Podem: més democràcia, nou tauler

La majoria de la ciutadania de Catalunya i els seus representants polítics han mostrat de manera massiva que volen votar per decidir el tipus de vinculació del seu territori amb l’Estat. Ho han fet amb manifestacions, declaracions parlamentàries, mocions als ajuntaments i una extraordinària vitalitat cívica que corroboren les dades demoscòpiques: més d’un 80% dels i les catalanes està d’acord amb ser consultat. Podem dóna suport al dret a decidir del poble català. No podria ser d’una altra manera: l’organització neix amb la finalitat de radicalitzar la democràcia. Hem nascut desafiant la resignació i l’alienació de l’esfera pública que la descomposició del règim podria provocar: reivindicant que se surt de la crisi orgànica amb més democràcia, amb una irrupció plebea, de la gent comuna, que recuperi la política enfront la minoria privilegiada que s’ha situat per sobre de l’Estat de dret.

Dit això, estem convençuts que el debat polític sobre el dret a decidir es pot veure bloquejat per la totxesa de les elits a Barcelona i Madrid. Ens sembla que ha de ser posat en relació amb la discussió de quines condicions avui han anat produint un estrenyiment de les condicions democràtiques, i amb quines transformacions poden garantir el dret de la ciutadania a decidir sobre qüestions territorials, econòmiques i socials. Aquest és el punt cec que comparteixen avui dirigents a Espanya i Catalunya: la desconfiança de la sobirania popular i la seva supeditació a altres criteris i poders d’origen no democràtic.

Si bé l’arena social catalana s’ha mostrat amb gran vitalitat i creativitat, l’arena institucional està actualment bloquejada. És important construir nous escenaris, encarar aquesta qüestió (i altres) des de noves perspectives. Superar el bloqueig travessant-lo. Així doncs, i sent conscients que el 9-N ens situa en un conflicte asimètric si comparem recursos materials i simbòlics que tenen a les seves mans institucions espanyoles i catalanes, per superar aquest atzucac es podrien apuntar tres escenaris.

En un Estat plurinacional, només l’acord i la seducció haurien de ser coles per reconstruir ponts

El primer passaria pel desenvolupament unilateral d’un procés de decisió sobre el futur de Catalunya; convocar un referèndum no pactat i materialitzar el seu resultat només amb la voluntat i acció de les institucions i el teixit social. Això comportaria el desplegament d’iniciatives de desobediència institucional, no acatar el Tribunal Constitucional (TC) i incomplir lleis estatals. Aquest exercici d’insubmissió hauria de combinar-se amb l’obtenció d’amplis suports internacionals. Ens sembla que l’esbós queda molt lluny de la realitat actual.

Els altres dos escenaris que poden visualitzar-se passen perquè es produeixi algun tipus de canvi també a l’Estat espanyol. El segon escenari contemplaria una sortida sistèmica. Passaria perquè el TC donés una resposta ràpida al recurs presentat per la Generalitat i que obrís la porta a una reinterpretació i reforma de la Constitució. Amb aquest moviment es buscaria relegitimar el TC a Catalunya, així com també suposaria un aval a les bases del PP perquè Rajoy pogués obrir diàleg, i distensionaria el context amb el resultat que PSOE i CiU podrien recuperar cert control sobre la situació mitjançant la recuperació del diàleg.

Es tracta d’una reforma constitucional des de les elits actuals que no podria quedar-se només en l’aspecte territorial i que hauria d’incorporar continguts democràtics, institucionals i socials. Una mena de restauració des de dalt que enfrontés la descomposició de l’ordre polític i cultural nascut el 1978. No obstant això, no semblen trobar-se entre els dirigents polítics de les principals formacions molts exemples d’audàcia i altura de mires com per assumir aquest repte. A més, importants sectors oligàrquics semblen més motivats per conduir l’ajust en solitari i donar per amortitzat el contracte social que per arriscar una sortida reformista d’abast per determinar en un escenari en canvi accelerat.

El tercer escenari seria el d’una obertura democràtica i constituent que canviï la correlació de forces a favor de les majories empobrides. La irrupció de Podem a escala estatal avança en aquesta direcció, però encara falta molt camí per recórrer en l’articulació de l’ampli consens necessari per al canvi polític. En el moment de la descomposició del règim del 1978, l’atrinxerament de les elits pot aguditzar la crisi i enquistar les discussions. Un procés de reconstrucció de les bases de convivència, sobre la base d’un nou sentit comú que ja exigeix transformacions inajornables. En un Estat plurinacional, només l’acord i la seducció haurien de ser coles per reconstruir ponts, en un escenari de construcció de la sobirania popular davant dels poders de minories i el diktat financer assumit per les castes catalana i espanyola l’única pàtria de la qual real és Suïssa.

Íñigo Errejón i Gemma Ubasart són membres de Podem.