Els sinistres germans Creix

El 21 de febrer del 1962 s'havia de celebrar un acte al paranimf de la Facultat de Medicina del Clínic amb la presència dels poetes José Agustín Goytisolo, Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferraté i Joan Oliver (Pere Quart). Uns quants estudiants de Medicina van planejar una acció sorpresa com a protesta contra el règim de Franco. “Jo portava preparat un bisturí i una bossa i vam amuntegar diverses butaques del paranimf per poder arribar al quadre de Franco que presidia la sala i tallar-lo. Després el vaig enrotllar i hi vam col·locar un ninot penjat”, recorda Salvador Barluenga, llavors estudiant de medicina, al documental Barcelona 1962. L'ombra dels Creix, que avui emetrà el programa Sense ficció de TV-3. El reportatge ha estat coproduït per la televisió catalana i Optim TV i ha estat dirigit pel periodista Enric Canals.

El documental va ser presentat ahir al paranimf de la Universitat de Barcelona davant la presència de molts d'aquells estudiants dels anys seixanta que després van ser personatges de la cultura i la política, com el desaparegut Manuel Vázquez Montalbán, la historiadora Anna Sallés, el polític i escriptor Salvador Clotas, l'actual conseller d'Economia Andreu Mas-Colell, la llibretera de Negra y Criminal, Montserrat Clavé, i l'economista Martí Capdevila, entre altres.

El reportatge es basa en múltiples testimoniatges i en documents com fitxes policials, interlocutòries d'atestats i documents judicials d'aquells fets i dóna una idea de com de sinistres eren dos policies, els germans Vicente Juan i Antonio Juan Creix, de la Brigada d'Investigació Social. L'Antonio s'havia especialitzat en comunistes, mentre que el Vicente dominava els cercles catalanistes intel·lectuals. Van torturar, entre altres, Miquel Núñez o Gregorio López Raimundo.

El mateix dia que va desaparèixer el quadre de Franco van aparèixer pintades contra el dictador al claustre i passadissos de la Universitat de Barcelona. Els estudiants s'havien mobilitzat en solidaritat amb la vaga de miners d'Astúries. “Estaven com bojos per detenir els autors del robatori del quadre”, explica un dels testimoniatges al documental. “Collats a preguntes van manifestar que havien col·laborat en la substracció del quadre...”, recull un atestat policial. Cal entendre maltractats, segons relaten els protagonistes del documental que identifiquen els germans Creix com a participants en els interrogatoris. El quadre de Franco va anar d'una casa a una altra i mai va tornar a aparèixer. “El vaig enterrar al jardí dels meus pares a Sant Julià de Vilatorta, a dins d'una caixa metàl·lica”, explica l'arquitecte Xavier Bagué. De res ha servit que màquines excavadores remoguessin 15 tones de terra en recerca de la caixa i el quadre.

Les manifestacions de suport als arrestats per la desaparició del quadre —jutjats en consell de guerra en dues setmanes i condemnats a penes de tres anys i quatre de presó— no van decaure. “Cantàvem 'Asturias patria querida', pel miners, i cridàvem 'Fuera Franco' i 'Huelga general'". La policia va irrompre dins de la universitat: “Nosaltres estàvem com a primera fila i al Manolo [Vázquez Montalbán] el van atrapar al terra i li van donar una bona pallissa”, explica la historiadora i —vídua de l'escriptor— Anna Sallés. “Es va produir un embut i a molts ens van agafar”, afegeix el conseller Andreu Mas-Colell, que en aquella època repartia fulls de propaganda. Quatre dels arrestats —Vázquez Montalbán, Salvador Clotas, Ferran Fullà i Martí Capdevila— van ser condemnats en consell de guerra a dos i tres anys de presó que van complir a Lleida. El delicte: “rebel·lió militar per equiparació”.

Una altra vegada, els germans Creix van intervenir activament en els interrogatoris, segons el documental. Els dos s'empraven a fons amb cops, cops de puny i tortures, segons es desprèn dels testimoniatges. Tots dos havien estat espies de l'exèrcit de Franco a Catalunya i van ser descoberts: l'Antonio va ser condemnat a pena de mort per alta traïció i el Vicente a 15 anys de treballs forçats. Van escapar de la zona republicana i els seus serveis van ser recompensats per la dictadura.

El documental recull fotografies dels quatre que van complir pena a Lleida entre reixes. "El Manolo preparava un arròs deliciós amb una espècie de paella que es va inventar amb llaunes", explica l'economista Capdevila, que recorda molt bé l'obstinació del PSUC —ell i Vázquez Montalbán militaven en aquell partit comunista— que mantinguessin activitat política a la presó: "El Manolo es va enfadar moltíssim i va dir que érem nosaltres els que érem a la presó".