La PAH ens va obrir els ulls (a alguns)

Era el febrer del 2009 quan la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) va realitzar la seva primera acció. Va ser a Barcelona, on acostumen a emergir els moviments socials. Va sonar així la primera veu d'alarma davant d'un problema social apressant amb unes proporcions escandaloses que, avui modificades, encara perduren. La societat ha d'agrair a la PAH que obrís els ulls a amplis sectors socials sobre la repercussió directa de la crisi sobre l'habitatge. L'habitatge no és només un sostre segur i salubre, que no és poc. És el lloc bàsic des del qual construir un projecte de vida, és la llar.

Jo, almenys, vull mostrar aquest agraïment a la PAH, a pesar que alguns hagin criticat els seus mètodes més enllà dels limitis raonables –com quan dirigents del PP van tractar la PAH d'organització propera al terrorisme i van remoure cel i terra perquè li retiressin el Premi Ciutadà Europeu 2013 del Parlament Europeu–. Si avui parlo de la PAH és perquè aquesta setmana s'han plantejat importants mesures sobre habitatge a l'Ajuntament de Barcelona i perquè encara tinc la boca oberta després de sentir el president Mas en una entrevista de Jordi Évole emesa diumenge passat. A la pregunta de quants ciutadans perdien casa seva a l'any a Catalunya, el president va contestar “uns quants milers”. Davant la insistència del periodista, va respondre: “8.000 o 10.000 o una mica més”. Segons la memòria del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), senyor president, són més del doble. Segons informes de la mateixa Generalitat, senyor president, hi ha 37.000 persones a Catalunya sense sostre, sense habitatge o en un habitatge insegur o inadequat per viure-hi. Uns quants milers… No sé què contestaria el senyor Trias a la mateixa pregunta. Potser, si algun dia decideix exercir d'alcalde, ho sabrem. Jo l'hi puc avançar. Només a Barcelona, tants o més milers dels que el president creu que hi ha a Catalunya: es produeixen diàriament entre 20 i 22 llançaments per no haver pogut complir el pagament de l'habitatge. Uns quants milers de famílies de Barcelona a l'any.

Fins que CiU va aconseguir l’alcaldia, l’Ajuntament promovia de mitjana més de 1.000 habitatges socials a l’any. Una mica menys dels que sota Trias s’hauran promogut en tot un mandat

Quan va esclatar la bombolla immobiliària el 2008, es van titllar les desenes de milers de famílies que van perdre la seva llar de malgastadors, d'especuladors indocumentats que havien estirat més el braç que la màniga. Per què es van creure amb dret a ser propietaris els qui no havien nascut per ser-ho?, pontificaven. Avui dia, aquests comentaris amb mitja rialla encara sonen més insultants, ja que el 87% de les famílies que es queden al carrer a Barcelona no tenen hipoteca, sinó que senzillament els seus ingressos han disminuït tant que ja no poden pagar el lloguer.

A Barcelona hi ha més de 50.000 sol·licituds d'habitatge social. És una xifra enorme darrere de la qual hi ha més 50.000 famílies amb projectes de vida truncats o condicionats per falta d'un habitatge digne i assequible. La resposta del Govern municipal a la falta d'habitatge va ser primer la idea fallida, difícil de qualificar, de construir un nou barri, Blau@ictinea (això de l'@ suposo que perquè sembli modern), que s'ha convertit en el hashtag de la seva inacció.

Fins que CiU va aconseguir l'alcaldia de Barcelona, l'Ajuntament promovia de mitjana més de 1.000 habitatges socials a l'any. Una mica menys dels que sota Trias s'hauran promogut en tot un mandat (unes 400 a l'any). A més de l'ocurrència del Blau@ictinea, Trias volia recórrer al parc d'habitatges buits de particulars i bancs en un de les seves grans ostentacions de la concertació del sector públic i del privat. Fins i tot va arribar a defensar la renúncia a l'explotació del fenomenal patrimoni de places d'aparcament propietat de tots els barcelonins per construir 1.000 pisos. No ha fet ni una cosa ni l'altra. La desitjable col·laboració entre el sector públic i el privat, en mà de Trias es converteix en desistiment del bé general a favor els interessos particulars.

Davant de la inacció, acció. La PAH ens va mostrar una vegada més que el rei anava despullat i que el dret a l'habitatge digne que consagra la Carta Magna no està per sota d'altres. No pot ser que les famílies continuïn patint mentre el mercat de pisos de lloguer veu que s'alteren els preus per la falta de sortida al mercat de desenes de milers d'habitatges, molts en mans d'entitats financeres.

A Santa Coloma de Gramenet i a Terrassa, els alcaldes socialistes ja han engegat mesures per corregir aquest desajustament, amb l'aprovació de sancions a les entitats que no posin a la disposició dels potencials inquilins els habitatges que tenen buits. A Santa Coloma fins i tot s'han imposat –i cobrat– les primeres sancions. En les properes setmanes, seran més els ajuntaments amb alcaldia socialista que impulsaran aquest tipus de mesures. A Barcelona, ja veurem si aconseguim convèncer al govern de CiU. De moment, davant un problema social de tanta magnitud, cosa que ha quedat escrita per la síndica de Greuges Maria Assumpció Vila és que es detecta fins i tot falta de coordinació entre les oficines d'Habitatge i els centres de serveis socials. Jo afegeixo que el que hi ha és una falta de coordinació entre els problemes de la ciutadania i l'equip que regeix actualment l'Ajuntament.

Jaume Collboni, alcaldable socialista per Barcelona