CRÍTICA | FILTH

En caiguda lliure

James McAvoy, en un fotograma de 'Filth'.
James McAvoy, en un fotograma de 'Filth'.

Adaptar una novel·la el protagonista de la qual té una solitària a l'estómac que acaba interferint en el text, deixant anar el seu propi monòleg interior i erigint-se en veu de la consciència, no deu ser tasca fàcil. A l'hora de portar a la pantalla Escoria, la tercera novel·la d'Irvine Welsh, John S. Baird segueix la pauta marcada pel Danny Boyle de la fundacional Trainspotting (1996): l'única manera de traslladar la verba pirotècnica de l'escocès passa per intoxicar les imatges i empatxar-les de les mutacions perceptives dels seus personatges, d'acord amb el seu consum estupefaent.

FILTH

Direcció: John S. Baird.

Intèrprets: James McAvoy, Jamie Bell, Eddie Marsab, Imogene Poots, Jim Broadbent.

Gènere: comèdia. Regne Unit, 2013.

Durada: 97 minuts.

El resultat inevitable són, doncs, pel·lícules excessives, dominadores, deutores de certa escriptura cocaïnòmana scorsesiana. Sovint, la poètica de l'excés se satura i revela els seus límits: a Filth, per exemple, Baird no sembla haver trobat una solució satisfactòria al problema narratiu de la tènia o solitària, reflectit en les interferències al·lucinatòries d'un metge encarnat en clau histèrica per Jim Broadbent, però la veritat és que aquest recital exasperat acaba adquirint un pes específic considerable i culmina en un desenllaç valent i eficaç.

Si Trainspotting, la pel·lícula, va saber capturar les textures i ritmes de l'èxtasi opiaci (també les seves insondables caigudes), aquí són les ratlles de cocaïna que esnifa el personatge principal les que actuen com a metrònom. Un metrònom desajustat i irreparable, perquè aquí no es parla tant de la pujada com de la baixada (circular i obsessiva) a l'infern. Bruce Robertson, encarnat per un James McAvoy entregat a la tasca de trencar amb ferotgia la seva imatge immaculada, és un policia escocès corrupte sotmès a la triple tensió d'esclarir un crim (que és simple pretext), posar traves als seus companys per ascendir en el cos i reconstruir tant la seva identitat com la seva vida afectiva. Baird, que també signa el guió, no ha tingut cap més remei que trair les fonts i gesticular entre imatges desaforades que moltes vegades semblen haver aconseguit la seva data de caducitat, però, contra tot pronòstic, la seva estratègia no naufraga i ofereix regals tan inesperats com el personatge secundari que, amb veritat i gust pel detall, conforma un gran Eddie Marsan.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS