estupend, vivíem la bulliciosa vigília del 9-N. La meva caiguda va coincidir amb aquest ¡visca la Pepa!, que vaig passar entre boires hospitalàries.

No és fàcil seguir l'actualitat catalana de les últimes setmanes des del llit del dolor. Vaig tenir la sort d'aconseguir en 48 hores un llit situat en una habitació per a dos –avui per a un, o sigui, ajustada a la retallada del conseller Ruiz–, estar en mans d'unes infermeres tan diligents i competents com desbordades per la feina (us envio una abraçada amb agraïment profund) i hibernar sota el piadós influx de drogues contra el dolor. Ajuden el Nolotil o el paracetamol a veure la vida i el futur de color de rosa independentista? No va ser el meu cas.

Al contrari. Si bé els fàrmacs adormen tota classe de nefastes percepcions o poden afavorir la condescendència cap al contrasentit o el surrealisme polític, també produeixen puntes de lucidesa extrema. Aquesta estranya lucidesa, induïda per la lluita contra el dolor, s'apodera del prostrat, i el porta a estirar-se els cabells i a preguntar-se què carai estan fent aquests bojos? Es percep que el que mostren les televisions o expliquen les ràdios no és un deliri: s'estava votant –de debò?– sabent que era mentida. Es votava i se sabia per endavant que allò no era votar encara que fos com si. Una al·lucinació? Res d'això. Com he comprovat, aquells eren i són catalans, els meus paisans, els meus camarades, la meva gent de tota la vida. Angelets.

Poques vegades m’he avergonyit més del que he vist i del paper que la bona gent d’aquesta part del món ha exercit com a comparsa d’una casta

Es gaudia –segons els mitjans– de l'embolic del sí però no i del no però sí, com si això fos el més normal del món i juguéssim a trencar l'olla. I després de la tabola s'inflaven (com els globus) les xifres de nens que havien ficat la papereta a la caixa màgica d'on fluïen resultats voladors que tots creien, però que ningú, amb el cap clar, s'havia de prendre seriosament. I junts marxaven, hey-ho!, hey-ho! darrere del flautista d'Hamelín que tenia la doble cara, del senyor Artus Mas i del senyor Oriol Junqueras. Una criatura perfectament sobrenatural.

No sé si m'explico, però segur que els qui van viure això saben a què em refereixo. Des del sopor del calmant i el record sord del dolor se succeïen vinyetes de còmic, d'historieta èpica, això sí. El resultat? un no resultat, el recompte no valia, les xifres s'utilitzaven a conveniència. Una gran tabola, cert; des de Madrid –tremend!– sobreactuaven, amb querelles? Era un fracàs o un èxit? El senyor Mas, que devia esperar molts menys independentistes dels que va comptar, va optar pel gran èxit. I va anunciar que tornàvem al principi (fa dos anys): “El meu únic programa és votar”. Junqueras també va tornar a començar: vol proclamar la independència el dia després. I el Govern Rajoy també va recomençar el mateix de sempre: els catalans no voten. Així doncs, uns i altres van desenvolupar una no declarada campanya electoral.

Els qui patim immobilitat obligada no rebem notícies com aquestes en la impassibilitat. Poques vegades he estat més atenta al caos que es desenvolupava més enllà de la meva cama trencada. Poques vegades m'he avergonyit més del que he vist i del paper que la bona gent d'aquesta part del món (gent de “bona voluntat” els diu el defraudador Jordi Pujol) ha exercit com a comparsa d'una casta –sí, casta– política que ha manipulat els sentiments i la disponibilitat natural dels catalans amb una idíl·lica (i irreal) independència. Tan poc respecte mereixem?

És possible tenir un govern autonòmic l'acció de govern del qual consisteix en votacions fantasma i a produir papers sobre el que anomena estructures d'Estat, tot regat amb propaganda unívoca, totalitzadora i una queixa constant del veí malvat? És possible que a Madrid es complementi aquest contrafur amb un Govern de dreta pendent d'aconseguir vots espanyols de l'anticatalanisme? És que si Artur Más és Escil·la, Oriol Junqueras i el seu programa garanteixen, segons les enquestes, un triomfant Carabidís? A qui li estranya que Podem i Pablo Iglesias o Guanyem i Ada Colau recullin el que han sembrat els que governen malament a Barcelona i a Madrid? Saben que aquí ja comencen a mirar a Pablo Iglesias com un “espanyolista” amb els ulls acusadors que fan els qui pretenen apoderar-se de la qüestió catalana?

La gran vergüenza (Península) és el títol del formidable assaig que el meu col·lega Lluís Bassets dedica a analitzar què apareix darrere de la confessió el 25 de juliol passat de l'exhonorable Jordi Pujol. Catalunya viu avui per partida múltiple una enorme vergonya. Solucions? Canviar democràticament –amb urnes de debò– els governs, substituir Mas i Rajoy, eliminar castes, que entri aire i gent nova que rendeixi comptes a qui els votin. No toca? Quanta vergonya ens quedarà llavors?

Margarita Rivière és periodista.