Artur Mas recupera el timó

La foto era l'èxit mínim assegurat. Artur Mas la va obtenir. Les cues enormes a les portes dels col·legis electorals són l'expressió plàstica del desig àmpliament compartit de decidir el futur de les relacions de Catalunya amb Espanya a través del vot. Això està fet i és difícil que algú ho sotmeti a discussió. El problema existeix, té dimensions serioses i ha estat perfectament captat pels periscopis del món sencer.

No ens ha d'estranyar. Sabíem segons les enquestes que la idea de votar en una consulta, amb totes les seves variants, era compartida pel 80 per cent de la població. Uns volien un referèndum d'autodeterminació, uns altres una consulta acordada i legal i uns altres més aquest procés participatiu d'ahir o el que fos, però tots estaven d'acord que només un clau en treu un altre: la sentència del Constitucional, que va esmenar el 2010 un Estatut aprovat per tres cambres representatives (Parlament català, Congrés i Senat espanyols) i pel cos electoral català en referèndum, obliga primer a oferir una nova proposta de relació i després a preguntar als catalans com volen que sigui.

Fins ara, amb l'excepció de l'encara boirosa reforma constitucional federalista del PSOE, l'única proposta que havia aparegut sobre la taula era la de la independència. Ningú ha de sorprendre's per tant de l'èxit de la jornada d'ahir, tot i les enquestes sobre identitats compartides i sobre preferències majoritàriament federalistes o de tercera via. Molts dels que van anar a votar no desitgen la independència o es sentirien perfectament còmodes amb fórmules federalistes o amb un pacte fiscal. També en són molts, fins i tot entre els que volen la independència, que haguessin preferit votar en una consulta legal i pactada.

Convocar eleccions immediatament hagués estat l'únic camí raonable per a un president desautoritzat davant dels seus seguidors

El punt de convicció que pogués faltar el va satisfer amb escreix la retòrica excitada i pobra d'arguments que han anat suscitant les iniciatives sobiranistes i els últims esforços per prohibir les urnes, el recurs del Govern central en contra del procés participatiu inclòs. Votar és bell i votar quan algú pretén prohibir-ho o impedir-ho afegeix un plus d'atractiu a les urnes. Ho era en sortir del franquisme i per a molts catalans ho ha estat ara intentant respondre una pregunta que ningú havia gosat formular fins ahir mateix com és saber si volen que Catalunya sigui independent. Encara que no sigui un referèndum, encara que no sigui una consulta, encara que no sigui ni tan sols un procés participatiu, ja que el Govern l'ha recorregut davant dels tribunals, amb el sol fet d'expressar un desig, aquest desig, encara que després no es realitzi, n'hi ha prou per a molts ciutadans catalans per sentir-se satisfets i fins i tot agraïts amb el president Mas, que és qui l'hi ha facilitat.

Un cop feta la foto d'expressió del desig, convé entrar en el detall de les xifres de participació: la proporció de vots del doble sí i del no a la primera o a la segona pregunta és menys important o gens. Cal fer projeccions sobre el que signifiquen de cara a unes eleccions autonòmiques i fins i tot a una consulta acordada i legal en la qual participessin els que van preferir quedar-se a casa ahir. Però això no té rellevància ara, perquè continua establint l'anàlisi en el pla dels desitjos, en el que la gent vol, no en el que la gent pot. La participació interessa, en canvi, perquè la xifra expressa sobretot el calibre de l'arma que els ciutadans han posat a les mans de Mas per seguir liderant el procés, no el que la gent vol sinó el que Mas pot fer.

Amb una participació molt baixa, posem per sota del milió, Artur Mas sortiria seriosament tocat de l'envit. El seu procés participatiu no hauria tingut credibilitat ni entre els sobiranistes: un segon fracàs a afegir al de les eleccions de 2012, quan va voler una majoria indestructible i va perdre 12 diputats. Mariano Rajoy no va imaginar cap estratègia per aconseguir aquest escac i mat. Convocar eleccions immediatament hagués estat l'únic camí raonable per a un president desautoritzat davant dels seus seguidors  i, sobretot, davant del Govern espanyol. Ningú tret de Convergència acceptaria en tal cas la seva intenció d'encapçalar una llista única independentista. Una àmplia i somrient avinguda s'hauria obert en tal cas davant Oriol Junqueras i la seva Esquerra Republicana. Era l'escenari preferit del PP: ja s'assabentaran els catalans del que val Esquerra sola.

Una participació considerable, al voltant dels dos milions, significa tot el contrari per Artur Mas. Li ofereix la possibilitat de recuperar el lideratge únic del procés que va perdre en les eleccions de 2012 en favor de Junqueras i en algun grau de les senyores Forcadell i Casals. I amb el timó, té també l'oportunitat de reprendre el control del calendari i fins i tot del programa sobiranista, perdut en aquella ocasió. No és ociós recordar que el pacte d'estabilitat parlamentària signat entre CiU i Esquerra preveia fer una consulta el 2014; però no parlava directament d'independència, sinó d'un Estat propi dins d'Europa, i establia unes excepcions respecte de la data en cas que no hi hagués les condicions per fer-la. Amb un Mas afeblit, tot va prendre el caire més extremat possible.

Després d'haver desafiat Rajoy i haver-li guanyat l'envit, sobretot en el plànol mediàtic, el de la foto, que tant importa en la política internacional d'avui, Artur Mas té ara més autoritat davant dels seus seguidors per procurar allargar la legislatura fins al 2016, en comptes de precipitar-se a unes eleccions que només convenen a Esquerra. Té a més l'oportunitat d'obrir un nou torn de diàleg, governar una mica després de no haver governat gens en dos anys, pactar almenys l'abstenció amb el PSC i el PP per fer els pressupostos de 2014 i esperar tranquil·lament, sense l'excitació d'una data compulsiva, al fet que canviï la correlació de forces en el conjunt d'Espanya. Tot això és el millor del 9N: que ja és passat i no hi ha cap data que faci de topall a partir d'ara. Per tant, temps i obligació per al diàleg i per al pacte, des de la força que cadascun ha obtingut després d'aquest llarg, tediós i exasperant envit.