Emotiva trobada amb Sándor Márai

Cita carregada d'emoció, per molt diverses raons, al Teatre Romea de Barcelona, on es representa des de la seva estrena, amb enorme èxit, dilluns, L'última trobada, adaptació teatral de Christopher Hampton de la novel·la del mateix títol (en castellà de Salamandra i en català d'Empúries).

Poca gent no deu haver llegit la novel·la de Márai, que va aconseguir una gran popularitat en publicar-se al nostre país el 1999 i va significar pràcticament el redescobriment de l'autor hongarès. Així que té molt d'atractiu veure ara a l'escenari la història d'aquests dos vells amics que es reuneixen 41 anys després al peu dels Carpats, al castell d'un d'ells, per passar comptes. Que als amics els encarnin Abel Folk (Henrik, el vell general de la Guàrdia Imperial) i Jordi Brau (Konrad, company d'estudis a l'acadèmia militar, de família amb pocs recursos), hi afegeix una nota personal, un altre retrobament: tots dos, Abel (1959) i Jordi (1958), van estudiar junts a l'Institut del Teatre de Barcelona —eren els dos a qui millor quedaven les malles a les classes d'expressió corporal i mim— i van tenir experiències professionals comunes en aquells inicis.

Si s'afegeix que L'última trobada compta amb la participació excepcional de l'actriu Rosa Novell (com la nodrissa de Henrik, Nini), que es retroba amb Sándor Márai —ja va interpretar una altra novel·la seva a l'escenari, La dona justa—, i que torna al teatre després de quedar-se cega com a conseqüència d'un càncer, cal convenir que estem davant una conjunció d'un interès artístic i humà excel·lent. Així ho va considerar el públic la nit de l'estrena, premiant la funció, i molt especialment Rosa Novell, amb grans aplaudiments.

“Em van regalar la novel·la quan va sortir, la vaig llegir de seguida i em va commoure molt”, rememorava Abel Folk. “Em vaig sentir molt identificat amb els personatges i vaig tenir la sensació que llegia coses que jo mateix havia pensat; em va arribar molt. Després m'han regalat la novel·la dues vegades més. I des del principi he tingut la idea al cap que aquí hi havia una funció. Després vaig saber que hi havia una adaptació teatral anglesa, que es va estrenar amb Jeremy Irons”. Folk explica que va parlar del projecte de muntatge amb Focus i finalment la cosa va quallar. “A més, va resultar que el Jordi tenia els drets”. Per al director i actor, Sándor Márai va tenir l'astúcia d'agafar la trama d'un triangle amorós i no resoldre'l fins 41 anys després. “Hi ha una frase, de les moltes que m'encanten del llibre, que diu: ‘El dolor i la còlera es dissolen amb els anys’, els anys fan que quedi un pòsit diferent del dolor i del desig de venjança, el que queda és essencialment un desig de debò”. Folk subratlla que en l'obra les emocions no estan en estat efervescent sinó apaivagades, latents, i cita sobre aquest tema l'afortunat títol de la versió de Christopher Hampton, Embers, brases.

Per Abel Folk, L'última trobada “és la més precisa descripció de l'amistat, la més directa i exacta que he llegit, expressada sense ornaments”. Aborda, diu, “la traïció de l'amistat i una reflexió sobre la lleialtat i la fidelitat”. Sobre aquest tema reflexiona que la fidelitat “no pot anar contra la felicitat”.

Del seu personatge Henrik, diu que malgrat que no és un galant (dels que tan bé encarna), és un home impecablement elegant, recte, amb prestància malgrat l'edat. L'espectacle és “minimalista”, es representa sense decorat, en un espai central, avançat sobre la boca de l'escenari en el qual s'ha instal·lat una graderia amb cabuda per a 60 espectadors, a més dels de l'aforament normal.

De Rosa Novell, que es reivindica valerosament com a “actriu que no hi veu” i considera un regal el paper, Folk diu que l'hi havia proposat abans de la seva ceguesa i que després que quedés cega ell la va animar a fer-ho. “Va tenir el coratge i està esplèndida, transmet una veritat molt gran i alhora una fragilitat commovedora, cosa que emociona molt profundament”. Tècnicament, “no hi ha hagut dificultats, a més fa d'una dona gran i insegura, amb la qual cosa queda justificat que porti una acompanyant, un pigall que és la meva filla Maria. La mateixa Rosa em va demanar que fos ella“.