Mikhaïl Lèrmontov

La literatura romàntica és alhora plena d’herois i d’antiherois; tot sovint, les dues coses juntes. Quan un pensa en aquestes grans figures de la literatura romàntica europea que són Faust, Don Joan, Hiperió, en bona mesura la senyora Bovary, Raskòlnikov o alguns personatges de Tolstoi, arriba a la conclusió que no són herois a la manera de les grans figures clàssiques (Aquil·les) o medievals (els herois de la cort d’Artús), sinó personatges de talla èpica en alguns aspectes, però, en d’altres, d’una mediocritat elemental. De fet, allò que postulava Walter Benjamin tot parlant de Nicolai Leskov, és a dir, que l’heroi és una figura vacant en la literatura del XIX, només és cert si es pensa, com ell ho feia, en la literatura tardoromàntica de la segona meitat del segle. Si s’analitza, en canvi, el comportament de molts dels personatges citats, gairebé tots de la primera fornada del romanticisme, llavors resulta inevitable trobar en ells tanta dosi d’heroisme com de mitjania. Tot el segle i tota la posteritat és temps d’apogeu de la burgesia i, doncs, més aviat procliu a figures comediogràfiques que tràgiques, amb totes les excepcions que es vulgui: per això Flaubert clamava pel retorn d’un Aristòfanes, i no d’un Sòfocles, a les lletres franceses.

Aquesta és la impressió que hom rep en llegir Un heroi del nostre temps, ara en magnífica traducció i edició de Víctor Gallego Ballestero: Mijaíl Y. Lérmontov, Un héroe de nuestro tiempo, seguit d’una Antología poética (Barcelona, Alba, 2014). La traducció més antiga que recordo és la de J. Romero de Tejada, del tot satisfactòria: era una època en què els traductors (inclòs Cansinos Assens!) tenien un castellà i un català correctes i bensonants. Després s’han publicat de Lèrmontov més de mitja dotzena de traduccions catalanes i castellanes (entre les primeres, vull destacar les dues obres d’aquest autor que es troben a l’Editorial Alpha, Barcelona), però mai n’havia vist una que tingués aquesta barreja d’estil gentil i sever que caracteritza la prosa del nostre autor d’avui.

Lèrmontov explica les aventures d’un tal Petxorin des de diversos punt de vista, essent l’últim la suposada transcripció d’uns diaris deixats per ell abans de morir en un duel, que va ser també la manera com va morir l’autor, el 1841, als 27 anys. Allò més interesant del llibre és el contrast —que s’anirà desvelant a mesura que passin els capítols, amb totes les mancances estructurals que els crítics observen en aquesta obra— entre un personatge de caràcter eteri, esmunyedís, i un home que sembla haver nascut per ensopir-se —el tema apareix una vintena de vegades, fins i tot sota el nom adoptat de l’anglès o per la via francesa: spleen—, jugar a confondre els amics i les amants, ser incapaç de prendre cap decisió agosarada en tota la seva curta vida (potser com l’autor mateix), espatllar qualsevol situació que hauria pogut resoldre’s amb harmonia o agradablement (que és el que fa Dickens) i, en definitiva, jugar amb el mal gairebé per pura delectança esnob, aristocràtica si parlem en termes espirituals.

En això, Lèrmontov demostrava haver llegit no solament el Don Joan de Byron —a qui va dedicar un dels poemes de l’antologia que inclou aquesta edició— sinó també molt possiblement el seu drama Caín (Quaderns Crema), a més d’uns altres quants autors en anglès i en francès, llengües que coneixia des de petit. Un heroi del nostre temps no té solament el valor de ser la primera novel·la russa de gran categoria del segle, sinó dels primers llibres del continent en què es juga la dialèctica entre el bé i el mal, de la qual anirà plena la novel·la russa posterior a ell. És com si abans de Baudelaire, que va escriure tot un llibre florit dedicat al mal —llibre d’arrels cristianes, de fet, tant com ho són les novel·les de Dostoievski—, Lèrmontov ja hagués endevinat, com mig deia Benjamin, que la civilització burgesa deixaria vacant (qui sap per quant de temps) la figura de l’heroi. No és una vacant absoluta, però el protagonista de la seva gran obra comença a quedar molt lluny, encara més que el Michael Kohlhass de Kleist, dels grans herois dels segles medievals i renaixentistes, i del teatre clàssic francès.