Facin política, senyories

Amb el seu entossudiment (i el suport enverinat dels sectors més reaccionaris del PP, i alguns intel·lectuals molt ofesos per l'aposta independentista, com deia La Quarta Pàgina d'aquest diari), Rajoy li serveix en safata a Junqueras el cap d'Artur Mas. Que poc que li costaria a Rajoy, si fos un home d'estat (o simplement, un polític valent), desviar la ruta a Ítaca de Mas i conduir-la cap a Madrid amb una oferta atractiva: per exemple, respondre ara mateix els 23 punts del juliol. Suposo que haurà tingut temps de fer-ho. Això va ser aquest estiu. Però també caldria sumar-hi una altra proposta de pes feta el 9 d'abril d'aquest mateix any: la que va suggerir Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, ponent de la Constitució del 1978 i actual membre del Consell d'Estat, el mateix organisme que va emetre el veredicte no vinculant d'invalidar el primer 9-N. El jurista argumentava que el conflicte de Catalunya és polític i no jurídic. I afegia: “Intentem una mutació constitucional sense modificar-ne formalment el text”. La solució consistiria a blindar competències molt sensibles per a Catalunya (política lingüística, finances i cultura) perquè la ciutadania de Catalunya pogués votar-la en referèndum d'acord amb l'article 152 de la nostra Carta Magna.

És evident que Artur Mas també hauria de fer un esforç de negociació i, alhora, de memòria i recordar quan ell i Convergència i Unió no eren independentistes. També hauria de tenir en compte que la seva sol·licitud d'opinió a la ciutadania de Catalunya sobre la independència va obtenir un sostre que a partir d'ara solament Rajoy, amb la seva proverbial imitació del Dr. No, pot elevar. Demanar-li a Rajoy una entrevista per negociar un referèndum és com demanar-li la lluna en un cove. Això ho sap perfectament Mas. Si el president de la Generalitat portés a la carpeta una proposta del tipus que proposa Herrero de Miñón, posaria en serioses dificultats no solament Mariano Rajoy, sinó també alguns sectors del partit de l'oposició. Provin-ho senyors presidents, que la gent comença a estar bastant cansada que els seus polítics no facin de polítics de debò i sí molt d'estrategues de jocs de taula.