La Querella (II part )

Trenta anys després de la "maniobra indigna" denunciada per Jordi Pujol des del balcó de la Generalitat arran del cas Banca Catalana, l'espectre de La Querella torna a sobrevolar la plaça Sant Jaume de Barcelona. La seca reacció de Mariano Rajoy al 9-N ha exacerbat el clima de suspens al voltant de la decisió de la justícia sobre Artur Mas i els consellers implicats en la ja històrica votació.

La sorda batalla entre el Govern i la Fiscalia, amb el sector més dur del PP pel mig, marca la seqüència dels esdeveniments de la setmana després del 9-N, i Artur Mas sospesa la seva estratègia davant el sonor cop de porta de la Moncloa a la negociació d'un referèndum en tota regla.

"Si ara mateix fos al lloc de Mariano Rajoy tindria un atac de pànic: si Mas i Junqueras es donen la mà, al febrer el desconcert a Espanya seria colossal", escriu Rafael Nadal a La Vanguardia, on Pilar Rahola s'escandalitza per enèsima vegada davant "una Espanya que cada dia sembla més governada per advocats de l'Estat que per polítics".

Mentrestant, El Periódico assegura que "Mas i Iceta aplanen el camí per evitar l'avançament electoral", al mateix temps que "el president sospesa una llista civil sense sigles" en unes plebiscitàries, disjuntiva que presideix la convulsa escena política catalana a l'espera que es resolgui La Querella.

‘Rebel·lió’ fiscal

"Els fiscals catalans no veuen cap motiu per perseguir Mas", afirma en grans titulars el diari del grup Godó, que també coincideix a assenyalar que sis dels nou fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) van rebutjar la querella en els termes plantejats per la Fiscalia General de l'Estat. "Una querella contra Mas [seria] l'enèsim error de Rajoy", alerta el diari Ara. "Continuar entestats a tractar la societat catalana com un col·lectiu immadur i manipulat, i als seus representants democràtics com uns delinqüents, només pot accelerar encara més la desconnexió respecte a Espanya", deia en el seu editorial de dimarts, en plena agitació per l'anunci llançat per Alicia Sánchez-Camacho i altres dirigents del PP.

"L'ala aznariana fuma en pipa i imagina, patint, grans daltabaixos espanyols", escrivia per la seva banda Enric Juliana a La Vanguardia, després d'afirmar que "l'aparell estatal se sent burlat per la Generalitat i creu que ha de donar una resposta per via judicial". "L'última vegada que la Fiscalia General de l'Estat es va querellar contra un president de la Generalitat –el 1984–, aquest va aconseguir obrir un cicle polític amb quatre victòries electorals consecutives", adverteix el periodista, per qui La Querella seria "un estímul per a la clarificació electoral de Catalunya, amb incentiu per al 'Partit del president'".

"Si la Fiscalia li posa una querella, el seu lideratge quedarà beneït", coincideix Antoni Puigverd, que subratlla que "el xoc entre sobiranistes i partidaris de la querella criminal dominarà el panorama". La unanimitat dels mitjans catalans sobre la qüestió és clamorosa. "És un error gravíssim suposar que encausar el president reduirà el desig de la majoria de catalans de ser consultats sobre com volen que sigui la relació amb Espanya", escriu l'editorial d'El Periódico, que adverteix que "només servirà per dificultar encara més una sortida negociada del problema català".

"Per l'Estat el pitjor no seria propulsar la campanya d'Artur Mas com a líder rebel de la independència irlandesa, sinó que la desafecció entre Catalunya i Espanya –denunciada per José Montilla abans de la sentència de l'Estatut– podria saltar de la progressió aritmètica a la geomètrica", alerta per part seva Juan Tapia des d’El Confidencial.

To greu a Madrid

Encara que El Mundo alertava que "els fiscals no poden atendre a pressions polítiques ni arriscar-se que el TSJ rebutgi les seves imputacions perquè estiguin mal fonamentades", la premsa madrilenya més hostil al sobiranisme es pronuncia amb duresa. "Ja és hora que comenci a funcionar l'Estat de dret, perquè el 9-N no va ser el primer dia de la llarga trama delictiva teixida pel Govern català, sinó el seu punt culminant", clamava ABC. Davant la hipòtesi d'unes eleccions plebiscitàries i "noves iniciatives anticonstitucionals" per part de la Generalitat, el diari advertia que "el Govern no podrà seguir confonent la prudència amb la quietud". Després de la reacció de Rajoy, el diari conservador subratllava que "els milions d'espanyols que esperaven més intensitat del Govern en defensa de la seva Constitució no són uns fanàtics extremistes incívics, sinó ciutadans preocupats per la seva Nació". "Algú esperava una altra cosa? No hi ha governant al món que accepti negociar la disgregació del seu país", exclamava Fernando Onega a La Vanguardia.

"Mas té al cap una difícil 'ruptura pactada', exercici que –per simplificar– el fa bascular entre el model Prat de la Riba i el model Macià", reflexionava d'altra banda Francesc Marc Álvaro. "Lluny sempre –afegia tot seguit– d'una icona com la de Companys, tot i que la resposta irada i rància del Madrid oficial acabarà fabricant –potser– un nou màrtir".

Horitzó carregat

"Rajoy és Honecker", escrivia Vicent Partal a l'editorial de Vilaweb, recollint la imatge utilitzada pel diari Irish Times en comparar la postura del Govern espanyol amb l'últim president de la RDA. "La resposta al desafiament català és literalment el suïcidi polític d'Espanya, el no de tot", escrivia el periodista.

"Mariano Rajoy va liquidar tant una possible eixida negociada de la crisi com la tercera via: ni referèndum acordat ni reforma de la Constitució, de manera que ja no queda cap excusa", concloïa en el seu anàlisi.

No ha estat la única al·lusió a la caiguda del règim soviètic. "L'URSS de Gorbatxov em ve a la memòria", escrivia Xavier Sala i Martín al diari Ara. "Aquesta Espanya, armada amb la seva Constitució, els seus tribunals i la seva premsa fidel, no és ni tan poderosa ni tan temible com es creu", argumentava l'economista per descriure “la feblesa típica d'un règim que està implosionant".

En el mateix diari, l'enginyer i escriptor Xavier Roig reflexionava en termes més domèstics, encara que amb un tremendisme semblant. "S'acaba una etapa que, personalment, em recorda molt la Restauració del segle XIX, la menys carnavalesca, esclar", escrivia.

"L'associació em ve provocada, sobretot, per aquest mantell de complaença amb què ho hem aclaparat tot: rei impol·lut, constitució immaculada, partits savis, líders sagaços... i suposada bonança econòmica fruit d'aquesta cobertura", concloïa Roig.

Electricitat a les ones

A l'espai radioelèctric el to era molt similar, amb l'èmfasi afegit del so en directe. "Rajoy va donar via lliure a un Estat independent a Catalunya", clamava Jordi Basté en la seva habitual compareixença matinal de RAC1. "Catalunya va començar a marxar ahir per incompareixença del contrari", afirmava el periodista després de responsabilitzar el president del Govern espanyol de "situar el problema català en unes plebiscitàries extremes". "S'imposen les tesis de Junqueras: res a negociar", afirmava Basté. "Res a fer: el xoc de trens sembla imminent", alertava a primera hora del matí des dels micròfons de l'emissora del Grup Godó.

Des de l'altra vorera de la Diagonal, Mònica Terribas aportava també el seu punt de vista des de la ràdio pública de la Generalitat. "Quan arribin les urnes de debò comprovarem si, com va dir Mariano Rajoy, els milions de catalans que no van participar el 9-N opten per partits polítics que ja estan contents amb l'immobilisme i la judicialització de la política espanyola", deia a Catalunya Ràdio.