Els 43 estudiants desapareguts a Iguala van ser assassinats

Aquest divendres Mèxic es va abraçar llargament amb la mort. La confessió, tan temuda com esperada, que els 43 estudiants de magisteri desapareguts el 26 de setembre havien estat assassinats va fer saltar en mil trossos les últimes i fràgils il·lusions i va empènyer el país a un abisme de dolor de magnituds històriques.

En una conferència de premsa oferta pel procurador general, Jesús Murillo Karam, es va anunciar que aquella nit els normalistes detinguts per la policia municipal van ser lliurats a sicaris de Guerreros Unidos, el càrtel que controlava Iguala. Els sicaris els van conduir, amuntegats en un camió i una camioneta, cap a un abocador de Cocula, una localitat veïna. Amuntegats, malferits, copejats, molts dels estudiants, potser fins a una quinzena, van morir asfixiats en el trajecte.

Una vegada a l'abocador, els sicaris, sempre segons aquesta confessió, van fer baixar els joves i els van interrogar. Volien saber per què havien anat fins a Iguala, per què s'havien enfrontat a l'alcalde i la seva dona. Després, amb una fredor abismal, els van assassinar. Amb els cossos van fer una foguera immensa que van alimentar amb fustes, escombraries i pneumàtics. La foguera, el foc de la barbàrie, va cremar durant hores, des de la matinada fins a les tres de la tarda del dia següent sense que ningú no ho veiés o digués res. Després, per ordre dels seus superiors, els sicaris van recollir les restes calcinades, les van fracturar i les van llançar en bosses d'escombraries al riu Cocula. El corrent les va portar fins a una destinació desconeguda.

Dues d'aquestes bosses han estat recuperades per la policia federal, i les restes estan sent investigades. A causa del seu estat, segons la Fiscalia, no s'ha pogut efectuar la prova d'ADN i, per tant, l'última baula de la investigació continua sense tancar-se. Per aconseguir-ho, el Govern mexicà va anunciar que demanarà l'ajuda dels millors centres internacionals.

En qualsevol cas, el relat ofert pel procurador general deixa poc lloc als dubtes. La reconstrucció es va acompanyar amb imatges i enregistraments dels tres sicaris que van participar en la matança. Amb veus juvenils, com si parlessin d'un transport de bestiar, els assassins confessos descrivien davant les càmeres com van eliminar aquests joves. La seva indiferència produïa esgarrifança. El crim massiu, metòdic, esborronador dels 43 estudiants era para ells poc menys que una rutina. Difícilment, Mèxic podrà oblidar les seves paraules.

Però aquesta reconstrucció no dóna el cas per tancat. A 200 quilòmetres, al sud, a Guerrero, els pares, aferrats a l'esperança de les proves d'ADN, van rebutjar la mort dels seus fills i van reduir el relat oficial a la troballa de “sis bosses amb cendres i ossos”. “Ja els van donar per morts una vegada i no era cert”, va assegurar un portaveu de les famílies.