Populisme democràtic?

Durkheim va dir una vegada que el socialisme era el crit de dolor de la societat moderna. "El populisme és el crit de dolor de les actuals democràcies representatives". Així ho definia en un article el professor de ciència política de Chicago John McCormick. El populisme seria, doncs, inevitable en aquells règims polítics que, si bé s'inscriuen en els principis democràtics, a la pràctica exclouen el poble del govern efectiu i en legitimen la creixent desigualtat. Sabem que creix de manera astronòmica la distància entre els més rics i els més pobres. I per tant, el substrat d'igualtat política i de justícia en què es basava la democràcia, la mateixa capacitat per influir el govern, es fa irrellevant per la marginació evident dels interessos de la gran majoria en les decisions que es prenen, i la gran capacitat d'influència que, per contra, hi té l'oligarquia econòmica. Jeffrey Winters a Oligarchy, el millor llibre del 2012 de l'American Political Science Association, demostra que vivim en esquemes de dominació política que, més enllà de la tramoia democràtica, sancionen que una minoria de persones, les de més riquesa material, decideixin per sobre de la col·lectivitat.

Parlem de populisme per referir-nos de manera genèrica a fenòmens que poc tenen a veure entre si. El The New Yorker feia referència a l'estrella emergent de l'esquerra del Partit Demòcrata Elizabeth Warren, i a l'alcalde de Nova York, Bill de Blasio, com a expressió del “nou populisme”. D'altra banda, parlem de populisme de dretes per referir-nos als moviments xenòfobs que operen en diversos països europeus. Però també utilitzem el terme per caracteritzar 5 Stelle o per catalogar Podem o Guanyem. Ens referim més a una reacció de rebot davant el poder instituït i les seves complicitats amb l'oligarquia, que a un corrent polític específic. La combinació de crisi econòmica i la gran alteració estructural de molts punts d'ancoratge de la gent (feina estable, família sòlida, cicles de vida previsibles, garanties de mínims vitals…), juntament amb l'evidència que hi ha hagut uns pocs que s'han aprofitat de manera descarada d'aquest escenari, ha generat una reacció simple però sòlida: que paguin més els que més tenen, que els poders públics assegurin les necessitats bàsiques, que es temperi la desigualtat galopant i que se sigui molt més contundent amb un capitalisme financer desfermat. Si això és populisme, la veritat és que cada dia hi ha més populistes.

En la democràcia antiga, hi havia menys demos (menys gent que decidia) però més kratos (més poder efectiu en el que els concernia)

El problema de fons és que les democràcies representatives no aconsegueixen fer realitat les bases que les legitimen. La barreja de grans recursos econòmics a mans de poquíssims (oligarquia); la capacitat que tenen de condicionar enormement les decisions dels electes i de les institucions sense haver de rendir comptes; i la falta de mecanismes adequats de poder exercir control popular, excepte en aquesta forma de supervisió panteixant i sincopada que són les eleccions, estan convertint les democràcies representatives en espectres sense vida. Els molt pocs (globalitzats i finançats) no es presenten a les eleccions, però aconsegueixen condicionar processos i decisions, augmentant poder i privilegis. La capacitat dels molts, que és enorme si fem cas al principi de majoria i d'igualtat política, es converteix en res un cop fet el tràmit representatiu i quan els marges de decisió queden absolutament cenyits a la gàbia de ferro de les polítiques d'austeritat, el pagament del deute o el control del BCE sobre la política monetària. En la democràcia antiga, hi havia menys demos (menys gent que decidia) però més kratos (més poder efectiu en el que els concernia). Avui l'asimetria entre les institucions representatives i el poder real dels molt molt rics és extrema. Queden lluny els anys de les polítiques de benestar d'aquella Europa de postguerra quan, de manera excepcional (com certifica Piketty), es va aconseguir equilibrar igualtat política i igualtat econòmica. Avui els representants polítics, alliberats després de ser electes d'algun mandat, han d'actuar, com va dir Merkel el 2011, “amb conformitat als mercats” (marktconform).

En aquest context, uns defensen reactivament els “de casa” enfront dels qui fan perillar “el nostre model de vida”. Uns altres postulen més sintonia entre mercat i poder polític, reduint la política a un simple instrument legitimador. Però també hi ha qui postulem més democràcia, més capacitat per construir institucions menys susceptibles de ser capturades pels interessos oligàrquics, i que sabem que això exigeix formats nous d'elecció, de control i de decisió col·lectiva. Compte de tancar el debat sobre el futur de les nostres democràcies estigmatitzant amb el qualificatiu de populistes qui prova de respondre amb més democràcia a la gàbia de ferro en què ens han ficat.

Joan Subirats és catedràtic de Ciencia Política i investigador de l'IGOP de la UAB