“No som ni un país ni un Govern populista”

—Jo no tinc cap addicció al poder. I sobretot quan, com a president de la República, un sap que té moments gloriosos i moments molt durs i difícils. I, per tant, la raó per tornar no és per una addicció a aquest càrrec, en absolut, sinó per la convicció que a Xile hi havia reptes pendents. I un grup important de persones pensava que jo havia de ser qui portés a aquest nou procés. Va ser una decisió que em va costar molt prendre.

—Quins errors del seu primer mandat no cometrà de nou?

La raó per tornar no és per una addicció a aquest càrrec, en absolut, sinó per la convicció que a Xile hi havia reptes pendents"

—Els errors més importants que he comès, o el Govern, és quan no ens vam posar al lloc exacte del que li passava a la gent. Eren bones idees, però finalment les conseqüències no van ser les millors. Ara hi ha una nova etapa, es manté tot el que hi havia de bo abans i es canvia el que no ha funcionat o les noves tasques que cal assumir. De vegades un ha de fer polítiques que canvien cultures, que van modificant situacions. No es tracta de mantenir sempre el mateix, perquè en cas contrari no es podria progressar. Però, justament quan hi ha aquests canvis, un s'ha de donar els temps, la gradualitat o l'exercici pedagògic suficient perquè aquest procés no sigui dramàtic.

Precisament la manca d'aquests temps i el detriment en la gradualitat de la governació és el que els seus crítics més acarnissats li retreuen ara. Davant la Bachelet moderada del primer mandat, la Bachelet radical i populista del segon, diuen. La veritat és que des que va arribar un altre cop al poder, l'11 de març passat, el Govern de Bachelet ha mantingut un ritme trepidant en les seves propostes de canvi: una reforma fiscal profunda, una modificació del sistema electoral —heretat de Pinochet—, mesures per afrontar les deficiències cròniques del país en energia, una reforma radical del sistema educatiu, no únicament en el finançament, sinó també en l'estructura, des de la sala bressol fins a la universitat.

Abans que acabi l'any s'espera una llei de l'avortament i una reforma laboral. Tot això enmig d'una desacceleració econòmica, que, tot i que ja va començar en els últims temps del seu predecessor, s'ha vist accentuada per la recent debilitat econòmica regional i global.

El Govern de Bachelet ha mantingut un ritme trepidant en les seves propostes de canvi

A propòsit de la reforma fiscal, la que més soroll ha generat juntament amb l'educativa, pregunto a la presidenta si, com ella deia abans, els temps van ser mesurats. O, en cas que no ho fossin, si això va crear tensions innecessàries. La reforma es va aprovar únicament amb els vots de la coalició de govern, i només al final, davant l'evidència que passaria pel Senat sense canvis, hi va haver converses amb l'oposició, es van acceptar algunes de les seves esmenes i la llei va sortir per consens. Els empresaris, que sempre es van mostrar contraris a l'augment tributari, van acusar la tensió i la incertesa. Es podria haver enfocat d'una altra manera des del principi, sense aquests tres o quatre mesos d'irritació continuada?

—Qui sap. Potser si no hagués passat el primer, no hauria passat el segon. Jo l'únic que vull dir és que vaig rebre tots els partits aquí, en aquest mateix saló, i a tots els vaig dir el mateix: si tenen propostes —des del començament, no a la segona part, des del principi— que millorin la nostra proposta, però que mantinguin dos objectius fonamentals que té la reforma: que ajunti 8.000 milions de dòlars [6.277 milions d'euros] i que avanci en equitat tributària, aportin-les. Si es mantenen aquests dos criteris, jo no tinc cap problema a rebre i escoltar. I la veritat, és que no hi va haver una activitat tan immediata de lliurament de propostes... A mi em sembla que després sempre es pot avaluar si els temps van ser suficients, que si tomba o que si gira, però de manera concreta, en poc temps —que era el nostre propòsit—, es va aconseguir un acord transversal i, probablement, tal com van anar les coses, el que va permetre que hi hagués un acord transversal va ser, entre d'altres, que era clar que nosaltres faríem la reforma tributària. Hi ha una vella dita: mai és el moment per a una reforma tributària perquè o “l'economia està molt bé, per a què cal una reforma tributària?” o “l'economia està desaccelerada, com es pot fer una reforma tributària?”. Jo crec que al final tots els grups es van adonar que el país necessitava —perquè no som un país populista, no som un Govern populista— ingressos permanents per a despeses que són permanents.

Aquests ingressos addicionals permanents de què parla la presidenta, 8.000 milions de dòlars, uns tres punts percentuals del PIB, portaran la càrrega fiscal a Xile, sense comptar amb les contribucions socials, a un 23% del PIB, encara per sota de la mitjana dels països de la OCDE, que és d'un 25%.

Xile té una renda per capita de 23.000 dòlars, no gaire lluny de Portugal o Grècia, però amb una profunda desigualtat

Són diners necessaris, segons Bachelet, per invertir en una millor educació que a mitjà i llarg termini millori la competitivitat de Xile, proveeixi ocupacions més qualificades i permeti al país continuar escalant en riquesa i benestar com ho ha anat fent durant les últimes dècades. També per reduir la desigualtat, una altra de les grans batalles de Bachelet. Xile té una renda per capita de 23.000 dòlars, no gaire lluny de Portugal o Grecia, però amb una profunda desigualtat que la presidenta confia a combatre també amb la reforma fiscal.

—És, a més, una reforma gradual, del 2014 al 2018, de manera que dóna temps perquè les empreses es vagin adaptant, superseriosa i superresponsable. Al Govern no disposem de mitjans de comunicació. I, d'una banda, els sectors que es poden veure econòmicament afectats per algunes d'aquestes decisions s'inquieten si no saben bé què volem fer i on anem. D'altra banda, moltes vegades la informació que surt és una informació que no és neutra i que no és gaire proreformes tampoc i, per tant, també els ciutadans comencen a veure fantasmes i a espantar-se. Hi ha gent que comença a dir "volen tancar els col·legis privats".

En només un dia i mig a Santiago, li comento, he escoltat diverses falques a la ràdio convocant a una manifestació que es farà aviat contra la reforma, en les quals s'assegura que el seu Govern vol tancar 1.500 escoles amb la reforma educativa.

—Per això li estic dient que hi ha tota una campanya del terror davant aquests canvis totalment injustificada. Nosaltres no volem tancar les escoles privades, no volem que només hi hagi escoles públiques; però el que sí que volem és que les escoles que siguin privades garanteixin qualitat d'educació. De les escoles que són privades, subvencionades, però amb finalitats de lucre, algunes són bones; però hi ha un grup molt important que, lamentablement, quan un veu els estudis a llarg termini, mostren que tenen més problemes fins i tot que les municipals públiques. Llavors, els recursos públics que s'estan gastant en quantitats importants en aquests llocs no estan servint perquè els joves tinguin una educació de qualitat. L'objectiu essencial és que l'educació es transformi del que és avui dia, un bé de consum, i que qui pot pagar paga la millor que hi ha; i qui no pot, li toca la que li toca, o sigui, municipal o particular subvencionada, que pot ser o no ser de bona qualitat i sovint no aconsegueix que els nois que poden ser talentosos arribin a la universitat. A l'època de la dictadura, l'educació pública va passar a dependre del municipi i si el municipi té recursos, pot tenir uns instituts i escoles estupendes amb bones tecnologies; i si el municipi és pobre, doncs es reflecteix també a les escoles. La primera gran decisió és que l'educació no pot seguir depenent dels municipis, passa a l'Estat de Xile, torna a l'Estat, on era abans dels anys vuitanta, en un sistema descentralitzat, a escala regional, provincial i local, però és l'Estat llavors qui garanteix els recursos i no depèn ni de la voluntat de l'alcalde ni del valor que l'alcalde doni a l'educació.

Hi ha tota una campanya del terror davant d'aquests canvis totalment injustificada"

Certa tensió s'ha fet evident també durant les últimes setmanes al si de la mateixa coalició de govern (Nova Majoria), que inclou des dels democristians als comunistes i altres grups d'esquerra més o menys radical, una amalgama impossible d'ajuntar a qualsevol altre país sense el trauma de la dictadura de Pinochet i on el mapa polític es defineix més aviat per l'actitud que cadascú va mantenir davant el règim militar i no pel clàssic eix dreta-esquerra.

Un senador de la coalició governamental va parlar de la necessitat d'una retroexcavadora per eliminar els fonaments del model neoliberal implantat per la dictadura, i el recentment nomenat ambaixador xilè a l'Uruguai va afirmar, a propòsit d'una sèrie d'atemptats de petita escala, que és la “dreta empresarial” qui posa bombes a Xile i la dreta “feixistoide” qui s'oposa a la reforma fiscal. I per posar-hi la cirereta, es va referir també a les responsabilitats al cop d'Estat de Pinochet de Democràcia Cristiana, avui soci al Govern. Si ja resulta difícil governar amb un espectre tan ampli, tot això no ajuda gaire a calmar els ànims, dic a Bachelet, amb el risc afegit que la majoria governamental, abans coneguda com Concertació, ara Nova Majoria, després d'incorporar els comunistes i altres, vegi com el seu tradicional perfil de centre liberal moderat es difumina.

—Jo el que he demanat a tots els dirigents polítics és que siguem prudents amb les nostres declaracions. Tothom pot tenir opinions personals i cadascú té una avaluació històrica del que van ser els processos a Xile, oi?, i el rol que cadascú hi va tenir, que cada organització política hi va tenir, tant els que avui dia són al Govern com els que són a l'oposició. El que he demanat a tothom és que busquem aquells elements en què tinguem acords; i en els que tinguem desacords, potser serem capaços, amb respecte, d'enfrontar aquestes diferències. Ara, fixi's que l'altra vegada jo sopava amb alguns empresaris i justament parlaven d'aquest tipus de declaracions, i jo els deia: "I per què vostès només veuen aquest tipus de declaracions en persones que pertanyen a la Nova Majoria?". Perquè si jo veig les declaracions de gent de l'oposició hi ha declaracions tremendament odioses. Tremendament odioses.

El que he demanat a tothom és que busquem els elements en què tinguem acords"

—Vostè no diria llavors que ara el país està més polaritzat que fa quatre o que fa vuit anys?

—Jo no crec que estigui més polaritzat que fa quatre o fa vuit anys. El que crec que passa és que com que ens hem plantejat reformes que són estructurals algunes persones senten incertesa. Però jo li vull dir que no és nou; i d'entrada faré tot el possible perquè no hi hagi una polarització en la nostra societat més enllà del que és un debat d'idees sa i normal, que de vegades pot ser un debat apassionat, però que és això; i diré: Miri debatem, però debatem de debò, amb respecte, amb altura de mires, oi? Perquè jo he après les lliçons del passat i crec que la polarització extrema no ajuda ningú. Havent-li dit això, un pot estar en els debats més aferrissats, jo no sé si a Espanya passa el mateix, però després la gent es troba en un dinar, un sopar, i tothom és com: no hi havia res personal, això és la política, jo haig de jugar aquest rol. Llavors no entenc per què; tal vegada perquè jo sóc una marciana en això. Vaig viure la polarització [als anys setanta], la vaig viure com a estudiant universitària. No vivim això. El que sí —i això jo ho entenc bé— ens obliga a fer a nosaltres com a Govern és ser molt més clars, explícits, comunicar més bé el que vulguem fer perquè els graus d'incertesa que puguin existir disminueixin i la gent pugui saber el que volem fer. Ara, és molt diferent que hi ha gent que no vol canviar les coses; hi ha gent que vol que tot quedi tal com estan avui i fins i tot creu que no hi ha desigualtat a Xile.

—Abans que acabi l'any es presentarà la llei de l'avortament. Quant marge hi haurà perquè les dones prenguin una decisió?

—Quan un és president d'un país, pot tenir les seves opinions, el cor posat en un lloc. Però també hi ha un compromís amb un programa de govern que va ser l'acord a l'interior d'una coalició política. Jo, com a dona, com a metgessa, com a directora executiva d'ONU Dones, sempre he plantejat que em sembla que les dones tenim drets en tots els àmbits, que no se'ns poden restringir tots els drets i que hauríem de prendre decisions en tots els àmbits. Aquesta és la meva opinió personal. Ara, com que Xile és un país que en això estem a anys llum de poc avançament, i perquè la nostra coalició està conformada per sectors diversos, jo m'he compromès amb la despenalització de l'avortament terapèutic en tres àmbits: en l'àmbit de les dones violades, en l'àmbit del risc vital per a les dones i en l'àmbit dels nens amb malformació congènita que no tenen cap possibilitat de sobreviure. Aquests són els tres àmbits que jo vaig esmentar. Ara, a mi em sembla que això requereix un debat. Estem analitzant el projecte de llei, però jo vull dir que més enllà d'això, em sembla que permet debatre sobre un tema que a Xile no s'ha debatut durant molt temps, permet també obrir tot el tema de drets de les dones.

—El seu primer viatge a l'estranger va ser a l'Argentina, i hi va parlar de la necessitat d'acostar l'Aliança del Pacífic a Mercosur. Creu que és possible? O que, fins i tot, té cap sentit? Són dues aliances tan diferents en els seus plantejaments polítics, comercials, duaners, fins i tot legals...

—Miri, Xile és membre actiu de l'Aliança del Pacífic. Va sortir del meu predecessor i la veritat és que és una militància molt positiva, molt útil, penso de debò que és molt pragmàtica, no és una aliança política; això és una aliança comercial, duanera, de lliure trànsit de béns, de productes, de persones, superpràctica, que acosta polítiques, aprofita oportunitats dels uns amb els altres, mira les coses en conjunt. El que no es tracta és de dir que el Pacífic dóna l'esquena a l'Atlàntic, no. No és una cosa excloent, exclusiva. Jo li diria: el que és central és que jo no estic a favor de cap tipus de procés que sigui excloent, que doni l'esquena a altres països de la regió.