El predicador, el profeta i la monja

La nit televisiva de diumenge va agafar un aire força teològic. A La Sexta, després de fer política-folklore amb Junqueras, Jordi Évole va posar davant el mirall Pablo Iglesias, aquell polític amb formes de telepredicador americà que amb poc més que el missatge ha aconseguit enfervorir certes masses. Fent-li la competència, un Risto Mejide que vol fer un Évole a gran velocitat (de follonero a entrevistador dels que burxen cada ferida) portava Josep Lluís Carod-Rovira, el profeta que va dir que el 2014 hi hauria un referèndum quan la gran majoria de catalans encara eren federalistes (sí, no rigueu, això passava). Per completar el triplet, Albert Om ens va oferir el retrat de sor Lucía Caram, que competeix amb la monja Forcades per ser la religiosa mediàtica de Catalunya. Així, doncs, un predicador, un profeta i una monja. Ni amb una Bíblia ens hauria quedat tan religiós tot plegat.

Tot i ser un profeta, batejat per Risto com “el Sandro Rey de la independència”, Carod va respondre a Viajando con Chester moltes més coses del passat que del futur. Una entrevista més fixada a comentar l’anecdotari carodià (amb els seus dos grans èxits, la reunió amb ETA i el “jo em dic Josep Lluís, aquí i a la Xina popular”) que a buscar l’anàlisi de Carod pel que fa a la situació actual. Normal, el format obliga a fer-ho així: és conversa de sofà personalitzat (també picant l’ullet al passat, amb un 1714 serigrafiat), que busca l’entreteniment abans que l’anàlisi política de primera hora del matí. El millor, una brillant transició de Mejide entre l’entrevista amb ETA i el cas Pujol. “Podrien haver anat a La Camarga”, diu el presentador sobre la reunió. “Hauríem menjat millor”, respon Carod, caçant-la al vol. I aprofitant que la podia colar, salta Risto: “Parlant de La Camarga, quina una n’ha fet Pujol, eh?”.

Poca profunditat política però l’anecdotari, això sí, s’ha ampliat. Hem pogut saber que Carod no viatja per les Espanyes perquè als aeroports se li acosten persones que li posen el mòbil a l'orella perquè escolti l’himne d’Espanya. També hem conegut com et contacta ETA quan vol reunir-se amb tu (“Què fan, et truquen i et diuen: ‘Hola, sóc ETA i t’he vist per la tele”?, va preguntar Mejide), i per acabar vam descobrir com s’ho fa Carod per posar que és català cada vegada que li pregunten per la seva nacionalitat: “Una vegada a l’Uruguai un policia em va dir que era mentida, que jo era espanyol. Jo li vaig dir que ell no podia decidir el que era jo, i que a ell fa 200 anys també li deien que era espanyol. I li vaig preguntar: ‘I tu què ets?’, ‘uruguaià’, em va respondre”. I el va deixar passar, convençut. A l’hora de discutir sobre la independència, Mejide es va perdre més en un “què posa en el teu DNI” refinat que a aprofundir sobre les vicissituds del procés que Carod va predir. Només alguna perla actual, com la relació nul·la amb Junqueras i la simplificació del missatge d’ERC que va denunciar Carod: “Ha aconseguit un discurs pedagògic perquè és repetitiu i no gaire contundent, sense sortir dels límits”.

Carod va jugar tots els papers de l’auca religiosa: missioner a Perpinyà, predicador al desert de l’independentisme dels noranta, profeta amb el referèndum, màrtir amb corona d’espines, i satanàs d’Espanya. Un telespectador intel·ligent que fos capaç de canviar per enèsima vegada els canals de la TV (esperem que al seixantè canvi de freqüències ens regalin una tele, com a mínim), va poder comprovar que, al costat de Carod, Pablo Iglesias era un aprenent però que avança a marxes forçades. Demonitzat per uns i glorificat per d’altres, el telepredicador es va sotmetre al repàs de Jordi Évole a Salvados. Sempre amant dels enfocaments particulars, Évole se’l va endur a l’Equador per contrastar les seves promeses amb la realitat d’un país que aplica els fórmules que defensa Podem. Iglesias se sabia de memòria les respostes, però com passa amb les parets barates, a vegades piques i sona buit. Una corrua de “tan de bo!” “potser” “si podem” va matisar la contundència dels missatges. Fins i tot quan Évole li va fer notar aquesta feblesa Iglesias tenia la resposta a punt: “No podem enganyar la gent donant-los falses esperances”. Proveu de fer-ho a casa, és molt efectiu. Potser aquest text guanyarà el Pulitzer. Però posant-li el potser l’afirmació queda molt realista i no enganya, esclar.

Sembla que a Pablo Iglesias totes li ponen, però, no: el líder de Podem es va queixar que cap dirigent de partit li truqui. Ni tant sols Pedro Sánchez, un home que no té problema per agafar el telèfon i trucar a Sálvame, va dignar-se a respondre-li un whatsapp on el felicitava quan va ser escollit líder socialista. Esclar, quan va rebre el missatge: “Hola, sóc Pablo Iglesias”, l’home devia confondre’l amb el fundador del PSOE i potser va respondre-li fent una ouija. Per cert, com es deu enviar una flamenca de whatsapp per ouija? Segur que Pablo Iglesias també té resposta per a això.

Per sort la nostra es va oblidar de falsos profetes i se’n va anar a la religió palpable, a la monja sor Lucía Caram. “Les monges esteu de moda?”, li va preguntar Albert Om a El Convidat. “Hi ha una coincidència del moment, on les dones comencem a tenir més veu. O és l’Esperit Sant que bufa fort”. Om ens va oferir un fresc variat, amb temps per a la profunditat i l’anècdota, pel pensament i la diversió. Vam veure sor Lucía Caram arremangada per fer funcionar el banc dels aliments, reflexionant sobre el fet de ser monja, “quan vaig començar semblava que hagués anat a l’edat mitjana. S’estaven fent monges en sèrie, parlaven totes igual”, i deixant entreveure la passió futbolera que es veu a Twitter quan juga el Barça. “Àrbitre, lladre. Juguem amb l’àrbitre en contra. Força Barça”, tuitejava durant el clàssic amarg.

Sor Lucía Caram va desprendre un poder senzill, guanyat no només per la paraula, sinó per l’acció. Parlava amb franquesa: presumia abans de tenir el telèfon de Pilar Rahola que el d’Isidre Fainé. Tot i que també en va saber, de respostes efectistes: “Quin és el telèfon més important que té?”, “el de la meva comunitat”. Pablo Iglesias s’hi va fixar i la va intentar fitxar per Podem, però Caram ho va rebutjar. Per no seguir el que està establert, sor Lucía Caram no segueix ni el refranyer popular manllevat del castellà: Déu els cria i ells s'ajunten.