Independentisme? Junts, millor

La jornada del 9-N ha marcat, fins ara, el punt més alt en l'escalada de desencontres entre els independentistes catalans i la resta d'espanyols. Si continués el procés en ascens per aquesta via la sortida seria impossible. Vull dir que la realitat mostra que ni aquest, ni cap Govern de Madrid no acceptarà la independència unilateral de Catalunya, com tampoc els independentistes deixaran d'insistir en la seva pretensió bàsica. El 9-N ha deixat les espases en alt: si bé és cert que la votació ha estat òrfena de les més elementals garanties democràtiques, ha mostrat la força de mobilització de l'independentisme. Aquests són fets polítics indubtables. També ho és que la situació ha canviat molt des de l'aprovació de la Constitució el 1978.

En aquells moments, el fundador de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Jordi Pujol, sostenia una vegada i una altra que “els catalans no som separatistes ni regionalistes, sinó nacionalistes. Catalunya, dins de l'Estat espanyol, és una nacionalitat”. Així ho va expressar Pujol desenes de vegades i membres destacats del seu partit, inclòs Ramon Trias Fargas, en la solemnitat d'un congrés. Va haver-hi sinceritat o astúcia en aquestes afirmacions? Va haver-hi astúcia o engany en votar sí a una Constitució espanyola en la qual (a diferència del Regne Unit o el Canadà) s'afirma “la unitat indissoluble de la nació espanyola” i es declara que la sobirania rau al poble espanyol?

Millor no aprofundir-hi. La veritat és que avui Artur Mas s'ha convertit a l'independentisme, que el dret a decidir és la seva exigència política més important i que Esquerra Republicana es manté al darrere perquè el procés no decaigui. Però també que la Constitució està en vigor i és norma fonamental per trobar una solució al problema.

L'imaginari de l'independentisme no es manté gaire ferm davant la raó, però s'ha apoderat del sentiment de bastants catalans assotats per la crisi, aferrats a la creença que Catalunya va ser independent fins al 1714, que és sobirana i que ella soleta pot exigir la separació d'Espanya, amb l'afegit que, una vegada independent, seguiria a l'euro, a la Unió Europea i fins i tot actuaria com a locomotora econòmica per als països mediterranis. Als efectes actuals, que això sigui o no sigui així, importa menys.

L'imaginari de l'independentisme  s'ha apoderat del sentiment de bastants catalans, assotats per la crisi

El que sí que interessa és rebaixar el problema, drenar tensió i buscar la via que els catalans votin sobre el seu futur. Que votin bé, en una convocatòria amb totes les garanties de la llei, amb cens, juntes electorals, meses formalitzades i debats previs plurals als mitjans de comunicació també plurals, allunyats de la picabaralla monocord i intolerable que va haver-hi abans del 9-N a TV3 o a Catalunya Ràdio.

Ah! I que en la votació hi intervinguin, abans, després o al mateix temps, totes les parts interessades, que no són només els catalans. Això sembla essencial. Perquè caldrà modificar en diversos punts, sens dubte, la Constitució amb vista als propers 25 o 30 anys, no només mirant en l'aspecte territorial els catalans, sinó també els bascos, que estan corrent a la banda disposats a saltar, una altra vegada, al terreny de joc.

A mi em resulta sorprenent que els independentistes catalans consultin sobre el futur als nois de 16 anys, als estrangers residents a Catalunya i als catalans a Austràlia, però no la resta dels espanyols. Quina cosa! És que no ens afecta, al cap de tants anys? Ni tan sols als seus veïns aragonesos, de la Corona dels quals van dependre els catalans quan eren independents? Tampoc als habitants dels Països Catalans, predestinats a ser empassats pel nacionalisme català, si pogués, siguin valencians, balears o pacífics ciutadans francesos de “Perpinyà, la catalana”…?

Tot això sona a certa manipulació, com de fet van resultar les enrevessades preguntes del 9-N, que escamotejaven, amb un simple no, qualsevol opció de perfeccionar el sistema autonòmic vigent per garantir la singularitat catalana amb més competències, dins d'Espanya. Dret a decidir, sí, però per a tots els afectats, com és normal i donant l'oportunitat que tothom s'expliqui. Res de voler guanyar la Lliga jugant només en camp propi. És massa bast.

Aquestes idees per obrir-se camí exigirien una desescalada, de paraula i obra, per part de tots. I a més cessions d'uns i altres en pro d'una entesa. Requereix polítics amb nivell d'estadistes al capdavant dels partits. I uns partits més ben valorats, nets i regenerats. Ja sé que és difícil i requereix temps. És impossible?

Si això manqués l'alternativa d'enfrontament seria pitjor que un xoc de trens, imaginaris i de legitimitats. Donaria pas a una mena de suïcidi col·lectiu, més o menys violent. O almenys a un negoci en el qual tothom hi perdés. Amb tot això pot posar-se en risc la supervivència de la nostra democràcia. O podem convertir-nos en pigmeus davant la Unió Europea i davant el món.

Millor junts i còmodes, que separats i emprenyats. Junts ens potenciem. Jo no puc veure en un català un estranger. Em resulta impossible. En canvi, ben concertats —Madrid i Barcelona, Barcelona i Madrid— podem arribar molt lluny, aprenent els uns dels altres. Com va passar en el futbol quan vam guanyar la Copa del Món.

Juan Antonio Ortega Díaz-Ambrona és conseller electiu d'Estat.