Rajoy, el tou?
Les elits extractives que viuen de l'Estat i el governen menyspreen la idea que hi hagi vida intel·ligent més enllà
Doncs, per ser un simple acte de propaganda, una farsa orquestrada per un cadàver polític, quina reacció, la de l'espanyolisme intra i extragovernamental! Si, segons van sostenir tants opinadors i analistes, el del 9 de novembre a Catalunya va ser una paròdia, un fracàs, una mascarada, una pallassada promoguda pel clown en cap Artur Mas in articulo mortis, gairebé a títol d'epitafi, llavors hauria estat coherent riure una estona a costa de tan grotesca litúrgia pseudoelectoral, cantar l'adéu al president de la Generalitat i, amb gest desdenyós, passar pàgina.
Però no, ben al contrari. Ara resulta que els qui van participar en el 9-N català ho van fer per “humiliar l'Estat”. Que el que va passar diumenge passat va ser, més enllà d'un “vot injust”, un “desafiament”, un “acte de sedició”, un “massiu acte prohibit”. Que “la llei ha estat doblegada” i Catalunya ja és una imitació del Salvatge Oest, una terra sense normes ni autoritat. Que acabem de viure —agafeu-vos fort— “la pitjor tragèdia d'Espanya des de la Guerra Civil” (sic). Els milers d'afusellats pel franquisme vencedor? El terrorisme d'ETA? Les bombes als trens d'Atocha? Bah, nimietats en comparació amb el crim nefand que 2,3 milions de ciutadans introduïssin paperetes en unes urnes de cartró.
Què ha passat que expliqui aquest espectacular gir discursiu? Permeteu-me un assaig d'interpretació personal. Les elits extractives que viuen sobre i a costa de l'Estat i que governen Espanya des de temps immemorials tenen, com és lògic, una fe cega en aquest Estat que parasiten, i un desconeixement i un menyspreu absoluts davant la idea que pugui haver-hi vida intel·ligent més enllà, una mena de “societat civil” autònoma, no controlada ni teledirigida des del poder.
La realitat no es va ajustar al guió; i, des de diumenge a la nit, les elits se senten qüestionades i humiliades
Per tant, aquestes elits van creure que n'hi havia prou que els aparells estatals —Advocacia de l'Estat, Consell de Ministres, Consell d'Estat, Tribunal Constitucional— intimidessin el vèrtex institucional català, a tot estirar el funcionariat —recordeu la insistència tant de Sáenz de Santamaría com de González Pons a fer por als funcionaris— perquè el 9-N quedés desbaratat o minimitzat. 40.000 voluntaris? Gent pressionada laboralment, que es faria enrere si se la pressionava més.
No obstant això, la realitat no es va ajustar a aquest guió; i, des de diumenge a la nit, aquestes elits se senten qüestionades, humiliades en la seva sempiterna autoritat, cosa que les ha posat furioses i assedegades de venjança. En conseqüència, les seves faccions més extremes dins i fora del PP van sortir a acusar l'Executiu de Rajoy de laxitud, inacció, covardia o de tenir complexes: els missatges de la diputada Álvarez de Toledo, les desqualificacions que la plataforma Libres e Iguales va disparar cap a La Moncloa, les querelles en marxa d'UPyD i Vox contra el president del Govern...
Enmig d'aquest fragor, i sota el foc dels sarcasmes de Ciutadans —que ha arribat a insinuar un pacte secret Rajoy-CiU—, la posició del PP de Catalunya ha tornat a evidenciar-se impossible. Sigui vostè l'esforçada comandant de la policia indígena, convenci cada dia els seus abnegats ascaris que la “consulta il·legal” no se celebrarà; i, quan arriba el 9-N, trobi's que l'alt comandament metropolità ordena inhibir-se, mentre milions de persones es mobilitzen papereta en mà... S'entén, a partir de dilluns, la desesperació de la senyora Sánchez-Camacho erigint-se en portaveu espúria de la Fiscalia General de l'Estat i anunciant querelles a tort i a dret. Però, benvolguda Alicia, ningú va dir mai que fos fàcil encapçalar la sucursal catalana de la dreta espanyola.
El visceral cabreig de l'establishment estatal el fa incórrer en contradiccions flagrants. Com pot ser que el risible simulacre del 9-N s'hagi convertit de sobte (per Santiago Abascal, president de Vox i exdiputat del PP) en un amenaçador “referèndum secessionista?”. Si, escrutini en mà, l'independentisme s'ha evidenciat tan minoritari com sostenen molt assenyats analistes, no hauria d'estar l'unionisme destapant xampany per celebrar-ho, en comptes de promoure o exigir querelles des del despit? I el que és pitjor és que ni tan sols no poden anhelar el retorn de salvació d'Aznar: amb la meitat de la seva cúpula partidària i governamental a la presó, processada o imputada, l'encara alcalde consort de Madrid no està per salvar gran cosa.
Però tornem al nucli de la qüestió. D'acord, Rajoy no ha mostrat fins avui cap pla polític per a Catalunya. Quin és, no obstant això, el pla dels qui el titllen de tou? Després de no haver impedit la mobilització de diumenge per la força policial, processar i inhabilitar a Artur Mas? Suspendre l'autonomia? Desplegar l'exèrcit espanyol a la plaça de Sant Jaume? En la primera hipòtesi, erigirien Mas en un líder-màrtir imbatible, fins i tot si hagués de concórrer a les urnes mitjançant una o diverses persones interposades. Els dos últims escenaris convertirien les municipals i les generals de l'any que ve en dos imparables i clamorosos referèndums per la independència. Ells veuran què els convé.
Joan B. Culla i Clarà és historiador.
