Les claus de la interlocutòria de la Infanta

L'Audiència de Palma ha decidit mantenir la imputació de la infanta Cristina per cooperació en dos delictes fiscals en els exercicis del 2007 i el 2008, però l'ha eximit d'un possible delicte per blanqueig de capitals.

Aquestes són algunes de les claus de la interlocutòria de la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Palma:

En què basen els jutges la imputació del delicte fiscal?

L'Audiència adverteix que l'Agència Tributària, en els seus informes sobre el cas, ha conclòs que tant l'Institut Nóos com les societats satèl·lits constituïdes per buidar-lo de fons són totes “una simulació”. Segons això, adverteix l'Audiència, si Aizoon, la societat que compartien Urdangarin i la Infanta, era simulada, “no hi ha dubte que servien d'instrument o eina fiscal per ocultar les rendes obtingudes pels seus marits i en conseqüència per defraudar Hisenda”.

“Resulta al nostre judici innegable i inobjectable que des d'un punt de vista objectiu les dues esposes, des del moment en què eren coparticipants de societats fictícies, estaven contribuint amb la seva participació en aquestes societats simulades o meres pantalles a defraudar el fisc i a més se'n van beneficiar, ja que els diners que rebien d'Aizoon no es quedava al seu compte, sinó que es disposava del mateix pels seus socis sense que tampoc ells declaressin aquests dividends en el seu impost sobre la renda, de manera que també van col·laborar en l'ocultació d'aquests beneficis”, sostenen els jutges.

Com creu l'Audiència que va contribuir la Infanta al frau?

Encara que acceptés que el generador de les rendes hagués estat el marit (Urdangarin) i que la dona (Cristina) no va tenir res a veure en la seva obtenció, els jutges adverteixen que, des del moment en què van utilitzar una societat instrumental que era “pura ficció” per ocultar ingressos, “no hi ha dubte que el soci coparticipant en aquesta simulació, si la coneixia i se'n beneficiava de manera conscient, d'alguna manera ha pogut contribuir a la defraudació, ja de manera activa com a omissiu, ja que la permanència i la utilització d'una societat pantalla d'alguna manera comportava la generació d'un perill potencial de defraudar Hisenda”.

“La responsabilitat pel comportament omissiu de la dona del soci sorgeix no per la seva condició d'accionista, sinó pel mateix risc creat en utilitzar i participar en una societat familiar que no és més que una mera pantalla o simulació”, conclou la interlocutòria, que considera que “el que hi ha darrere" de l'empresa que compartien els ducs de Palma és “un matrimoni que abusa d'una societat per obtenir beneficis fiscals i al mateix temps per modificar el seu règim econòmic”.

Era la Infanta conscient que era sòcia amb el seu marit d'una empresa que ell utilitzava per canalitzar els seus ingressos personals?

Els magistrats que subscriuen la interlocutòria consideren que sí: “Creiem que és sostenible afirmar que tant la infanta Cristina com Ana Tejeiro (la dona de Diego Torres), havien de ser conscients (…) que formaven part de societats instrumentals, mancades d'activitat i de vida pròpia i que per la irregularitat mateixa que comportava la normalitat d'aquesta situació, la permanència en la societat suposava acceptar un perill probable i no descartable que amb aquesta entitat es pogués defraudar Hisenda ocultant ingressos que s'haurien d'haver declarat en la renda i deduint-se despeses indegudes”.

Els jutges recorden que el servei domèstic de la família Urdangarin-Borbó estava registrat com a personal d'Aizoon, que la societat funcionava com a caixa única els ingressos de la qual s'empraven en despeses familiars i que l'empresa tenia radicades les seves oficines a la casa del matrimoni i la Infanta fins i tot va ser la que va subscriure el contracte de lloguer a la societat.

“En aquest context i situació, fàcilment s'endevina que si la Infanta sabia i així ho va declarar, que Aizoon la va constituir amb el seu marit per canalitzar la seva activitat professional i si aquesta societat no tenia estructura ni personal suficient per desenvolupar la seva activitat i, sobretot, la Infanta manejava els comptes de l'entitat en carregar-hi les despeses de les seves targetes bancàries, els comprovants de les quals havia de guardar per pura lògica per justificar les despeses que calia deduir, hauria de representar-se-li com a possible o probable que des del moment en què Aizoon era una societat pantalla o fictícia, sense vida ni estructura pròpia, el seu marit estava actuant de manera irregular amb el fisc, ja que estava tributant impostos per una societat que no existia i sí en canvi un matrimoni i beneficiant-se tots dos”, afirma l'Audiència.

Va intentar la Infanta evitar el frau?

Segons els jutges, sembla que la infanta Cristina “es va desentendre” de l'actuació del seu marit “i del perill que ella mateixa va generar”, “malgrat que estava en situació d'haver-ho evitat i tenia el deure jurídic de fer-ho en tenir el 50% del capital social i ser ella la corresponsable del risc de defraudació generat”. Els magistrats fan veure, a més, que Cristina tenia “assessors externs” al matrimoni als quals “fàcilment podria haver acudit”, i que “potser haurien d'haver aconsellat la possibilitat d'haver regularitzat la seva situació amb prou anticipació”.

Per què s'eximeix la Infanta del delicte de blanqueig?

Els jutges descarten que la Infanta participés en un possible delicte de blanqueig de capitals en si mateix o com a antecedent d'un delicte contra Hisenda. Encara que la Infanta va destinar la quota defraudada de l'IRPF a despeses familiars, no es pot concloure, segons els magistrats, que aquestes despeses “tinguessin per finalitat blanquejar o ocultar els diners procedents de la quota defraudada”, sinó gastar els diners “beneficiant-se'n”.

Exculpació de Rita Barberá i Francisco Camps

Els jutges, en les seves consideracions finals, criden l'atenció sobre el fet que el Tribunal Superior de Justícia de València (TSJV) no admetés imputar l'alcaldessa de València i l'expresident de la Generalitat valenciana. “Pensem que, potser, aquesta decisió podria haver estat novament revisada a la llum de la conclusió de la investigació, ja que el TSJV, en la interlocutòria citada, va indicar que en aquest moment processal no hi havia indicis per dirigir una imputació contra els citats aforats, però aquesta declaració no va ser terminant, ni va deixar ja definitivament tancada o jutjada la qüestió”, assenyalen. Els magistrats creuen que es podria haver utilitzat la via dels recursos per “tornar a sol·licitar la imputació” de Barberá i Camps.

El paper del fiscal

Els jutges censuren la tasca del fiscal Horrach, que va criticar les actuacions del jutge Castro i li va atribuir funcions acusatòries. Però, a més, els magistrats creuen que el més “xocant” és precisament que el fiscal recorri la interlocutòria en la qual Castro va imputar la Infanta, ja que el paper que atorga la llei a la Fiscalia consisteix “a limitar-se a formular acusació o, simplement, a no fer-ho”. “El fiscal, en la nostra opinió, no tenia interès de recórrer i per tant de legitimació o, almenys, resulta altament discutible”.