Estímuls urgents

El president del Banc Central Europeu (BCE) va insistir ahir que la institució adoptarà “noves mesures” monetàries si persisteix el risc que la inflació segueixi al costat mateix de la deflació. Ho va fer amb un matís d'urgència suficient per suggerir que el banc ja està preparant aquestes mesures, que no podran ser altres que adquirir deute públic, a més de rebaixar les exigències en l'adquisició de títols de deute i bons garantits. Com era previsible, els mercats van reaccionar a l'alça. La segona part del missatge, la unanimitat del consell per concretar aquestes mesures, és més discutible. Ha d'interpretar-se com una renúncia de la facció més ortodoxa a detonar un conflicte per aquesta causa; perquè és evident, fins i tot pel Bundesbank, que la zona euro està amenaçada per una fase de recessió més deflació de la qual costaria lustres sortir.

És significatiu que el discurs de Draghi, un pas més cap al final esperat (una fórmula forta de quantitative easing), coincidís ahir amb la recomanació del secretari general de l'OCDE, José Ángel Gurría, d'engegar urgentment la compra de deute. Gurría, com abans l'FMI, adverteix alarmat que l'economia mundial està greument llastrada pel creixement europeu; i aquest creixement, al seu torn, continua asfixiat per una política absoluta de restriccions pressupostàries que molts ja qualifiquen de neuròtica i obsessiva.

Europa continua sent el malalt de l'economia mundial i es multipliquen les pressions per canviar una vegada per sempre el tractament farmacològic. No hi ha receptes màgiques ni eficaces al 100%, però hi ha un ampli consens almenys en dos punts: que els ajustos pressupostaris per reduir el dèficit i el deute són contraproduents —sobretot, perquè a bona part d'Europa han fracassat— i que hi ha certa pressa a canviar de teràpia.

La més coherent amb les amenaces presents seria deixar que el BCE arribi al màxim de la seva capacitat d'estímul monetari i, com va dir Gurría, “afluixar l'ajust fiscal”. No es tracta de suspendre sobtadament el control del dèficit, sinó de coordinar una política fiscal que relaxi l'exigència d'austeritat a ultrança als països que estan en condicions de créixer. Una part de les economies de l'euro necessiten polítiques d'estímul de la demanda; i aquestes polítiques requereixen més inversió pública. Per cert, més fins i tot que els 300.000 milions en tres anys que Brussel·les ha promès gairebé des que va començar la crisi.