Un virus ja conegut

El fet que les sagues cinematogràfiques tinguin com a principal objectiu la comercialitat i no acostumin a mirar cap a la creativitat, cap a la immersió en una història i estil ja coneguts per, immersos en una nova oportunitat, continuar indagant en nous camins al voltant de la seva essència, provoca que quan semblen estar arribant al final per un llanguiment continu només hi hagi dues possibilitats d'actuació: centrar-se en el múscul que les va veure néixer i no arriscar gens ni mica, o tirar la casa per la finestra amb una bogeria creativa que trenqui esquemes i a veure què passa. A [REC]4: Apocalipsis, Jaume Balagueró, un dels seus dos pares, i els responsables de producció han triat sens dubte la primera opció.

El sentit de l'humor empetiteix i molts actors no són ni creïbles

La força en la posada en escena, el muntatge i el crescendo en el cinema de Balagueró és innegable, i a ells fia el director tota la seva pel·lícula, aquesta vegada rodada en un vaixell, amb la resurrecció per a la saga del personatge de la reportera televisiva interpretada per Manuela Velasco. En el primer lliurament hi havia un concepte nou, més o menys inspirat en altres, com el d'El projecte de la bruixa de Blair, però amb poder intimidatori, tractament insòlit de la càmera i el punt de vista i infinites dosis d'arpa. Tantes, que la nena Medeiros forma part des de llavors de l'imaginari del cinema de terror, que ha copiat i tornat a copiar la seva fórmula. Ara, en canvi, amb prou feines hi ha una seqüència per al record: la del mico i el cuiner filipí, d'abundant mala bava.

Amb evidents reminiscències de La cosa, sobretot en el tractament de l'aïllament mèdic, però també en els efectes especials de transformació en contreure el virus, i un sentit de l'humor molt empetitit respecte del tercer lliurament, la dirigida en solitari pel cocreador de la sèrie, Paco Plaza, la pel·lícula, a més, decau en un altre aspecte: malgrat que en aquest tipus de producte les interpretacions siguin gairebé el menys important, excepte María Alfonsa Rosso, Héctor Colomé i, en menor mesura, Velasco, els intèrprets, des dels secundaris de pes fins als qui amb prou feines diuen una frase, no encerten a conjugar naturalitat i dicció, força i credibilitat. El fanàtic de la saga trobarà territori conegut. La resta, més del mateix.