“Ens vam haver d’amagar durant tres mesos. Trobo a faltar estudiar”

Prop de l'aeròdrom de Kiech Kuon, on em vaig unir a una missió de resposta ràpida de 10 dies d'Unicef en una zona que fa mesos que no té serveis bàsics, hi ha un edifici de maó de dues habitacions amb una brillant teulada de llauna. A dins s'amaga un ruc molt malalt, així que inicialment penso que és un estable per a bestiar. Però, en realitat, aquesta és l'escola primària de Kiech Kuon, on Nhial Ojulu ensenya anglès a gairebé 300 alumnes, a les classes i a l'ombra dels arbres de nim que creixen fora del recinte. Almenys així era fins que va esclatar la guerra al Sudan del Sud el desembre del 2013. Des de llavors, en Nhial, de 35 anys, no cobra, al poble no hi arriben subministraments, l'escola ha estat tancada i l'edifici ha començat a caure en l'abandó de mica a mica. Quan el conflicte va arribar al poble a l'abril, tothom va fugir i el que va quedar ho van saquejar.

Això vol dir que l'aprenentatge per a tots els nens en edat escolar del poble està interromput des de fa nou mesos de moment i podria continuar així durant un temps. Trenta dels alumnes de l'escola s'han reunit amb mi aquest matí sota un d'aquests arbres de nim, on els he preguntat com passen el dia ara que no van a classe. Titubejants, com si estiguessin confessant alguna entremaliadura, han dit: “plantem al camp”, “sembrem i esbrossem”, “cuidem els animals”, “recollim fusta per al foc”. Quan els he preguntat què recorden que els agradés de l'escola, han aixecat les mans i han cridat eufòricament: “aprendre anglès”, “jugar a futbol amb els amics”, “llegir”.

L'escola estava finançada pel Govern, segons comenta en Nhial, i des que va començar la guerra s'han esgotat els diners. “No dubto que els diners tornaran, però no sé quan serà. Mentrestant, necessitem pissarres, exercicis i llibres de text, cadires perquè els nens seguin, uniformes, material de joc –diu enumerant amb la mà–... Estic disposat a ensenyar sense cobrar, només necessitem material”.

Es preveu que arribi un helicòpter de les Nacions Unides a KIech Kuon aquesta setmana per atendre els desitjos d'en Nhial, i que portarà el que Unicef anomena “l'escola en una caixa”, una gran carpa que es pot col·locar a qualsevol lloc i utilitzar-se com a classe temporal on ja no hi ha escoles operatives. A la “caixa” (en realitat un conjunt de caixes) s'inclou material, llibres i jocs, entre els quals hi ha pilotes de futbol. Pot donar als nens d'aquí l'oportunitat de posar-se al dia, o almenys de no quedar-se enrere. “Des que va començar la lluita, vam haver de fugir i amagar-nos durant tres mesos, no he anat a l'escola i trobo a faltar estudiar”, em comenta Nyaruach Tur, de 14 anys. Vol ser metge. Necessitem bons professors i material escolar bo. Ara no tenim on comprar-ho i ningú pot venir a portar-nos-ho. No puc ser metge si no puc estudiar adequadament”.

La crida d'ajuda d'en Nyaruach és l'última de moltes històries de necessitat urgent que he sentit durant els 10 dies a Kiech Kuon, en la missió de resposta ràpida d'Unicef.

La necessitat, realment, no és tan complexa: menjar especial, vacunes i vitamines per impedir que els nens es desnodreixin, algun lloc on puguin aprendre i estar segurs, medicines per al centre sanitari… Aquesta curta missió d'Unicef ja ha aconseguit molt, certament més del que s'ha aconseguit durant els últims nou mesos. Demà torno cap a Juba i després del Sudan del Sud, ara com ara, però el que quedarà amb mi d'aquest viatge és la sensació que tan poc pot aconseguir tant.

Unicef planeja més operacions d'aquesta mena a les zones on més ha afectat la crisi que assola aquest país. Juntament amb la seva feina en camps i a les ciutats principals, les missions de resposta ràpida a les zones apartades necessiten tot l'impuls que puguin tenir perquè els equips arribin a tantes persones com puguin amb ajuda com la que han rebut a Kiech Kuon els últims dies.

Aquest diari es va escriure a finals d'estiu i fins a l'octubre s'han completat 26 missions conjuntes de resposta ràpida, totes als estats on el conflicte s'ha estès i la gent fuig. Les missions han arribat a més de 550.000 persones, incloent-hi 116.000 nens de menys de cinc anys. Quatre missions estan a punt d'acabar.