La primavera que no cessa

Diumenge es produirà un fet insòlit: una inexistent nació organitzarà una votació intangible per expressar idees irrealitzables. La votació, impensable en uns altres temps, s'ha convocat a través de mitjans virtuals, sota la permanent amenaça d'il·legalització i de conseqüències insospitades i incalculables.

I, in, im… prefixos de negació per ocultar que els dos sí ja han guanyat per incompareixença o, el que és el mateix, per la compareixença d'un no rotund, absolut i continuat. Tenen raó els unionistes en queixar-se del desistiment de responsabilitats de l'Estat envers ells. Les successives resolucions del Tribunal Constitucional, del Consell d'Estat i dels partits majoritaris els han deixat a l'estacada.

Si no fos perquè es tracta d'un procés de secessió faria riure veure com de desastrosa i potinera ha estat l'actitud de l'Estat, el PP i el PSOE amb Catalunya i els catalans. Han negat la nació, han negat la cultura i la llengua en la qual s'expressa, han ocultat dèficits de tot tipus i fins i tot han prohibit que es vagi a votar. I ho han negat tot tant que han reforçat el que existeix, possibilitat el que semblava impossible i garantit l'èxit del 9-N. S'ha notat tant la cura que no s'ha aconseguit cap efecte.

Ningú no guanya unes eleccions. Les eleccions i les votacions gairebé sempre s'han perdut, com en aquest cas, per incompareixença. Però guanyar les eleccions i fins i tot arribar a ser independents pot significar ben poca cosa si el que canvia és l'estatus i no canvia la realitat i el sentit del nou país.

El vell discurs de construir la nació ha estat tan grapejat que no n'hi ha prou amb contraposar-lo al discurs de l'abús de l'Estat

Però el 9-N, lluny d'interrogar només a Espanya, pregunta sobretot a Catalunya. Aquí és on comencen les incompareixences pròpies que tan poc agraden al sobiranisme. Les factures pendents, vaja. No hi ha cap país que estigui en pau amb si mateix, però n'hi ha que solucionen millor els conflictes interns que els tenallen, i d'això parla el 10-N. Catalunya serà independent quan reconegui els seus propis abusos, desigualtats, corrupcions, fractures i diferències.

És la lliçó del dia a dia. La setmana passada es va acusar Xavier Trias i Quim Nadal de fets als quals no vam concedir cap credibilitat. Malgrat això, l'alcalde Trias va comprovar la setmana passada com de difícil ho ha tingut Ester Quintana per demostrar el doble abús de poder patit. Excuso parlar de les polítiques culturals del PSC en els seus millors temps de desdeny del català, que m'embalo i dóna per a tres diaris. Els ponts es basteixen amb empatia i respecte. Si aquesta distància és percebuda amb persones respectades i reconegudes com Trias i Nadal, quina distància ens separa a molts de Josep Maria Sala o d'independentistes sobtadament muts com Felip Puig?

El vell discurs de construir la nació ha estat tan grapejat que no n'hi ha prou amb contraposar-lo al discurs de l'abús de l'Estat. Cal demostrar que la cohesió social és una prioritat, que els valors d'esforç i neteja són certs, que la cultura continua formant part del nucli dur del país. Només llavors s'aconseguirà la tan buscada massa crítica. Mentrestant, per ensopegar amb les mateixes pedres no val la pena tant d'esforç. Per això el 9-N dóna esperances, perquè es tracta d'atrevir-se a cometre errors, sí, però en equivocacions que encara desconeixem.

I, in, im… A Espanya s'aprèn en negatiu i així no es va enlloc. La democràcia ha repetit multitud de vicis del franquisme, la dominació, l'arbitrarietat i el menyspreu a la diferència. El pujolisme es va adaptar a un dels pitjors, la perpetuació institucional, que els inclou gairebé tots, i el drama és que l'antipujolisme és tan curt de mires que no sap encara ni el que ha heretat, més enllà del jo ja ho deia, i només sap dir això.

La democràcia ha repetit multitud de vicis del franquisme, la dominació, l'arbitrarietat i el menyspreu a la diferència.

Cometre els mateixos errors serà imperdonable, fatal. La xafogor de les negociacions de les últimes setmanes ha estat impressionant. Ens ha recordat que el camí de l'infern està ple de bones intencions. L'octubre ens ha ensenyat, una vegada més, les nostres debilitats, que ens assemblem molt a allò de què volem separar-nos, i tant és així que sense la malaptesa de l'Estat estaríem pitjor. El millor del procés d'independència és que ens retratem cada dia en un judici de realitat augmentada. Sortim tan nítids que es veu fins i tot el que s'amaga. D'aquí l'oportunitat de no haver de culpar més Madrid. D'aquí la necessitat de netejar llistes i institucions, de deixar de carregar amb morts que apareixen una vegada i una altra al mig del camí. D'això també volem independitzar-nos.

La desconnexió del 9-N havia d'arribar d'una manera o una altra. L'altra desconnexió requereix un 9-N diari, per al qual caldrà fer una cosa molt difícil: suspendre la incredulitat mantenint l'escepticisme. Diumenge serem a les set del matí a les portes dels instituts, obrirem les portes i votarem. S'ha acabat el temps de demanar permís perquè, en cas contrari, els temps acabaran amb nosaltres.

Francesc Serés és escriptor