Historiar en defensa de la terra

Al pròleg de La formació d’una identitat, Josep Fontana explica que és “un llibre senzill i entenedor” sobre “les experiències històriques que han anat conformant una identitat col·lectiva i una cultura pròpia que proporcionen als seus ciutadans un sentit de connexió i de pertinença, reforçat, en el cas dels catalans, per una evolució política singular”. Analitzem algunes claus de la història de Catalunya i, alhora, el relat en defensa “de la terra” de qui, tanmateix, precisa que la identitat és fruit “d’una llarga existència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang”.

Memòria dels homes o de Catalunya? Coherent amb La història dels homes (Crítica, 2000), on defensa una història total amb component social i de relat complex però entenedor, Fontana sintetitza, al final de La formació d’una identitat: “Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la”. L’autor conclou que la identitat catalana ha resistit “500 anys d’esforços d’assimilació, amb tres guerres perdudes: el 1652, el 1714 i el 1939” i “llargues campanyes de repressió social i cultural que encara duren”.

No obstant això, el relat que sustenta aquests postulats no va sobrat d’història social —Fontana n’és un defensor, però no un especialista— i està construït molt a la manera clàssica, des de dalt. És veritat, per exemple, que l’autor diu que “el que va obligar els hereus del franquisme a pactar i fer concessions va ser la força del carrer”. Però la Transició que narra és, bàsicament, la que protagonitzen els líders polítics. De fet, bona part del relat de Fontana —des del segle IX i amb l’excepció del XIX, que és el que més domina— pivota sobre reis, governants, institucions i magnituds socioeconòmiques. D’un sòlid i actualitzat aparell crític, reivindica clàssics com els seus mestres Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar. Tampoc amaga l’assessorament d’Eva Serra, Joaquim Albareda i Borja de Riquer en la construcció d’un relat sobre Catalunya que, al final, manté vigent la cita de Marx i Engels que obre La història dels homes: “Haurem d’insistir en la història dels homes, perquè gairebé tota la ideologia es redueix o bé a una concepció falsejada d’aquesta història o bé a una abstracció d’ella”.

Nació i democràcia catalana. Fontana diu que la llegenda de Guifré el Pelós “oculta” una construcció territorial “llarga i complexa” i argumenta que, a l’any 1000, “no hi havia Estat, però hi havia els fonaments d’una nació”. Oblidant els musulmans, glossa que “el règim de violència del feudalisme s’introduí tardanament”, però amb una “brutalitat aterridora” per a uns “pagesos catalans que fins a començaments del XI eren majoritàriament lliures”. Aquesta realitat no és incompatible amb sostenir que Jaume I i Pere el Gran van construir “el primer estat nació modern d’Europa, amb una estructura política consolidada i unes Corts representatives”. Aquestes Corts són les que van atorgar un “poder polític a la Generalitat” que, al XV, significava “el pas entre un sistema medieval de furs i un sistema constitucional a la moderna” (Vicens dixit). Sosté Fontana que “arribar a la modernitat amb tres segles d’avanç va resultar perjudicial”. Es constataria sota els Àustries (Guerra dels Segadors) i els Borbons (Guerra de Successió), però generaria “una democratització gradual” i “un patriotisme que acabaria portant al desvetllament d’una consciència republicana”. La dels catalans de 1714 que Voltaire recordava pel seu “amor extrem per la llibertat”.

Imperialisme i malfiança castellana. Fontana contraposa exemples d’imperialisme o malfiança castellans al que ell considera l’ADN democràtic català. Un segle abans que, el 1198, el nom de Catalunya aparegués per primer cop en un document, la derrota de Ramon Berenguer II davant “el cavaller castellà conegut com el Cid” va marcar l’inici de la “competència amb Castella”. Al segle XIV es constata ja “l’assentament a Catalunya i València de cavallers castellans ambiciosos, que actuarien com una quinta columna a favor de les aspiracions imperials dels reis de Castella”. I un document del XV parla de “cavallers e hòmens d’onor e de baixa condició, castellans, grans lladres” i sosté que els castellans sempre “han tingut los pobles que han senyorejat subjectes, sens alguna llibertat, pobres e menyspreats”.

Segons Fontana, només a l’Espanya dels inicis de la industrialització “va semblar que la nova imatge del català treballador redimia la del rebel, malgrat que la malfiança persistís”. També envers la burgesia catalana, a qui els liberals espanyols del XIX només van oferir “un programa d’absorció” que la dreta reaccionària enduriria el 1939, tot i que Ferran Valls-Taberner i Carles Sentís van abjurar de “la falsa ruta” del nacionalisme català i van decretar el Finis Cataloniae. Però aquestes manifestacions d’“adhesión inquebrantable” al feixisme són excepcions per a qui conclou: “En tota la història de Catalunya mai no han sortit multituds al carrer per manifestar-se contra la democràcia, la defensa de la qual és un element constitutiu de la nostra identitat”.

Traïció a esquerra i a dreta. Sota l’epígraf La traïció de l’esquerra, Fontana acusa PSOE i PCE-PSUC d’haver protagonitzat “una conversió amb renúncia explícita i definitiva” dels principis pels quals “els seus militants s’havien arriscat”. Només és indulgent amb els sindicats. Potser perquè valora el paper cabdal de CCOO i del moviment veïnal, on “els sindicalistes s’associarien a catòlics o nacionalistes”, i destaca la “vital” unitat d’acció exemplificada en l’Assemblea de Catalunya i facilitada pels altres catalans, “denominació que va idear Francesc Candel” per a la classe obrera immigrant. Tan important va ser aquesta al XX en la lluita per les llibertats com les classes populars del XIX ho van ser per mantenir la llengua catalana, abandonada per una burgesia que “mai no s’ha sentit més espanyola”. Fontana ho cita del seu mestre Vilar i ho reitera fins a recórrer a Pons i Gallarza per il·lustrar que “el catalán yacía relegado al pueblo, que jamás consintió en abandonarle”.

Fontana no defuig el debat sobre si el catalanisme “és d’origen burgès o popular, progressista o reaccionari”, però conclou salomònicament que “hi havia tants catalanismes com concepcions de societat”. Ara bé, admet que a partir de 1890 va dominar “un catalanisme burgès conservador, reticent amb el liberalisme” i la democràcia i “netament regionalista”. Res a veure amb el federalisme de l’esquerra republicana o socialista o amb l’independentisme “interclassista” d’Estat Català. En definitiva, per Fontana és “evident que la burgesia —tant la que havia retornat amb l’exèrcit franquista el 1939 com la que feia negocis bruts a l’entorn de Porcioles— no tenia res a veure amb un nacionalisme que defensaven, en canvi, les capes populars”. I el 1977 la considera tan traïdora com l’esquerra: “Les perspectives de futur que semblaven derivar-se de la força del moviment unitari català espantaria també la gran burgesia catalana, que una vegada més trairia els interessos del país per assegurar-se la preservació dels seus”.