Nick Cave, més enllà del misteri

Nick Cave, com tants altres, “es desperta, escriu, menja, veu la televisió”. Ho explica una mica adormit en l'arrencada de 20.000 días en la Tierra, documental així batejat per les dues desenes de milers de jornades des que va cridar per primera vegada (un cop tallat el cordó umbilical) fins que va començar a treballar a Push the Sky Away, el seu àlbum del 2013.

S'aixeca, això sí, del llit futurista que comparteix amb la model Susie Bick, escriu sobre àngels caiguts, menja una pasta amb anguiles amb el seu soci musical (Warren Ellis, una mena de monjo llunàtic amb camisa de paramecis porpra) i veu la televisió amb els seus dos fills, amb el formatge de la pizza estirant-se fins a unir-los, amb els quals esclata en una riallada després que els tres cridin a l'uníson “Say hello to my little friend” en una seqüència clau d'El precio del poder (Scarface).

Tot i així, el film, que tancarà el Festival Beefeater In-Edit el 3 de novembre a Barcelona, i que també podrà veure's en webs i en seus paral·leles a Madrid, Bilbao i Pamplona (posteriorment, el 7 de novembre s'estrenarà comercialment a Espanya), no intenta descobrir el Nick Cave humà i intimista, sinó mostrar com el seu personatge es passeja sota el cel color mercuri de Brighton, on ara viu. “Ser Nick Cave no és una cosa que puguis encendre i apagar, així que no volíem un documental tipus mosca en la paret que provoqués la caiguda de la màscara del mite”, expliquen els artistes Ian Forsyth i Jane Pollard, la parella d'aspecte gòtic i somriure de personatge bo de saga fantacientífica que signa la pel·lícula. De fet, el protagonista comenta en una seqüència compartida amb l'intèrpret Ray Winstone que, a diferència dels actors, que encarnen centenars de personatges en una vida, una estrella del rock només ofereix un: “La màscara, d'alguna manera, es calcifica. I no te la pots treure”.

20.000 días en la Tierra, premiada a Sundance, pretén demostrar que certa veritat pot emanar de l'artifici i que l'autenticitat (o el costumisme) no és més que una convenció. Per això hi ha maquillatge i posada en escena. Per això l'estrella australiana, amb els vestits a mida, els dits enjoiats i les camises de lamé, sembla acabat de sortir del rodatge d'A boca de canó (de fet, és membre de la societat Sons of Lee Marvin). Perquè segons Forsyth i Pollard, que tracten Cave des del 2008, “sap massa coses dels artistes. Ara no n'hi ha prou amb fer un gran disc, has de tuitejar des de l'estudi i parlar amb els fans a Facebook. Això destrossa el misteri”.

Música i imatge

El Festival Beefater In-Edit no se celebra només a Barcelona, sinó que alguns dels seus títols poden veure's en webs i, posteriorment, viatja a les seus paral·leles de Madrid, Bilbao i Pamplona. Sigui on sigui, hi ha un grapat de pel·lícules que destaquen sobre la resta.

'American interior'. Joiós projecte lúdic de Gruff Rhys (Super Furry Animals) sobre John Evans, un ancestre seu que va abandonar Gal·les el 1792 per buscar una tribu d'indis que parlaven gal·lès. Rhys refà la seva aventura.

'Soul Boys of the Western World'. Un viatge a través dels vuitanta de la mà d'una banda que va fusionar música i moda: Spandau Ballet.

'Frank Zappa - Phase II - The big noti'. Frank Scheffer mostra l'artista com a músic, no com a provocador o icona freak.

Cave condueix per la costa britànica al volant d'un Jaguar XJ dels vuitanta. “Ficar-se en aquest cotxe és com accedir al cap de Nick, on els personatges es materialitzen i desapareixen sense més ni més”, apunten els cineastes. En aquest automòbil, demana a Blixa Bargeld, excompany a The Bad Seeds, una explicació per haver abandonat la banda amb un correu electrònic de dues línies. També mira pel retrovisor els llavis acabats de pintar de Kylie Minogue, amb qui va cantar el seu únic gran èxit a mitjan noranta –Where the Wild Roses Grow–, i li pregunta per les seves pors (“Em preocupen l'oblit i la solitud”, admet la diva mentre salten espurnes d'electricitat estàtica). En aquest viatge des de Brighton fins a Shoreham també es permeten moments de flirteig còmic, com quan Cave riu de com els oients de ràdio van comprar Murder Ballads, disc on apareixia aquell èxit, per descobrir després que no suportaven ni una sola de la resta de cançons àrides. Al local d'assaig, Warren Ellis li etziba que un tema nou li recorda a Lionel Richie i Cave caricaturitza encara més la seva entonació. “La gent veu Nick com un lord fosc amb tots aquests clixés gòtics, però és divertidíssim”, revela la parella de directors. També és graciós quan confessa a Darian Leader, el psicoanalista que l'entrevista, com una xicota preadolescent el solia vestir de dona. I fins i tot bromeja amb el seu passat heroïnòman, que compaginava amb l'assistència a les esglésies per purificar-se del que havia consumit.

Totes aquestes idees semblen condensades en un xiclet. Una goma de mastegar amb molts anys d'antiguitat sobre la qual conversen Ellis i Cave mentre recorden el plat de pasta amb anguiles. El va enganxar Nina Simone al piano just abans d'arrencar un recital huracanat que els va canviar la vida (abans havia estat insofrible al camerino, exigint “xampany, cocaïna i salsitxes”). Warren sorprèn el seu amic quan Nick li pregunta si recorda l'actuació: no només la recorda, sinó que també guarda el xiclet.

Aquest objecte es va convertir en la primera aportació per a un museu virtual. Nick Cave diu que aquest xiclet “és merda, però és merda que importa” i d'aquí sorgeix la idea del Museum of Important Shit, galeria en línia en què els fans participen amb cartells de concerts, queixals d'estimades, fins i tot cordons umbilicals… (el protagonista es va decidir per una postal d'un sant cristià al que va pentinar amb un ble d'aquest pèl que s'allisa contínuament en la pel·lícula).

A Confesiones íntimas de un santo pecador (Global Rhythm), deia que la gent pensava que era un “cabró menyspreable” per culpa de les “preguntes penoses” que li formulaven els seus entrevistadors. Amb 20.000 días en la Tierra, el mite s'aferma, s'enllustra la màscara, l'home es redimeix.